Marcel Proust, retratista de la gelosia

Quan vaig fer disset anys, la meva novieta d’aleshores em va obsequiar amb una ploma Montblanc. En complir els divuit, ella mateixa em regalà una edició de A la recerca del temps perdut, el llibre de Marcel Proust que tant m’havia d’agradar en llegir-lo. Possiblement aquella noia va intuir que el meu destí aniria lligat amb l’escriptura. Aquest parell de regals d’aniversari, tan esplèndids com oportuns, es poden considerar, d’alguna manera, el punt de partida d’una carrera d’home de lletres que, amb el pas dels anys, ha produït algun, incert, resultat. És un fet seguríssim que tant la lectura de Proust com els exercicis d’estil amb la Montblanc van contribuir al meu aprenentatge literari.

Quina altra cosa, sinó aprendre i gaudir, podem fer acarats a les pàgines magistrals de Proust. D’aquest autor n’he estat un lector apassionat. La primera impressió colpidora que vaig rebre de l’obra proustiana va ser producte dels amors entre Charles Swann i Odette de Crécy. En les pàgines que se’ls dedica, la intel·ligència i la bellesa es barregen deliciosament per oferir-nos un superb retrat literari de la gelosia. Ningú no ha donat, almenys que jo sàpiga, una expressió literària tan ben aconseguida d’aquest fenomen tan emprenyador i mortificant. Per la manera com la tracta ens dóna a entendre que Proust sabia perfectament de què anava la gelosia i que n’havia viscut els estralls. Prou. Aquest sentiment patològic no és només un patrimoni dels neuròtics. Els perversos també el coneixen. Per això de la ploma de Proust en surt un document literari valuosíssim al voltant dels efectes de la gelosia en l’enteniment d’un home. El titula Un amor de Swann i el situa en el primer volum de la seva magna obra. Allà ens ofereix la dissecció dels turments mentals d’un gelós i ens narra com d’una relació que comença gairebé com qui no vol, amb uns fonaments més aviat primets i inconsistents, es va conformant una dependència amorosa malaltissa. Tots els homes, en un moment o altre, hem hagut d’enfrontar la gelosia. Per tant, sabem molt bé de què ens està parlant Proust quan ens detalla les mortificacions que aclaparaven el pobre Charles Swann. No és estrany que aquesta comprensió pugui derivar, per alguns lectors prou escarmentats, en identificació.

Swann era un paio que es passejava pels cercles de l’alta societat parisenca fent tronar i ploure, en una època on unes capacitats retòriques brillants comptaven més que una bona sastreria. Segons ens explica el narrador, sospirava per dones amb un marcat perfil espiritual però, en canvi, s’empalmava amb dones grasses, enjogassades i vitals. Als inicis de la seva relació, enlloc d’aprofitar la disponibilitat d’Odette s’estimava més gaudir de “la beutat d’una obrereta fresca i grassona com una rosa”. Així, Swann no mostrava cap debilitat sentimental especial vers Odette fins que de sobte, un vespre, ella no apareix a la reunió de cals Verdurin, on es trobaven habitualment. Davant d’aquella absència inesperada l’home sent un “trasbals al cor”. Aquest moment crític representa un punt d’inflexió en el devenir de la relació. Quan Swann se n’adona que el desig d’Odette no li pertany en exclusiva i que la dona el pot dirigir cap a horitzons més enllà d’ell se li fa difícil d’acceptar i de suportar. S’angoixa. Que ell no ho sigui tot per al desig d’ella li suposa una ferida narcisista tan gran que l’obliga a posar-se les piles.

Possiblement farem bé d’entendre aquesta absència de l’Odette com un estratagema femení perquè Swann deixés córrer l’obrereta i estigués pel que havia d’estar. En tot cas, la maniobra és efectiva i en resulta el primer clau. A més a més, després d’aquell coit inicial, Swann deixa de pensar en altres dones. Que ell no ho sigui tot per a Odette provoca que Odette ho sigui tot per a ell. La dependència està servida, estimulada per la sensació alienant de no poder prescindir d’una amant similar. A partir de llavors, aquella angoixa que havia sentit en no trobar-la a cals Verdurin, latent, comanda la relació, sempre disposada a fer-se present al mínim senyal que els anhels d’Odette mirin cap a un altre cantó. Però recordeu que va caldre aquell primer sentiment de gelosia perquè Swann es decidís a fer un pas endavant. Tal fet ens demostra que la presència d’un rival imaginari pot ser d’una gran eficàcia eròtica. A vegades n’hi ha prou que una dona simuli que té un amant per desvetllar violentament el desig amorós de l’individu que pretén. Aquest s’enverinarà els pensaments imaginant els hipotètics plaers que la seva enamorada pugui compartir amb el suposat rival. La simple imatge d’ella oferint carícies afectuoses a un altre home, sigui real o fictici, es convertirà, per ell, en un suplici.

No tenim altre remei, doncs, que reconèixer que la imaginació és decisiva per entendre el fenomen de la gelosia. Normalment, el gelós crea els arguments contra els quals reacciona. Acostuma a ser la pròpia ment sobreexcitada qui elabora els mateixos guions que el turmenten. Però és que, ja ho sabem, la imaginació és decisiva pel que fa a la majoria de qüestions de l’amor. Fixeu-vos que Odette, a Swann, li feia l’efecte de ser l’encarnació d’una verge de Boticcelli. Posats a imaginar, l’home no s’hi posava per poca cosa. La tendència a idealitzar la persona estimada és universal, inevitable. Fins que, en un moment o altre, el vel que disfressava l’autèntic rostre de l’amant cau i un pot constatar que la dona que estima és diferent de com es pensava. Marcel, el narrador homònim de Proust, gràcies a la seva omnisciència, es fa càrrec de la veritable naturalesa d’Odette abans que el propi Swann i s’hi refereix des d’un bon començament usant termes com ara “quasi de la vida alegre” o “mitja virtut”. Swann, a la fi, s’hi va casar i també acaba essent-ne conscient. En el cas d’aquells homes que han trencat la relació amb una dona quan encara la imaginaven una verge de Botticelli sol ser la perspectiva que el pas del temps i la distància ofereixen qui obre els ulls al seu idealisme excessiu.

Quants Swanns hi deu haver corrent pel món que un dia o altre, al cap dels anys, s’han trobat amb una antiga amant i han exclamat estupefactes: “He quedat parat amb els fums que es gasta la meva ecs. S’ha tornat una pija estúpida…” I alguna ànima informada i caritativa se l’ha mirat de dalt a baix amb una barreja d’incredulitat i de commiseració, i li ha etzibat en un to lúcid i sentenciós: “I fins ara no te n’havies adonat que era una pija estúpida?” Aquest fins ara val un imperi.

Veritats eccehomàtiques

Abans de res us haig de reconèixer que considero a Nietzsche una mica de la família. Aquest home m’ha instruït, m’ha acompanyat, m’ha entretingut i m’ha orientat en moltes de les qüestions existencials que amb el pas dels anys s’han anat presentant. Des d’un punt de vista intel·lectual, m’ha pujat, diríem. Entendreu que em vingui de gust dedicar-li una bertranada. Si més no, per agrair-li el consol que m’ha procurat en alguns moments incerts, fosquíssims. Els escrits de Nietzsche que trobo més reconfortants són, precisament, aquells més propers a l’eclosió del seu col·lapse mental. Sospito que Gide tenia raó quan sostenia que Nietzsche s’havia tornat boig perquè no ens hi haguéssim de tornar nosaltres. En l’últim llibre que escriu un parell de mesos abans del daltabaix psíquic que faria emmudir la seva ploma per sempre, l’autobiografia Ecce homo, Nietzsche reconstrueix de manera retrospectiva les seves obres anteriors inserint-les en el moment vital corresponent. En aquesta mena de testament filosòfic ens llega un concepte magnífic i admirable: l’amor fati. Encara que en treballs previs ja n’hagués parlat, és, potser, en un escrit de caire autobiogràfic on aquest concepte tan lenitiu hi és més justificat.

Amor fati vol dir amor pel destí. Aquesta idea arriba per salvar de la desesperació aquells que creuen ser víctimes d’un naufragi vital permanent, per tranquil·litzar els temperaments massa fràgils a qui els costa acceptar les adversitats que tota existència comporta i a qui afrontar el dia a dia se’ls fa una muntanya. Nietzsche s’adreça als infortunats que encaren el destí deprimits o enfurismats i els adverteix que especular al voltant de com serien els seus dies si les coses haguessin anat d’una altra manera, lamentar-se de la vida que els ha tocat viure o fuetejar-se pensant en el que podria haver estat i no va ser és perdre el temps. Aquesta mena de ruminacions autocompassives contaminen l’enteniment i provoquen un estat d’ànim summament perjudicial per a l’esperit. Nietzsche ens consola assegurant que els errors que puguem cometre, les desgràcies que ens afecten… tot té un sentit. Enlloc de veure-ho com un dèficit, hem d’entendre-ho com un benefici. Al capdavall, tot el patiment que ens afecti, tard o d’hora, revertirà en profit nostre. No es tracta de suportar-ho amb l’estoïcisme dels clàssics ni amb la resignació cristiana. Es tracta –remata Nietzsche- d’estimar-ho.

Vet aquí una opció sàvia: desitjar el destí. Acollir amb els braços oberts tot el que ens toqui viure, tant allò que ens dóna plaer com allò que ens és dolorós. Mantenir una actitud afirmativa davant el que l’existència ens vagi presentant, encara que ens pugui semblar que la fortuna s’acarnissa amb nosaltres. Ara bé, tot i que Nietzsche advoca per l’assumpció amorosa de totes les penalitats que ens caiguin a sobre, prenguin forma d’injustícia, d’ofensa o d’humiliació, no ho hem de confondre amb una voluntat masoquista. Tan sols es tracta de pensar que el destí sempre té raó. Tot, absolutament tot el que ens passa és necessari que ens passi. No hi ha res del que s’esdevé que escapi a aquesta necessitat. Per tant, és una pèrdua de temps rebel·lar-se davant del que és inevitable i rebutjar el propi fat. Convé rehabilitar el nostre passat sota la llum d’aquest amor fati salvador. Reconciliar-se, fins i tot, amb allò més desagradable que hem viscut. I, sobretot, que el destí no ens converteixi en uns ressentits! Del ressentiment al cristianisme només hi ha un pas!

Intueixo que cal haver-les passat molt putes perquè Nietzsche arribi a presentar-nos els tràngols de l’existència com una necessitat que emana de la predestinació. No seria estrany que tot plegat es reduís a un recurs filosòfic d’aquest home per tal de mantenir una mica d’equilibri i evitar precipitar-se de manera definitiva en la catàstrofe psíquica que el rondava. Materialista com ell ens ensenya a ser-ho, sospito que va arribar en aquesta conclusió, senzillament, perquè al seu enteniment li deuria convenir. Nietzsche ho justifica amb la convicció que un subjecte és un destí. Una potencialitat. Qüestionar el propi destí, desistir de desenvolupar les pròpies capacitats fins les últimes conseqüències és negar-se a si mateix. El filòsof pensa que la nostra existència no es funda en un ser sinó en un arribar a ser. Un ha d’arribar a ser allò que l’expressió de la seva potencialitat determina. Encara que aquest fat establert i necessari ens empenyi cap a l’abisme o vers al caos. Nietzsche mateix va desplegar la pròpia potencialitat, tot i que aquesta l’havia de dur a un col·lapse mental irreversible.

Entenc que a algun lector li pugui semblar que aquesta afirmació incondicional, entusiasta i joiosa de totes les adversitats que el destí ens presenti és una sortida desconcertant. Això no obstant, jo no me’n puc estar de compartir amb el pensador alemany aquesta fe en l’avenir. A les pàgines d’Ecce homo Nietzsche ens assegura que ell mateix, quan més cardat estava, és quan es va inspirar filosòficament. La malaltia li va obrir els ulls. Jo també ho crec. Sóc del parer que els estralls de la sífilis en el seu cervell han produït una de les literatures més lúcides i suggestives del món. Aquest home va tenir l’encert de dedicar-se a explotar filosòficament el propi desequilibri mental. El resultat, però, ha impressionat més a les sensibilitats artístiques i literàries que no pas a molts dels representants del ram de la filosofia. Aquests últims, previnguts per la malaltia, han posat en dubte la fonamentació i la consistència de les elaboracions filosòfiques de Nietzsche. L’han volgut desacreditar qüestionant amb porfídia que en la seva escriptura es dediqués de debò a elaborar un sistema de pensament.

Aquest llibre que avui comentem va ser escrit en una època en què ja es considerava al seu autor mentalment desnonat. Molts erudits de la filosofia l’han bescantat per aquest motiu, titllant Nietzsche de dement i santes pasqües. Jo no perdré el temps discutint si rere Nietzsche hi ha una filosofia o bé una patologia psíquica que l’arrossega més enllà dels límits de la raó. En tot cas, del seu esforç expressiu en resulten unes pàgines brillants que, des d’una perspectiva literària, arriben a dalt de tot. Però, esclar, jo he llegit Ecce homo com ho faria un humil comentarista literari, no pas com ho faria un filòsof. Encara que també em donaria per satisfet si aconseguís, per poc que fos, que Nietzsche pensés en mi. Se m’ha entès?