Pla amb Gide

A l’hora de fer una definició literària del que són per ell els pederastes, Josep Pla no es gasta gaires compliments i escriu:“Destrossen el cul d’una criatura pensant que fan la cosa més important del món”. Aquesta afirmació tan tremebunda, truculent i visceral la va deixar anar a propòsit de l’escriptor francès André Gide en una de les Notes sobre Itàlia, incloses en el volum número 37 de l’Obra Completa de l’immortal grafòman empordanès. Sospito que Gide va ser l’homosexual preferit de Josep Pla. Sempre que en parla, en subratlla la condició de pederasta. No se’n pot estar. Aprofita qualsevol ocasió per atribuir a l’escriptor parisí aquesta qualificació relativa a les seves preferències sexuals. No se’n descuida mai. Per Pla, es veu que Gide representava el paradigma més representatiu dels pederastes literaris.

El judici contundent que encapçala aquest comentari ens serveix per fer-nos càrrec de l’opinió pèssima, extremadament crítica, que a l’escriptor empordanès li mereixia la pederàstia. L’ànim de retret, despectiu, de menyspreu, de protesta, que transmet una afirmació tan brutal i esqueixada sembla indiscutible. ¿Què li passava a Pla amb els pederastes? Les pràctiques eròtiques pròpies d’aquest col·lectiu deurien representar, per ell, la subversió d’una sexualitat basada en les lleis naturals que regeixen el comportament humà. I tot el que fos franquejar els límits de la llei, ja ho sabem, Pla no ho tolerava. Que Gide es prengués la llibertat de gaudir carnalment del cos d’altres homes transgredint l’ordre bàsic del que seria una sexualitat natural, civilitzada i universal que estableix la complementarietat genital entre els mascles i les femelles ho deuria trobar prou impertinent i emprenyador. Si al damunt aquesta sòrdida subversió d’una llei tan sagrada es feia pública ja era, a ulls de Pla, escandalós i totalment inadmissible. Per això, el pederasta explícit era aquell que més el molestava. Que algú com Gide, fent ús d’una franquesa tan improcedent com inoportuna, aprofités els propis escrits per refregar aquesta condició sexual tan antinatural per la cara dels lectors, feia reaccionar Pla, ofès i rabiüt, davant del que considerava una mostra de proselitisme inacceptable. Aquell rústic homenot sofisticat per la cultura s’oposava a que els autors literaris empastifessin la seva escriptura amb manifestacions intempestives de sinceritat homosexual, amb intimitats inadequades susceptibles de fer evocar al lector aquelles pràctiques tan execrables que la pederàstia suggereix.

A Pla la sinceritat dels autors el molestava. Gide, en canvi, reconeix explícitament la “subjectivitat” de la seva escriptura. Per això en l’obra de Gide s’hi pot escoltar algun gemec. En la de Pla no en trobareu ni un. L’escriptor empordanès no podia sofrir que el més íntim d’un autor s’escolés obscenament en les pàgines que escrivia. La sinceritat introspectiva dels autors que es dedicaven a aquesta mena de desfogaments de franquesa el repugnava. Que Gide ni tan sols busqués per a les seves confessions l’empara de la narració en tercera persona o la disfressa de la ficció representava una manca de vergonya que per força havia d’embrutir la literatura resultant. Pla, a l’hora d’escriure, és partidari de sacrificar el desig en nom de la moral. De reprimir-se, vaja. Llavors, esclar, quan es troba amb algú que expressa el propis desitjos tal com ragen, li surt el disgust i la incomoditat. Fixeu-vos que en aquesta mateixa nota italiana Pla ens parla de Gide com d’un apassionat de Dostoievski. Un altre autor, el rus, que troba gust a posar en evidència tot allò que l’empordanès creia que s’havia de tapar, que es recrea recordant certs aspectes de la condició humana que Pla considerava que valia més callar. Aquesta literatura llibertina, pròpia d’escriptors que no tenen “cap moral”, per ell, no és altra cosa que degeneració. No és estrany que en aquesta nota posi Gide al costat de Dostoievski. En la cèlebre entrevista que li van fer al programa de televisió A fondo, Pla definí l’autor rus de manera clara, concisa i contundent: “Dostoievski… un degenerat!

Gide, en una nota al seu Diari corresponent a l’any 1918 a propòsit del seu llibre Corydon, argumenta, per defensar les bondats de la posició pederàstica, que si ni Sòcrates ni Plató no haguessin estimat els joves, hauria estat una desgràcia, no tan sols per Grècia sinó per al món sencer. Segons l’escriptor francès, tot el seny que avui puguem tenir el devem a l’interès d’aquests dos filòsofs per agradar als jovenets. A continuació d’haver-se proveït d’aquests elevadíssims antecedents i d’amollar-nos un argument tan definitiu, Gide demana al lector que faci el favor de no indignar-se davant d’una pràctica, la pederàstia, que ha fet tant pel nostre enteniment. Llavors, per acabar de presentar-nos un quadre ben favorable als propis interessos, s’afanya a proclamar que ell no és ni “sodomita” ni “invertit”, sinó “pederasta”. Gide, fent aquesta subtil distinció, ens vol deixar clar que entre els homosexuals també hi ha jerarquies i, per rematar-ho, ens afegeix que “la diferència entre ells és tanta que experimenten una repugnància profunda els uns pels altres”. Tanmateix, tot just es confessa pederasta, Gide es lamenta que no pugui reconèixer aquesta inclinació sense que de seguida l’acusin de jactància. Les seves paraules dolgudes semblen escrites expressament per respondre l’afirmació tan grollera de Pla que encapçala aquesta bertranada.

I és que la imatge que Pla ens proposa en la cita que obre aquest comentari és fortíssima i té molt mala llet. Hi ha moments en la seva obra, sobretot a mesura que es va fent vell, en què el to de Pla guanya en sulfuració i s’acosta al d’un profeta amargat i pessimista anunciant la vinguda d’una apocalipsi, sigui literària, sigui civil. Deuen ser coses pròpies de l’edat. La indignació planiana, els últims anys, tant es podia projectar cap als escriptors pederastes mancats de moral com dirigir-se als capellans que havien abandonat la sotana com a uniforme propi de l’ofici. Ara em vénen al cap unes pàgines del volum Notes del capvesprol on Pla es dedica a envestir rabiós contra tot allò que li semblava que feia olor de progrés. L’animositat que traspuen algunes d’aquestes notes és considerable. La mala llet que contenen, evident. Aquells que no tenen la sort de pensar com ell són titllats de cretins, imbècils, primaris i altres delicadeses per l’estil. Per sort, a la pàgina 206 afluixa i ens confessa: “Jo sóc una persona de temperament tolerant i comprensiu”. Com ell mateix diria: “Colossal!

Anuncis

Una vida regalada

Quan l’any 2009 vaig reprendre l’escriptura després de dotze anys d’abstinència creadora, em va semblar oportú retornar al mateix punt on ho havia deixat. Recomençar a partir de La Ribera, aquella primera novel·leta que havia escrit quan encara no tenia vint-i-cinc anys, perquè, com que en el seu moment encetava una carrera literària que després no havia tingut continuïtat, tornar-la a escriure significava, d’alguna manera, reclamar-la com a punt de partida. La Ribera i Una vida regalada són, en certa mesura, el mateix llibre. Deu ser per causa d’aquest origen evocatori que l’obra que avui us presento, més que una temptativa novel·lística, esdevé gairebé un manifest. Un manifest on em reivindico com a escriptor, on reivindico La Ribera i on reivindico, de forma irònica i distesa, una manera particular d’entendre la literatura.

Ficció autobiogràfica, autoinvenció literària… Una vida regalada ve a ser, sobretot, un exercici literari al voltant de la relació entre la veritat i la creació. Unes suposades memòries on la barreja contínua de realitat i de ficció desafia i provoca al lector, que no acaba de saber si es troba davant de vivències pròpies de l’autor o si tot plegat es tracta d’una ficció novel·lesca que aquest ha imaginat maliciosament. Tal joc literari pot dur a confondre la identitat personal de qui l’ha escrit amb la identitat del narrador. I és que tot i l’advertència “falses memòries” present en el subtítol, hi ha lectors que s’han pres Una vida regalada com si fos un relat autobiogràfic. És el que sol passar quan s’escriu en primera persona i qui signa el llibre apareix com a autor, narrador i personatge alhora. Es crea una situació d’ambigüitat, d’equivocitat, que, al capdavall, ens remet a la lícita possibilitat d’engany que la literatura permet.

Haig de reconèixer que es tracta d’unes “falses memòries” subtilment ambigües. No us negaré que, tot i mantenir l’equivocitat en tot moment, s’hi deixen anar algunes veritats. Encara que el que s’hi explica no sigui la història real de la vida de l’autor, hi ha molta veritat articulada. El relat d’Una vida regalada representa una ficció, sí, però gairebé tot el que s’hi diu és cert. Un dels poders que la literatura confereix als autors rau, precisament, en formular la veritat a través de la ficció. L’escriptura literària ens dóna la possibilitat d’anar enfilant enunciats verídics fent veure que són invencions. Aquest do resulta fascinant. Que l’episodi de la Rachida hagués succeït o no realment, no té rellevància. Ni és autèntic ni és fals. És literatura. L’escriptura literària està alliberada de dir la veritat. De tota manera, tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire; quan un llibre es presenta com a “falses memòries”, la veracitat deixa de tenir importància.

Del narrador d’Una vida regalada n’han dit Diògenes modern, antiheroi nihilista, terrorista antiintel·lectual… A molts lectors els ha sobtat la franquesa crua d’un personatge a qui no li fa res ser despietadament cruel ni amb ell mateix ni amb els altres i els ha cridat l’atenció la tendència exagerada que aquest presenta cap a l’egocentrisme, l’exhibicionisme i la fanfarroneria. El paio es mou entre la infatuació que l’eleva per un costat i la franquesa que el degrada per l’altre. En aquest sentit, hi ha lectors que troben que l’hiperrealisme introspectiu a què em dedico en aquest llibre és excessiu. Són del parer que faig incursions massa temeràries, per l’alt grau de sinceritat que hi projecto, en l’àmbit de la intimitat masculina. No tinc altre remei que reconèixer que aquest no tenir pèls a la llengua, a vegades, ha creat alguna forma d’indignació, sobretot entre l’element femení de la població lectora. Fins i tot hi ha qui ha confós aquesta sinceritat desacostumada amb una manifestació de la suposada misogínia de l’autor. Puc donar fe de la falsedat d’aquest extrem. La profusió de franquesa, possiblement, vagi lligada amb una presència escassa d’idealisme en la meva obra.

A Una vida regalada, l’autor, dotant al narrador d’un to infatuat, mig paranoide, sensiblement megalomaníac, hi estableix una distància que vol ser d’ironia. Però les intencions de l’escriptor no sempre acaben reexint. M’hauria agradat que l’arrogància del protagonista s’entengués en una clau irònica que, per desgràcia, no ha estat evident per a tots els lectors. Hi ha qui enlloc de llegir el relat amb un toc d’humor se’l pren seriosament, sense entendre que l’autor pretén convertir el personatge que, en teoria, li fa de portaveu en una mena d’autoparòdia. A Una vida regalada l’autor se’n riu d’ell mateix. Llàstima que aquest ironisme tan intencionat, a vegades, no s’acabi d’endevinar. Alguns lectors, prenent-se al peu de la lletra les paraules del narrador, no perceben el sarcasme que l’escriptor que l’ha creat li projecta al damunt i s’han acabat creient que el paio que protagonitza l’obra era un transsumpte de l’autor.

Si no s’entén el punt de vista irònic, l’autor corre el risc de ser incomprès. Però des que es posa davant del teclat, qualsevol escriptor ja sap que està exposat al malentès. ¡Quantes vegades el que un escriu no és el que el lector llegeix! Amb tot, que no s’entengui el sarcasme no és un dèficit del lector ni de l’escriptor. És una possibilitat. Una possibilitat que ofereix l’equivocitat pròpia del llenguatge. Potser una de les gràcies de la ironia és precisament que no sempre pugui ser entesa i que mantingui oberta l’ambigüitat d’un escrit. He constatat que aquesta dificultat en copsar l’ironisme sovinteja, sobretot, en el cas dels lectors que es fixen més en els enunciats que no pas en l’enunciació. Per això, aquells que es queden atrapats en els continguts pornogràfics del llibre, en les escenes sexuals, acostumen a ser els qui els costa més de captar l’enunciació sarcàstica. En tot cas, una obra com Una vida regalada es pot llegir com si hagués estat escrita seriosament o com si s’hagués escrit a tall de conya. Als lectors que hagin captat la ironia, però, la lectura del llibre, segurament, els haurà resultat més divertida i gratificant.

Una vida regalada, ja des del títol tan suggestiu, és un reconeixement al llibre que l’ha vagament inspirat: la Vita, de Benvenuto Cellini. Es tracta de les memòries del referit escultor renaixentista i també van molt ben servides pel que fa al to infatuat, egocèntric, fanfarró, exhibicionista i lleugerament paranoide del narrador. Amb la Vita, Cellini converteix la pròpia existència en un espectacle picaresc. Si ens l’hem de creure, l’home va passar els seus dies fent les tombarelles pròpies de l’aventurer, alternant la barrila amb la violència i acumulant matèria novel·lesca com un desesperat. El pit i collons amb el qual el protagonista s’enfronta a les contingències d’una vida temerària i atzarosa el forneix de nombroses anècdotes susceptibles d’inflar la seva vanitat. ¡Quin soci, aquest escultor! Una vida regalada s’ha de llegir, poc més o menys, com un llegiria la Vita de Cellini. És un llibre pensat per ser llegit en veu alta i en un estat de moderada eufòria etílica.

Robert Musil, l’escriptor amb qualitats

Intentar proposar quatre paraules coherents, comprensibles i amb un mínim d’interès al voltant d’un tros d’escriptor com Robert Musil és empresa de compromís. Sobretot si un vol fer l’esforç de no quedar-se temptejant en la superfície i, alhora, mirar de no repetir el que en diu la convenció. Ara bé, ja que m’hi poso, potser us semblarà agosarat el propòsit d’aventurar quina ha estat la causa que va dur aquest grafòman austríac a escriure. Sobretot si el criteri que segueixo en les meves divagacions és la pura i simple intuïció personal. Al capdavall, la vocació d’aquests comentaris literaris no és pedagògica sinó especulativa. I la condició de qui els signa no és altra que la de comentarista diletant. Tampoc no se’m pot demanar que em cenyeixi al rigor del teòric o als coneixements de l’erudit. Quan un sent el gust per l’elucubració s’hi llança i endavant les atxes. Tot i el risc que algun lector d’aquesta bertranada pugui suposar que desbarro una mica. També podria ser.

Si mai us cauen a les mans els diaris de Robert Musil –de moment, encara, sense versió en català- pot ser que deduïu l’immens sentit crític que aquest autor dirigia sobre si mateix. Esclar que Musil, per molt vivisector que es pretengués, en l’autocaptació reflexiva arribava fins allà on podia, com tothom. Tal com acostuma a passar en la majoria de temperaments massa analítics i exigents, Musil no es mostra gaire clement amb el que imagina que és la seva escassetat d’atributs a l’hora de presentar-se davant del món. Se’n fa un retret exagerat, excessiu. Encara que sigui projectant-ho en els personatges de ficció que va esbossant. Llegiu-lo i constatareu amb quin rigor registra el que considera que són els seus dèficits, amb quina resolució accentua tot allò d’ell mateix que creu que no acaba de rutllar. Aquestes coses solen passar quan en el cap d’algú s’hi barregen la intel·ligència i la sensibilitat. Per això aquesta inclemència vers la pròpia persona ha caracteritzat moltes de les grans veus literàries que han passat a la història. Si un té el costum de llegir els papers més o menys autobiogràfics d’aquests autors es farà càrrec de la tendència de l’escriptor de raça a recrear-se en les qualitats que, presumptament, deixa de tenir. I a denunciar, amb un punt d’amargor, les limitacions enutjoses que aquesta mancança fatídica li suposa a l’hora de situar-se en la realitat.

I és que, mentre que els hipotètics atributs que aquests autors troben a faltar estan orientats cap a la realitat exterior, l’escriptor, parlant en general, està molt més interessat en les realitats interiors, sigui la pròpia o les alienes. No és estrany, doncs, que les qualitats que acostumen a presentar els escriptors més genuïns siguin precisament aquelles que menys serveixen per fomentar la projecció social. Esperits més contemplatius que no pas pragmàtics, intel·lectualitzats fins al moll de l’os, amb una vida interior en ebullició permanent, es solen trobar amb una mortificant mancança de recursos vitals que els ocasiona dificultats notables a l’hora d’anar pel món. Això els du a lamentar-se sovint de les dificultats que troben a l’hora d’afirmar-se en una societat que els comporta unes exigències que de seguida se’ls fan excessives. En paraules de Musil, una persona així no té el sentit de la realitat. Per tant, pensa que no és apta per bellugar-s’hi. Aquesta circumstància pot dur el subjecte, sigui escriptor o de qualsevol altre ram, a sentir-se sense qualitats.

Però ¿es pot existir sense qualitats? Aquesta circumstància tan torbadora empeny algunes persones cap al suïcidi (Pavese, que dèiem l’altre dia) o a l’autodestrucció delegada, és a dir, l’assassinat (Althusser, escanyant la dona amb una bufanda). A qui creu no posseir prou atributs li pot semblar que la seva vida es perd. Musil escriu als seus diaris que tenia aquesta sensació. Llavors, esclar, quan un no disposa de qualitats que donin compte del seu ésser, li cal fixar-lo d’alguna manera, dotar-lo d’una certa entitat. ¿I com fer-ho? El diaris d’aquest autor ens permeten pensar que ell creia que, si no es possible arribar a presentar una identitat del ser a base de qualitats que li donin una mena de consistència ontològica, sí que es pot fer amb l’escriptura. Escriure és, per a qui té aquesta ineludible inclinació, una bona manera de fer circular allò que hi ha més enllà dels imaginaris atributs del ser i que és, precisament, el ser mateix. Escriure és, doncs, per a Musil i tants altres, obrir-se a la possibilitat de ser.

Així, el ser de Musil es concreta en unes produccions escrites que prenen la forma de dietari, de fragments esparsos, de novel·la. Sobre la vacuïtat d’un ésser, sobre l’absència d’unes qualitats que el conformarien, Musil construeix una escriptura virtuosa, plena de força de seducció, que fa possible la consistència d’aquest ésser. D’aquesta manera ens trobem amb un home que no es defineix pels hipotètics atributs que pugui presentar, sinó que ho fa a través de la producció d’una obra literària que l’encimbella a dalt de tot. Hi ha un subjecte que es constitueix en les pàgines que escriu i que, per tant, pren la forma d’objecte literari. Em fa gràcia pensar que els escriptors recreem i expressem la nostra subjectivitat amb el propòsit de convertir-la en un objecte de mèrit per presentar al món, perquè els lectors puguin admirar en aquelles pàgines tan brillants el ser de qui les ha escrites. La clàssica oposició entre subjecte i objecte es dilueix oportunament.

Quedem, doncs, que un és allò que escriu. Cada vegada que el ser d’un autor s’articula amb una escriptura, és la totalitat del ser que hi és compromesa. La persona passa de la certesa de no tenir qualitats a la incertesa d’un acte on posa en joc tot el seu ésser. Per això a alguns escriptors els horroritza el seu acte. I per això és tan estrany que es rellegeixin. Per no trobar-se amb aquell objecte inquietant que són ells mateixos. Si tenim en compte aquesta circumstància es pot entendre el sentiment de buit que aclapara molts escriptors quan finalment es desprenen de la seva producció literària posant-la en circulació. Hi ha alguna cosa del propi ésser que també se’n va. Segurament el destí somniat d’aquests autors és que arribi un moment en què ja no siguin altra cosa que escriptura. En aquestes condicions Musil pren la paraula i escriu L’home sense qualitats.