Una vida regalada

Quan l’any 2009 vaig reprendre l’escriptura després de dotze anys d’abstinència creadora, em va semblar oportú retornar al mateix punt on ho havia deixat. Recomençar a partir de La Ribera, aquella primera novel·leta que havia escrit quan encara no tenia vint-i-cinc anys, perquè, com que en el seu moment encetava una carrera literària que després no havia tingut continuïtat, tornar-la a escriure significava, d’alguna manera, reclamar-la com a punt de partida. La Ribera i Una vida regalada són, en certa mesura, el mateix llibre. Deu ser per causa d’aquest origen evocatori que l’obra que avui us presento, més que una temptativa novel·lística, esdevé gairebé un manifest. Un manifest on em reivindico com a escriptor, on reivindico La Ribera i on reivindico, de forma irònica i distesa, una manera particular d’entendre la literatura.

Ficció autobiogràfica, autoinvenció literària… Una vida regalada ve a ser, sobretot, un exercici literari al voltant de la relació entre la veritat i la creació. Unes suposades memòries on la barreja contínua de realitat i de ficció desafia i provoca al lector, que no acaba de saber si es troba davant de vivències pròpies de l’autor o si tot plegat es tracta d’una ficció novel·lesca que aquest ha imaginat maliciosament. Tal joc literari pot dur a confondre la identitat personal de qui l’ha escrit amb la identitat del narrador. I és que tot i l’advertència “falses memòries” present en el subtítol, hi ha lectors que s’han pres Una vida regalada com si fos un relat autobiogràfic. És el que sol passar quan s’escriu en primera persona i qui signa el llibre apareix com a autor, narrador i personatge alhora. Es crea una situació d’ambigüitat, d’equivocitat, que, al capdavall, ens remet a la lícita possibilitat d’engany que la literatura permet.

Haig de reconèixer que es tracta d’unes “falses memòries” subtilment ambigües. No us negaré que, tot i mantenir l’equivocitat en tot moment, s’hi deixen anar algunes veritats. Encara que el que s’hi explica no sigui la història real de la vida de l’autor, hi ha molta veritat articulada. El relat d’Una vida regalada representa una ficció, sí, però gairebé tot el que s’hi diu és cert. Un dels poders que la literatura confereix als autors rau, precisament, en formular la veritat a través de la ficció. L’escriptura literària ens dóna la possibilitat d’anar enfilant enunciats verídics fent veure que són invencions. Aquest do resulta fascinant. Que l’episodi de la Rachida hagués succeït o no realment, no té rellevància. Ni és autèntic ni és fals. És literatura. L’escriptura literària està alliberada de dir la veritat. De tota manera, tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire; quan un llibre es presenta com a “falses memòries”, la veracitat deixa de tenir importància.

Del narrador d’Una vida regalada n’han dit Diògenes modern, antiheroi nihilista, terrorista antiintel·lectual… A molts lectors els ha sobtat la franquesa crua d’un personatge a qui no li fa res ser despietadament cruel ni amb ell mateix ni amb els altres i els ha cridat l’atenció la tendència exagerada que aquest presenta cap a l’egocentrisme, l’exhibicionisme i la fanfarroneria. El paio es mou entre la infatuació que l’eleva per un costat i la franquesa que el degrada per l’altre. En aquest sentit, hi ha lectors que troben que l’hiperrealisme introspectiu a què em dedico en aquest llibre és excessiu. Són del parer que faig incursions massa temeràries, per l’alt grau de sinceritat que hi projecto, en l’àmbit de la intimitat masculina. No tinc altre remei que reconèixer que aquest no tenir pèls a la llengua, a vegades, ha creat alguna forma d’indignació, sobretot entre l’element femení de la població lectora. Fins i tot hi ha qui ha confós aquesta sinceritat desacostumada amb una manifestació de la suposada misogínia de l’autor. Puc donar fe de la falsedat d’aquest extrem. La profusió de franquesa, possiblement, vagi lligada amb una presència escassa d’idealisme en la meva obra.

A Una vida regalada, l’autor, dotant al narrador d’un to infatuat, mig paranoide, sensiblement megalomaníac, hi estableix una distància que vol ser d’ironia. Però les intencions de l’escriptor no sempre acaben reexint. M’hauria agradat que l’arrogància del protagonista s’entengués en una clau irònica que, per desgràcia, no ha estat evident per a tots els lectors. Hi ha qui enlloc de llegir el relat amb un toc d’humor se’l pren seriosament, sense entendre que l’autor pretén convertir el personatge que, en teoria, li fa de portaveu en una mena d’autoparòdia. A Una vida regalada l’autor se’n riu d’ell mateix. Llàstima que aquest ironisme tan intencionat, a vegades, no s’acabi d’endevinar. Alguns lectors, prenent-se al peu de la lletra les paraules del narrador, no perceben el sarcasme que l’escriptor que l’ha creat li projecta al damunt i s’han acabat creient que el paio que protagonitza l’obra era un transsumpte de l’autor.

Si no s’entén el punt de vista irònic, l’autor corre el risc de ser incomprès. Però des que es posa davant del teclat, qualsevol escriptor ja sap que està exposat al malentès. Quantes vegades el que un escriu no és el que el lector llegeix! Amb tot, que no s’entengui el sarcasme no és un dèficit del lector ni de l’escriptor. És una possibilitat. Una possibilitat que ofereix l’equivocitat pròpia del llenguatge. Potser una de les gràcies de la ironia és precisament que no sempre pugui ser entesa i que mantingui oberta l’ambigüitat d’un escrit. He constatat que aquesta dificultat en copsar l’ironisme sovinteja, sobretot, en el cas dels lectors que es fixen més en els enunciats que no pas en l’enunciació. Per això, aquells que es queden atrapats en els continguts pornogràfics del llibre, en les escenes sexuals, acostumen a ser els qui els costa més de captar l’enunciació sarcàstica. En tot cas, una obra com Una vida regalada es pot llegir com si hagués estat escrita seriosament o com si s’hagués escrit a tall de conya. Als lectors que hagin captat la ironia, però, la lectura del llibre, segurament, els haurà resultat més divertida i gratificant.

Una vida regalada, ja des del títol tan suggestiu, és un reconeixement al llibre que l’ha vagament inspirat: la Vita, de Benvenuto Cellini. Es tracta de les memòries del referit escultor renaixentista i també van molt ben servides pel que fa al to infatuat, egocèntric, fanfarró, exhibicionista i lleugerament paranoide del narrador. Amb la Vita, Cellini converteix la pròpia existència en un espectacle picaresc. Si ens l’hem de creure, l’home va passar els seus dies fent les tombarelles pròpies de l’aventurer, alternant la barrila amb la violència i acumulant matèria novel·lesca com un desesperat. El pit i collons amb el qual el protagonista s’enfronta a les contingències d’una vida temerària i atzarosa el forneix de nombroses anècdotes susceptibles d’inflar la seva vanitat. Quin soci, aquest escultor! Una vida regalada s’ha de llegir, poc més o menys, com un llegiria la Vita de Cellini. És un llibre pensat per ser llegit en veu alta i en un estat de moderada eufòria etílica.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s