Pla amb Gide

A l’hora de fer una definició literària del que són per ell els pederastes, Josep Pla no es gasta gaires compliments i escriu:“Destrossen el cul d’una criatura pensant que fan la cosa més important del món”. Aquesta afirmació tan tremebunda, truculent i visceral la va deixar anar a propòsit de l’escriptor francès André Gide en una de les Notes sobre Itàlia, incloses en el volum número 37 de l’Obra Completa de l’immortal grafòman empordanès. Sospito que Gide va ser l’homosexual preferit de Josep Pla. Sempre que en parla, en subratlla la condició de pederasta. No se’n pot estar. Aprofita qualsevol ocasió per atribuir a l’escriptor parisí aquesta qualificació relativa a les seves preferències sexuals. No se’n descuida mai. Per Pla, es veu que Gide representava el paradigma més representatiu dels pederastes literaris.

El judici contundent que encapçala aquest comentari ens serveix per fer-nos càrrec de l’opinió pèssima, extremadament crítica, que a l’escriptor empordanès li mereixia la pederàstia. L’ànim de retret, despectiu, de menyspreu, de protesta, que transmet una afirmació tan brutal i esqueixada sembla indiscutible. ¿Què li passava a Pla amb els pederastes? Les pràctiques eròtiques pròpies d’aquest col·lectiu deurien representar, per ell, la subversió d’una sexualitat basada en les lleis naturals que regeixen el comportament humà. I tot el que fos franquejar els límits de la llei, ja ho sabem, Pla no ho tolerava. Que Gide es prengués la llibertat de gaudir carnalment del cos d’altres homes transgredint l’ordre bàsic del que seria una sexualitat natural, civilitzada i universal que estableix la complementarietat genital entre els mascles i les femelles ho deuria trobar prou impertinent i emprenyador. Si al damunt aquesta sòrdida subversió d’una llei tan sagrada es feia pública ja era, a ulls de Pla, escandalós i totalment inadmissible. Per això, el pederasta explícit era aquell que més el molestava. Que algú com Gide, fent ús d’una franquesa tan improcedent com inoportuna, aprofités els propis escrits per refregar aquesta condició sexual tan antinatural per la cara dels lectors, feia reaccionar Pla, ofès i rabiüt, davant del que considerava una mostra de proselitisme inacceptable. Aquell rústic homenot sofisticat per la cultura s’oposava a que els autors literaris empastifessin la seva escriptura amb manifestacions intempestives de sinceritat homosexual, amb intimitats inadequades susceptibles de fer evocar al lector aquelles pràctiques tan execrables que la pederàstia suggereix.

A Pla la sinceritat dels autors el molestava. Gide, en canvi, reconeix explícitament la “subjectivitat” de la seva escriptura. Per això en l’obra de Gide s’hi pot escoltar algun gemec. En la de Pla no en trobareu ni un. L’escriptor empordanès no podia sofrir que el més íntim d’un autor s’escolés obscenament en les pàgines que escrivia. La sinceritat introspectiva dels autors que es dedicaven a aquesta mena de desfogaments de franquesa el repugnava. Que Gide ni tan sols busqués per a les seves confessions l’empara de la narració en tercera persona o la disfressa de la ficció representava una manca de vergonya que per força havia d’embrutir la literatura resultant. Pla, a l’hora d’escriure, és partidari de sacrificar el desig en nom de la moral. De reprimir-se, vaja. Llavors, esclar, quan es troba amb algú que expressa el propis desitjos tal com ragen, li surt el disgust i la incomoditat. Fixeu-vos que en aquesta mateixa nota italiana Pla ens parla de Gide com d’un apassionat de Dostoievski. Un altre autor, el rus, que troba gust a posar en evidència tot allò que l’empordanès creia que s’havia de tapar, que es recrea recordant certs aspectes de la condició humana que Pla considerava que valia més callar. Aquesta literatura llibertina, pròpia d’escriptors que no tenen “cap moral”, per ell, no és altra cosa que degeneració. No és estrany que en aquesta nota posi Gide al costat de Dostoievski. En la cèlebre entrevista que li van fer al programa de televisió A fondo, Pla definí l’autor rus de manera clara, concisa i contundent: “Dostoievski… un degenerat!

Gide, en una nota al seu Diari corresponent a l’any 1918 a propòsit del seu llibre Corydon, argumenta, per defensar les bondats de la posició pederàstica, que si ni Sòcrates ni Plató no haguessin estimat els joves, hauria estat una desgràcia, no tan sols per Grècia sinó per al món sencer. Segons l’escriptor francès, tot el seny que avui puguem tenir el devem a l’interès d’aquests dos filòsofs per agradar als jovenets. A continuació d’haver-se proveït d’aquests elevadíssims antecedents i d’amollar-nos un argument tan definitiu, Gide demana al lector que faci el favor de no indignar-se davant d’una pràctica, la pederàstia, que ha fet tant pel nostre enteniment. Llavors, per acabar de presentar-nos un quadre ben favorable als propis interessos, s’afanya a proclamar que ell no és ni “sodomita” ni “invertit”, sinó “pederasta”. Gide, fent aquesta subtil distinció, ens vol deixar clar que entre els homosexuals també hi ha jerarquies i, per rematar-ho, ens afegeix que “la diferència entre ells és tanta que experimenten una repugnància profunda els uns pels altres”. Tanmateix, tot just es confessa pederasta, Gide es lamenta que no pugui reconèixer aquesta inclinació sense que de seguida l’acusin de jactància. Les seves paraules dolgudes semblen escrites expressament per respondre l’afirmació tan grollera de Pla que encapçala aquesta bertranada.

I és que la imatge que Pla ens proposa en la cita que obre aquest comentari és fortíssima i té molt mala llet. Hi ha moments en la seva obra, sobretot a mesura que es va fent vell, en què el to de Pla guanya en sulfuració i s’acosta al d’un profeta amargat i pessimista anunciant la vinguda d’una apocalipsi, sigui literària, sigui civil. Deuen ser coses pròpies de l’edat. La indignació planiana, els últims anys, tant es podia projectar cap als escriptors pederastes mancats de moral com dirigir-se als capellans que havien abandonat la sotana com a uniforme propi de l’ofici. Ara em vénen al cap unes pàgines del volum Notes del capvesprol on Pla es dedica a envestir rabiós contra tot allò que li semblava que feia olor de progrés. L’animositat que traspuen algunes d’aquestes notes és considerable. La mala llet que contenen, evident. Aquells que no tenen la sort de pensar com ell són titllats de cretins, imbècils, primaris i altres delicadeses per l’estil. Per sort, a la pàgina 206 afluixa i ens confessa: “Jo sóc una persona de temperament tolerant i comprensiu”. Com ell mateix diria: “Colossal!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s