La Ferrara de Giorgio Bassani

Si en la bertranada anterior dedicada a Italo Svevo i a Cesare Pavese ens referíem a uns autors que pretenien fer-se una existència personal a través de l’escriptura, en aquesta ocasió ens trobem amb un narrador que mitjançant les pàgines de la seva obra vol fer existir una ciutat. Convertir-la en un petit i suggestiu món novel·lístic. Per això, avui em vull treure el barret, agraït i admirat, davant l’alè literari que un escriptor privilegiat pot arribar a insuflar als carrers i a les places d’una localitat determinada, d’un indret geogràfic concret i precís. Així, si ahir parlàvem d’uns autors que, escrivint, volien fer “seva” la seva existència, avui comentem el cas d’un narrador que, escrivint, vol fer “seva” la seva ciutat. Vet aquí la Ferrara de Giorgio Bassani.

Encara que no hi va néixer perquè, de fet, havia vist la llum per primera vegada a Bolonya, la pàtria de l’escriptor va ser Ferrara. Si més no, la literària. Bassani recull la seva obra narrativa amb un títol molt significatiu: La novel·la de Ferrara. Potser aquest encapçalament ja manifesta la intenció de l’autor de convertir la ciutat, gairebé un personatge més dins les trames ordides per la seva imaginació, en l’autèntica protagonista d’aquestes històries. Al capdavall, Ferrara és el nus que lliga els fils invisibles de la prosa de Bassani. L’escenari, real i fantàstic alhora, de les històries que uns personatges més o menys de ficció protagonitzen; el testimoni, mut i indiferent, del que aquests poden donar de si com a criatures literàries. I tot això sense que hi passi res de l’altre món. A la Ferrara de Bassani no hi ha esdeveniments excepcionals. En tot cas, el que hi succeeix és narrat amb un realisme tan pur que fa que res no sembli extraordinari.

Tanmateix, a través dels escrits de Bassani, Ferrara arriba a tenir una gran personalitat. Amb tota la discreció, l’autor ens aclareix que una cosa són els ferraresos i una altra la resta de la humanitat. I aquest matís tan decisiu el transmet sense que calgui la hipèrbole, el patriotisme, ni cap mena d’elucubració de caràcter sentimental. El que s’esdevingui muralles enfora d’aquesta ciutat no sembla tenir per a Bassani la menor importància. Imagineu-vos, doncs, el rendiment literari que l’autor va saber treure d’aquesta població del nord d’Itàlia, enclavada en la vall del Po, on la boira regna com a fenomen meteorològic obsessionant i persistent. Però Bassani aconsegueix envoltar Ferrara d’una aurèola encara més consistent que la boira. Vull dir l’aurèola del prestigi literari, la que circumda gloriosament aquells espais geogràfics que s’han convertit, per mèrit d’un narrador eficaç, en llegendaris. Així, a mesura que llegim La novel·la de Ferrara podem tenir la temptació d’agafar un mapa i entretenir-nos reconstruint amb detenció minuciosa aquella geografia urbana que Bassani esbossa en les pàgines de la seva obra, mentre anem resseguint els itineraris novel·lescos dels personatges amb la punta d’un dit que, gairebé, tremola d’emoció.

Penso ara en El jardí dels Finzi-Contini. Un espai literari mític emplaçat enmig de la comunitat jueva de Ferrara, en els barris a tocar de la via Mazzini. El protagonista d’aquesta obra, potser la més representativa de Bassani, ens narra el que passa rere les muralles de Ferrara, rere les omnipresents cortines de boira, rere les parets invisibles que separen la comunitat jueva de la resta d’habitants de la ciutat, aquelles parets que es farien visibles de seguida que es promulguessin les lleis racials de l’any 1938. I, sobretot, el que passa rere el mur del jardí dels Finzi-Contini. L’esmentat protagonista recorre la narració amb la boca badada d’admiració empaitant la Micòl, pubilla d’aquesta família benestant. El tenim sempre pendent d’ella, mesurant la distància que la noia posa o deixa de posar, aclaparat per aquells canvis d’humor tan enutjosos per a qui viu enamorat, que oscil·len entre la indiferència i l’interès, mentre sospira perquè les seves somniades relacions íntimes arribin a bon terme. I tot això Bassani ens ho exposa sense enormitats ni truculències. Fins i tot el desesperat gest d’atreviment que el protagonista intenta, maldestre i intempestiu, es queda en un no res.

La persona de carn i ossos que va inspirar la noia de Ferrara -la Manila- que apareix a Una nit amb Umberto Eco em feia pensar en Bassani i les seves novel·les. Pel sol fet de ser de Ferrara jo ja li trobava totes les gràcies. Que aquella noia fos de la ciutat on floria literàriament el jardí dels Finzi-Contini m’excitava i em suggeria qui sap què. M’hauria agradat tant que la Manila m’acompanyés en una passejada literària pels seus topants… O tant sols per aquella Ferrara fascinant imaginada a través de les pàgines de Bassani. Jo ja m’hi trobava. Visitant el cementiri jueu del fons de la via Montebello, sentint parlar el ferrarès particular de la comunitat hebraica de la localitat… Aquella noia, la Manila, jo la somniava la Micòl. La vaig idealitzar pel simple fet de ser de Ferrara. Fins i tot quan la mirava jugava a endevinar en el seu rostre algun vestigi dels trets de la mossa de can Finzi-Contini. Amb això us fareu una idea de fins a quin punt Bassani havia convertit, per mi, Ferrara en un espai mític, a mig camí entre la realitat i la literatura.

La Manila, a Ferrara, s’hi ofegava per un excés de boira. En dóna testimoni allò que, enyoradissa, m’escrivia a les cartes perquè jo em fes càrrec del que passava en aquella ciutat acabat l’estiu: “Qui la vita ha preso il ritmo solito invernale, passiamo le giornate, le settimane, i mesi ad aspettare il sole. Purtroppo la strada è lunga! Si vede solo nebbia…” A la Micòl la boira l’empenyia a pensar en parracs bruts. L’hivern, com a la Manila, també se li feia llarg. Deu ser que les noies susceptibles de produir passions intenses lliguen millor amb els climes meridionals, més benignes i assolellats. Hi ha un moment de la lectura d’El jardí dels Finzi-Contini que, per a mi, és gratíssim de llegir. Em refereixo a quan el narrador recorda el gust lleugerament salat de les cuixes de la Micòl, petonejades en un insòlit moment d’audàcia. M’agrada pensar que es tracta del mateix puntet de sal que el narrador d’Una nit amb Umberto Eco troba en el vèrtex pilós de les cuixes de la Manila mentre jeuen estesos al sol en una platja de Formentera.

Italo Svevo i el plaer de la confessió terapèutica

Quan a mitjan segle XVIII aquell paranoic genial anomenat Jean Jacques Rousseau es decidí a escriure les seves Confessions ho va fer, simplement, per justificar-se davant del lector. El protagonista de La consciència de Zeno, l’obra mestra d’Italo Svevo, comença a escriure el relat de la seva vida per un motiu més imperiós. Ho fa, diríem, per prescripció terapèutica. Sí, sí, la demanda del psicoanalista és l’excusa argumental de què el narrador es val per començar a escriure la que es convertirà, per mi, en una de les grans obres literàries del segle XX. Aquesta instigació a l’escriptura, avui dia, no és rara en les consultes dels psicoanalistes. Alguns d’aquests professionals aconsellen o, fins i tot, insisteixen a fer escriure als analitzants al voltant de les seves vivències i conviccions més íntimes.

Zeno Cosini havia acudit a la consulta d’un psicoanalista. Com tanta gent hi ha, aquest home no se sentia amo de la pròpia existència. No comptant ni amb una voluntat consistent i determinada ni amb els mitjans temperamentals adequats per imposar-la, no era ell qui resolia el que havia de fer a la vida, sinó que les circumstàncies amb les quals s’anava trobant decidien per ell. Presoner d’aquesta inèrcia alienant, Zeno era poc responsable de les eleccions vitals que havien configurat la seva identitat. El grau d’autenticitat que hi havia en les decisions que prenia, en els actes amb què es presentava davant dels altres, era molt discutible. Tenint en compte un nivell tan alt d’alienació, entendreu que la vida que duia aquest home no fos la més adequada per expressar allò que ell era realment i que Zeno arribés a l’extrem de sentir-se aliè a la pròpia existència. Davant d’una conseqüència tan dramàtica, no resulta estrany que els psicoanalistes empenyin els individus d’aquest perfil cap a l’escriptura autobiogràfica. Ja que no se senten existir, almenys que amb uns escrits de naturalesa memorialística puguin establir una mica de lligam amb la pròpia vida. Fer-la seva. Escriure els pot ajudar, més que a crear un món propi, a bastir una existència personal real i concreta.

El cas és que a Zeno la prescripció terapèutica del psicoanalista no li desagrada. Ans al contrari. Així com per a moltes persones escriure al voltant dels temes més íntims i personals seria una tasca empipadora i feixuga, gairebé impossible, Zeno Cosini s’hi llança a rajaploma, disseccionant sentiments i emocions com aquell qui res. No s’hi posa ni amb resignació ni amb l’actitud de complir amb un deure fatigós sinó que ho fa amb un gust i una satisfacció evidents. Amb el mateix to confessional que un utilitza quan és estirat damunt el divan del psicoanalista, l’esperit analític de Zeno va posant paraules a les vivències passades amb l’ànim de no negligir cap detall. L’escriptura li excita l’aparició de records que l’ajuden a anar construint la seva història, a anar resolent qüestions que havien quedat pendents, de manera que el narrador, a la fi, acaba esbossant una identitat més o menys plausible gràcies a la prosa prescrita per l’analista.

Arribats en aquest punt hem de reconèixer que la dimensió neuròtica del narrador protagonista és important. Està admirablement descrita per un escriptor que, sens dubte, sabia de què anava el tema. Svevo s’havia interessat en la psicoanàlisi. Coneixia prou bé la neurosi obsessiva per anar escampant pinzellades d’aquesta estructura clínica a fi d’il·lustrar el retrat del seu personatge. Dóna uns matisos i uns detalls que no surten de la simple intuïció. S’introdueix en el sempre delicat terreny del psiquisme humà sense vacil·lacions ni compliments. Capta perfectament la importància decisiva del narcisisme en la vida de les persones. Em fa la impressió que en tota aquella dissecció sentimental en què Svevo es recrea en aquesta obra hi ha molt poques invencions. Les escenes que descriu són naturalíssimes. I les reflexions del protagonista, també. Com a bon neuròtic obsessiu, Zeno Cosini creu en l’omnipotència del pensament.

Ara bé, transcriure les cavil·lacions en paraules és una cosa, concretar-les en un acte n’és una altra de ben diferent. En aquest sentit podem parlar de l’oposició que comunament s’estableix entre l’escriure i l’actuar. Sovint, s’ha volgut veure l’escriptura com a recurs davant la impotència d’algunes persones a l’hora de passar a l’acció. La història de la literatura és plena d’ànimes dubitatives, vacil·lants, extremadament analítiques, com la de Zeno, que se senten més còmodes escrivint que no pas actuant. Aquests caràcters, més aviat meditatius, habitualment desarmats davant les contingències de la vida, només es poden sentir actors amb la ploma a la mà. En ells, els mitjans expressius substitueixen una ínfima capacitat de reacció i d’intervenció davant del món. I no és estrany: mentre que l’escriptura permet somiar truites, l’acte reclama tocar de peus a terra. En la dimensió verbal tot els apareix més apamat i assequible. La funció representativa de les paraules separa la persona del pur i dur de la realitat. I per això, a vegades, escriure salva. Tanmateix, aquesta tensió dialèctica entre la paraula i l’acte, en un neuròtic, sovint es pot resoldre de manera totalment extravagant i intempestiva, pertorbadora.

Ara em ve al cap la figura de Cesare Pavese. Aquest home coincidia amb Zeno en el fet que semblava sentir-se deslligat de la pròpia existència. Ell també va escriure al voltant de la seva vida. Ignoro si per prescripció terapèutica, com aquell, o per iniciativa exclusivament personal. Penseu a quins nivells de desafecció vital cal arribar perquè l’escriptura hagi d’intervenir en la conformació d’una existència. No és estrany que aquests escrits acabin agafant un aire moix i malenconiós, o que s’acabin convertint en una dolorosa meditació al voltant de la condició humana. L’amargor d’algunes pàgines és notòria. L’aprensió que aquestes persones senten davant la vida, esclar, la transmeten al que escriuen. Només cal que tingueu en compte la temperatura a què arriba l’extraordinari volum L’ofici de viure. L’escriptura de Pavese, per mi, és com un acte d’heroisme. La lucidesa amb la qual aquest home va perdent la vida resulta admirable. Les pàgines del llibre esmentat tenen el regust amargós de la crònica d’una existència que l’autor no ha sabut viure. Per desgràcia, tot i l’escriptura constant, sembla que la vida de Pavese no aconseguí conformar una existència més o menys reeixida. Aquesta circumstància té molts números de convertir-se en insuportable per a qui la pateix.

Al capdavall, ens podem preguntar si el que separa tant Zeno com Pavese de la pròpia existència no és altra cosa que una pulsió de mort exagerada, insidiosa, fatal. Aquesta inèrcia inconscient compta amb uns mecanismes subtiílssims. Per allunyar-nos de la vida, comença desvinculant-nos de l’existència. En tot cas, és notable la presència constant de la mort en aquest dos llibres, sigui en el de Svevo, sigui en el de Pavese. Les paraules de l’últim paràgraf amb què Svevo clou La consciència de Zeno remeten a una pulsió de mort desfermada. Igualment, l’acte inapel·lable amb què Pavese clou L’ofici de viure és pura pulsió de mort. I és que a Pavese escriure al voltant de la pròpia vida no li va servir per evitar un final, diríem, desafortunat. A la fi va decidir prescindir de les paraules i actuar.

Non parole. Un gesto. Non scriverò più”.