Veritats eccehomàtiques

Abans de res us haig de reconèixer que considero a Nietzsche una mica de la família. Aquest home m’ha instruït, m’ha acompanyat, m’ha entretingut i m’ha orientat en moltes de les qüestions existencials que amb el pas dels anys s’han anat presentant. Des d’un punt de vista intel·lectual, m’ha pujat, diríem. Entendreu que em vingui de gust dedicar-li una bertranada. Si més no, per agrair-li el consol que m’ha procurat en alguns moments incerts, fosquíssims. Els escrits de Nietzsche que trobo més reconfortants són, precisament, aquells més propers a l’eclosió del seu col·lapse mental. Sospito que Gide tenia raó quan sostenia que Nietzsche s’havia tornat boig perquè no ens hi haguéssim de tornar nosaltres. En l’últim llibre que escriu un parell de mesos abans del daltabaix psíquic que faria emmudir la seva ploma per sempre, l’autobiografia Ecce homo, Nietzsche reconstrueix de manera retrospectiva les seves obres anteriors inserint-les en el moment vital corresponent. En aquesta mena de testament filosòfic ens llega un concepte magnífic i admirable: l’amor fati. Encara que en treballs previs ja n’hagués parlat, és, potser, en un escrit de caire autobiogràfic on aquest concepte tan lenitiu hi és més justificat.

Amor fati vol dir amor pel destí. Aquesta idea arriba per salvar de la desesperació aquells que creuen ser víctimes d’un naufragi vital permanent, per tranquil·litzar els temperaments massa fràgils a qui els costa acceptar les adversitats que tota existència comporta i a qui afrontar el dia a dia se’ls fa una muntanya. Nietzsche s’adreça als infortunats que encaren el destí deprimits o enfurismats i els adverteix que especular al voltant de com serien els seus dies si les coses haguessin anat d’una altra manera, lamentar-se de la vida que els ha tocat viure o fuetejar-se pensant en el que podria haver estat i no va ser és perdre el temps. Aquesta mena de ruminacions autocompassives contaminen l’enteniment i provoquen un estat d’ànim summament perjudicial per a l’esperit. Nietzsche ens consola assegurant que els errors que puguem cometre, les desgràcies que ens afecten… tot té un sentit. Enlloc de veure-ho com un dèficit, hem d’entendre-ho com un benefici. Al capdavall, tot el patiment que ens afecti, tard o d’hora, revertirà en profit nostre. No es tracta de suportar-ho amb l’estoïcisme dels clàssics ni amb la resignació cristiana. Es tracta –remata Nietzsche- d’estimar-ho.

Vet aquí una opció sàvia: desitjar el destí. Acollir amb els braços oberts tot el que ens toqui viure, tant allò que ens dóna plaer com allò que ens és dolorós. Mantenir una actitud afirmativa davant el que l’existència ens vagi presentant, encara que ens pugui semblar que la fortuna s’acarnissa amb nosaltres. Ara bé, tot i que Nietzsche advoca per l’assumpció amorosa de totes les penalitats que ens caiguin a sobre, prenguin forma d’injustícia, d’ofensa o d’humiliació, no ho hem de confondre amb una voluntat masoquista. Tan sols es tracta de pensar que el destí sempre té raó. Tot, absolutament tot el que ens passa és necessari que ens passi. No hi ha res del que s’esdevé que escapi a aquesta necessitat. Per tant, és una pèrdua de temps rebel·lar-se davant del que és inevitable i rebutjar el propi fat. Convé rehabilitar el nostre passat sota la llum d’aquest amor fati salvador. Reconciliar-se, fins i tot, amb allò més desagradable que hem viscut. I, sobretot, que el destí no ens converteixi en uns ressentits! Del ressentiment al cristianisme només hi ha un pas!

Intueixo que cal haver-les passat molt putes perquè Nietzsche arribi a presentar-nos els tràngols de l’existència com una necessitat que emana de la predestinació. No seria estrany que tot plegat es reduís a un recurs filosòfic d’aquest home per tal de mantenir una mica d’equilibri i evitar precipitar-se de manera definitiva en la catàstrofe psíquica que el rondava. Materialista com ell ens ensenya a ser-ho, sospito que va arribar en aquesta conclusió, senzillament, perquè al seu enteniment li deuria convenir. Nietzsche ho justifica amb la convicció que un subjecte és un destí. Una potencialitat. Qüestionar el propi destí, desistir de desenvolupar les pròpies capacitats fins les últimes conseqüències és negar-se a si mateix. El filòsof pensa que la nostra existència no es funda en un ser sinó en un arribar a ser. Un ha d’arribar a ser allò que l’expressió de la seva potencialitat determina. Encara que aquest fat establert i necessari ens empenyi cap a l’abisme o vers al caos. Nietzsche mateix va desplegar la pròpia potencialitat, tot i que aquesta l’havia de dur a un col·lapse mental irreversible.

Entenc que a algun lector li pugui semblar que aquesta afirmació incondicional, entusiasta i joiosa de totes les adversitats que el destí ens presenti és una sortida desconcertant. Això no obstant, jo no me’n puc estar de compartir amb el pensador alemany aquesta fe en l’avenir. A les pàgines d’Ecce homo Nietzsche ens assegura que ell mateix, quan més cardat estava, és quan es va inspirar filosòficament. La malaltia li va obrir els ulls. Jo també ho crec. Sóc del parer que els estralls de la sífilis en el seu cervell han produït una de les literatures més lúcides i suggestives del món. Aquest home va tenir l’encert de dedicar-se a explotar filosòficament el propi desequilibri mental. El resultat, però, ha impressionat més a les sensibilitats artístiques i literàries que no pas a molts dels representants del ram de la filosofia. Aquests últims, previnguts per la malaltia, han posat en dubte la fonamentació i la consistència de les elaboracions filosòfiques de Nietzsche. L’han volgut desacreditar qüestionant amb porfídia que en la seva escriptura es dediqués de debò a elaborar un sistema de pensament.

Aquest llibre que avui comentem va ser escrit en una època en què ja es considerava al seu autor mentalment desnonat. Molts erudits de la filosofia l’han bescantat per aquest motiu, titllant Nietzsche de dement i santes pasqües. Jo no perdré el temps discutint si rere Nietzsche hi ha una filosofia o bé una patologia psíquica que l’arrossega més enllà dels límits de la raó. En tot cas, del seu esforç expressiu en resulten unes pàgines brillants que, des d’una perspectiva literària, arriben a dalt de tot. Però, esclar, jo he llegit Ecce homo com ho faria un humil comentarista literari, no pas com ho faria un filòsof. Encara que també em donaria per satisfet si aconseguís, per poc que fos, que Nietzsche pensés en mi. Se m’ha entès?

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s