La Ferrara de Giorgio Bassani

Si en la bertranada anterior dedicada a Italo Svevo i a Cesare Pavese ens referíem a uns autors que pretenien fer-se una existència personal a través de l’escriptura, en aquesta ocasió ens trobem amb un narrador que mitjançant les pàgines de la seva obra vol fer existir una ciutat. Convertir-la en un petit i suggestiu món novel·lístic. Per això, avui em vull treure el barret, agraït i admirat, davant l’alè literari que un escriptor privilegiat pot arribar a insuflar als carrers i a les places d’una localitat determinada, d’un indret geogràfic concret i precís. Així, si ahir parlàvem d’uns autors que, escrivint, volien fer “seva” la seva existència, avui comentem el cas d’un narrador que, escrivint, vol fer “seva” la seva ciutat. Vet aquí la Ferrara de Giorgio Bassani.

Encara que no hi va néixer perquè, de fet, havia vist la llum per primera vegada a Bolonya, la pàtria de l’escriptor va ser Ferrara. Si més no, la literària. Bassani recull la seva obra narrativa amb un títol molt significatiu: La novel·la de Ferrara. Potser aquest encapçalament ja manifesta la intenció de l’autor de convertir la ciutat, gairebé un personatge més dins les trames ordides per la seva imaginació, en l’autèntica protagonista d’aquestes històries. Al capdavall, Ferrara és el nus que lliga els fils invisibles de la prosa de Bassani. L’escenari, real i fantàstic alhora, de les històries que uns personatges més o menys de ficció protagonitzen; el testimoni, mut i indiferent, del que aquests poden donar de si com a criatures literàries. I tot això sense que hi passi res de l’altre món. A la Ferrara de Bassani no hi ha esdeveniments excepcionals. En tot cas, el que hi succeeix és narrat amb un realisme tan pur que fa que res no sembli extraordinari.

Tanmateix, a través dels escrits de Bassani, Ferrara arriba a tenir una gran personalitat. Amb tota la discreció, l’autor ens aclareix que una cosa són els ferraresos i una altra la resta de la humanitat. I aquest matís tan decisiu el transmet sense que calgui la hipèrbole, el patriotisme, ni cap mena d’elucubració de caràcter sentimental. El que s’esdevingui muralles enfora d’aquesta ciutat no sembla tenir per a Bassani la menor importància. Imagineu-vos, doncs, el rendiment literari que l’autor va saber treure d’aquesta població del nord d’Itàlia, enclavada en la vall del Po, on la boira regna com a fenomen meteorològic obsessionant i persistent. Però Bassani aconsegueix envoltar Ferrara d’una aurèola encara més consistent que la boira. Vull dir l’aurèola del prestigi literari, la que circumda gloriosament aquells espais geogràfics que s’han convertit, per mèrit d’un narrador eficaç, en llegendaris. Així, a mesura que llegim La novel·la de Ferrara podem tenir la temptació d’agafar un mapa i entretenir-nos reconstruint amb detenció minuciosa aquella geografia urbana que Bassani esbossa en les pàgines de la seva obra, mentre anem resseguint els itineraris novel·lescos dels personatges amb la punta d’un dit que, gairebé, tremola d’emoció.

Penso ara en El jardí dels Finzi-Contini. Un espai literari mític emplaçat enmig de la comunitat jueva de Ferrara, en els barris a tocar de la via Mazzini. El protagonista d’aquesta obra, potser la més representativa de Bassani, ens narra el que passa rere les muralles de Ferrara, rere les omnipresents cortines de boira, rere les parets invisibles que separen la comunitat jueva de la resta d’habitants de la ciutat, aquelles parets que es farien visibles de seguida que es promulguessin les lleis racials de l’any 1938. I, sobretot, el que passa rere el mur del jardí dels Finzi-Contini. L’esmentat protagonista recorre la narració amb la boca badada d’admiració empaitant la Micòl, pubilla d’aquesta família benestant. El tenim sempre pendent d’ella, mesurant la distància que la noia posa o deixa de posar, aclaparat per aquells canvis d’humor tan enutjosos per a qui viu enamorat, que oscil·len entre la indiferència i l’interès, mentre sospira perquè les seves somniades relacions íntimes arribin a bon terme. I tot això Bassani ens ho exposa sense enormitats ni truculències. Fins i tot el desesperat gest d’atreviment que el protagonista intenta, maldestre i intempestiu, es queda en un no res.

La persona de carn i ossos que va inspirar la noia de Ferrara -la Manila- que apareix a Una nit amb Umberto Eco em feia pensar en Bassani i les seves novel·les. Pel sol fet de ser de Ferrara jo ja li trobava totes les gràcies. Que aquella noia fos de la ciutat on floria literàriament el jardí dels Finzi-Contini m’excitava i em suggeria qui sap què. M’hauria agradat tant que la Manila m’acompanyés en una passejada literària pels seus topants… O tant sols per aquella Ferrara fascinant imaginada a través de les pàgines de Bassani. Jo ja m’hi trobava. Visitant el cementiri jueu del fons de la via Montebello, sentint parlar el ferrarès particular de la comunitat hebraica de la localitat… Aquella noia, la Manila, jo la somniava la Micòl. La vaig idealitzar pel simple fet de ser de Ferrara. Fins i tot quan la mirava jugava a endevinar en el seu rostre algun vestigi dels trets de la mossa de can Finzi-Contini. Amb això us fareu una idea de fins a quin punt Bassani havia convertit, per mi, Ferrara en un espai mític, a mig camí entre la realitat i la literatura.

La Manila, a Ferrara, s’hi ofegava per un excés de boira. En dóna testimoni allò que, enyoradissa, m’escrivia a les cartes perquè jo em fes càrrec del que passava en aquella ciutat acabat l’estiu: “Qui la vita ha preso il ritmo solito invernale, passiamo le giornate, le settimane, i mesi ad aspettare il sole. Purtroppo la strada è lunga! Si vede solo nebbia…” A la Micòl la boira l’empenyia a pensar en parracs bruts. L’hivern, com a la Manila, també se li feia llarg. Deu ser que les noies susceptibles de produir passions intenses lliguen millor amb els climes meridionals, més benignes i assolellats. Hi ha un moment de la lectura d’El jardí dels Finzi-Contini que, per a mi, és gratíssim de llegir. Em refereixo a quan el narrador recorda el gust lleugerament salat de les cuixes de la Micòl, petonejades en un insòlit moment d’audàcia. M’agrada pensar que es tracta del mateix puntet de sal que el narrador d’Una nit amb Umberto Eco troba en el vèrtex pilós de les cuixes de la Manila mentre jeuen estesos al sol en una platja de Formentera.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s