Robert Musil, l’escriptor amb qualitats

Intentar proposar quatre paraules coherents, comprensibles i amb un mínim d’interès al voltant d’un tros d’escriptor com Robert Musil és empresa de compromís. Sobretot si un vol fer l’esforç de no quedar-se temptejant en la superfície i, alhora, mirar de no repetir el que en diu la convenció. Ara bé, ja que m’hi poso, potser us semblarà agosarat el propòsit d’aventurar quina ha estat la causa que va dur aquest grafòman austríac a escriure. Sobretot si el criteri que segueixo en les meves divagacions és la pura i simple intuïció personal. Al capdavall, la vocació d’aquests comentaris literaris no és pedagògica sinó especulativa. I la condició de qui els signa no és altra que la de comentarista diletant. Tampoc no se’m pot demanar que em cenyeixi al rigor del teòric o als coneixements de l’erudit. Quan un sent el gust per l’elucubració s’hi llança i endavant les atxes. Tot i el risc que algun lector d’aquesta bertranada pugui suposar que desbarro una mica. També podria ser.

Si mai us cauen a les mans els diaris de Robert Musil –de moment, encara, sense versió en català- pot ser que deduïu l’immens sentit crític que aquest autor dirigia sobre si mateix. Esclar que Musil, per molt vivisector que es pretengués, en l’autocaptació reflexiva arribava fins allà on podia, com tothom. Tal com acostuma a passar en la majoria de temperaments massa analítics i exigents, Musil no es mostra gaire clement amb el que imagina que és la seva escassetat d’atributs a l’hora de presentar-se davant del món. Se’n fa un retret exagerat, excessiu. Encara que sigui projectant-ho en els personatges de ficció que va esbossant. Llegiu-lo i constatareu amb quin rigor registra el que considera que són els seus dèficits, amb quina resolució accentua tot allò d’ell mateix que creu que no acaba de rutllar. Aquestes coses solen passar quan en el cap d’algú s’hi barregen la intel·ligència i la sensibilitat. Per això aquesta inclemència vers la pròpia persona ha caracteritzat moltes de les grans veus literàries que han passat a la història. Si un té el costum de llegir els papers més o menys autobiogràfics d’aquests autors es farà càrrec de la tendència de l’escriptor de raça a recrear-se en les qualitats que, presumptament, deixa de tenir. I a denunciar, amb un punt d’amargor, les limitacions enutjoses que aquesta mancança fatídica li suposa a l’hora de situar-se en la realitat.

I és que, mentre que els hipotètics atributs que aquests autors troben a faltar estan orientats cap a la realitat exterior, l’escriptor, parlant en general, està molt més interessat en les realitats interiors, sigui la pròpia o les alienes. No és estrany, doncs, que les qualitats que acostumen a presentar els escriptors més genuïns siguin precisament aquelles que menys serveixen per fomentar la projecció social. Esperits més contemplatius que no pas pragmàtics, intel·lectualitzats fins al moll de l’os, amb una vida interior en ebullició permanent, es solen trobar amb una mortificant mancança de recursos vitals que els ocasiona dificultats notables a l’hora d’anar pel món. Això els du a lamentar-se sovint de les dificultats que troben a l’hora d’afirmar-se en una societat que els comporta unes exigències que de seguida se’ls fan excessives. En paraules de Musil, una persona així no té el sentit de la realitat. Per tant, pensa que no és apta per bellugar-s’hi. Aquesta circumstància pot dur el subjecte, sigui escriptor o de qualsevol altre ram, a sentir-se sense qualitats.

Però ¿es pot existir sense qualitats? Aquesta circumstància tan torbadora empeny algunes persones cap al suïcidi (Pavese, que dèiem l’altre dia) o a l’autodestrucció delegada, és a dir, l’assassinat (Althusser, escanyant la dona amb una bufanda). A qui creu no posseir prou atributs li pot semblar que la seva vida es perd. Musil escriu als seus diaris que tenia aquesta sensació. Llavors, esclar, quan un no disposa de qualitats que donin compte del seu ésser, li cal fixar-lo d’alguna manera, dotar-lo d’una certa entitat. ¿I com fer-ho? El diaris d’aquest autor ens permeten pensar que ell creia que, si no es possible arribar a presentar una identitat del ser a base de qualitats que li donin una mena de consistència ontològica, sí que es pot fer amb l’escriptura. Escriure és, per a qui té aquesta ineludible inclinació, una bona manera de fer circular allò que hi ha més enllà dels imaginaris atributs del ser i que és, precisament, el ser mateix. Escriure és, doncs, per a Musil i tants altres, obrir-se a la possibilitat de ser.

Així, el ser de Musil es concreta en unes produccions escrites que prenen la forma de dietari, de fragments esparsos, de novel·la. Sobre la vacuïtat d’un ésser, sobre l’absència d’unes qualitats que el conformarien, Musil construeix una escriptura virtuosa, plena de força de seducció, que fa possible la consistència d’aquest ésser. D’aquesta manera ens trobem amb un home que no es defineix pels hipotètics atributs que pugui presentar, sinó que ho fa a través de la producció d’una obra literària que l’encimbella a dalt de tot. Hi ha un subjecte que es constitueix en les pàgines que escriu i que, per tant, pren la forma d’objecte literari. Em fa gràcia pensar que els escriptors recreem i expressem la nostra subjectivitat amb el propòsit de convertir-la en un objecte de mèrit per presentar al món, perquè els lectors puguin admirar en aquelles pàgines tan brillants el ser de qui les ha escrites. La clàssica oposició entre subjecte i objecte es dilueix oportunament.

Quedem, doncs, que un és allò que escriu. Cada vegada que el ser d’un autor s’articula amb una escriptura, és la totalitat del ser que hi és compromesa. La persona passa de la certesa de no tenir qualitats a la incertesa d’un acte on posa en joc tot el seu ésser. Per això a alguns escriptors els horroritza el seu acte. I per això és tan estrany que es rellegeixin. Per no trobar-se amb aquell objecte inquietant que són ells mateixos. Si tenim en compte aquesta circumstància es pot entendre el sentiment de buit que aclapara molts escriptors quan finalment es desprenen de la seva producció literària posant-la en circulació. Hi ha alguna cosa del propi ésser que també se’n va. Segurament el destí somniat d’aquests autors és que arribi un moment en què ja no siguin altra cosa que escriptura. En aquestes condicions Musil pren la paraula i escriu L’home sense qualitats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s