Marcel Proust, retratista de la gelosia

Quan vaig fer disset anys, la meva novieta d’aleshores em va obsequiar amb una ploma Montblanc. En complir els divuit, ella mateixa em regalà una edició de A la recerca del temps perdut, el llibre de Marcel Proust que tant m’havia d’agradar en llegir-lo. Possiblement aquella noia va intuir que el meu destí aniria lligat amb l’escriptura. Aquest parell de regals d’aniversari, tan esplèndids com oportuns, es poden considerar, d’alguna manera, el punt de partida d’una carrera d’home de lletres que, amb el pas dels anys, ha produït algun, incert, resultat. És un fet seguríssim que tant la lectura de Proust com els exercicis d’estil amb la Montblanc van contribuir al meu aprenentatge literari.

Quina altra cosa, sinó aprendre i gaudir, podem fer acarats a les pàgines magistrals de Proust. D’aquest autor n’he estat un lector apassionat. La primera impressió colpidora que vaig rebre de l’obra proustiana va ser producte dels amors entre Charles Swann i Odette de Crécy. En les pàgines que se’ls dedica, la intel·ligència i la bellesa es barregen deliciosament per oferir-nos un superb retrat literari de la gelosia. Ningú no ha donat, almenys que jo sàpiga, una expressió literària tan ben aconseguida d’aquest fenomen tan emprenyador i mortificant. Per la manera com la tracta ens dóna a entendre que Proust sabia perfectament de què anava la gelosia i que n’havia viscut els estralls. Prou. Aquest sentiment patològic no és només un patrimoni dels neuròtics. Els perversos també el coneixen. Per això de la ploma de Proust en surt un document literari valuosíssim al voltant dels efectes de la gelosia en l’enteniment d’un home. El titula Un amor de Swann i el situa en el primer volum de la seva magna obra. Allà ens ofereix la dissecció dels turments mentals d’un gelós i ens narra com d’una relació que comença gairebé com qui no vol, amb uns fonaments més aviat primets i inconsistents, es va conformant una dependència amorosa malaltissa. Tots els homes, en un moment o altre, hem hagut d’enfrontar la gelosia. Per tant, sabem molt bé de què ens està parlant Proust quan ens detalla les mortificacions que aclaparaven el pobre Charles Swann. No és estrany que aquesta comprensió pugui derivar, per alguns lectors prou escarmentats, en identificació.

Swann era un paio que es passejava pels cercles de l’alta societat parisenca fent tronar i ploure, en una època on unes capacitats retòriques brillants comptaven més que una bona sastreria. Segons ens explica el narrador, sospirava per dones amb un marcat perfil espiritual però, en canvi, s’empalmava amb dones grasses, enjogassades i vitals. Als inicis de la seva relació, enlloc d’aprofitar la disponibilitat d’Odette s’estimava més gaudir de “la beutat d’una obrereta fresca i grassona com una rosa”. Així, Swann no mostrava cap debilitat sentimental especial vers Odette fins que de sobte, un vespre, ella no apareix a la reunió de cals Verdurin, on es trobaven habitualment. Davant d’aquella absència inesperada l’home sent un “trasbals al cor”. Aquest moment crític representa un punt d’inflexió en el devenir de la relació. Quan Swann se n’adona que el desig d’Odette no li pertany en exclusiva i que la dona el pot dirigir cap a horitzons més enllà d’ell se li fa difícil d’acceptar i de suportar. S’angoixa. Que ell no ho sigui tot per al desig d’ella li suposa una ferida narcisista tan gran que l’obliga a posar-se les piles.

Possiblement farem bé d’entendre aquesta absència de l’Odette com un estratagema femení perquè Swann deixés córrer l’obrereta i estigués pel que havia d’estar. En tot cas, la maniobra és efectiva i en resulta el primer clau. A més a més, després d’aquell coit inicial, Swann deixa de pensar en altres dones. Que ell no ho sigui tot per a Odette provoca que Odette ho sigui tot per a ell. La dependència està servida, estimulada per la sensació alienant de no poder prescindir d’una amant similar. A partir de llavors, aquella angoixa que havia sentit en no trobar-la a cals Verdurin, latent, comanda la relació, sempre disposada a fer-se present al mínim senyal que els anhels d’Odette mirin cap a un altre cantó. Però recordeu que va caldre aquell primer sentiment de gelosia perquè Swann es decidís a fer un pas endavant. Tal fet ens demostra que la presència d’un rival imaginari pot ser d’una gran eficàcia eròtica. A vegades n’hi ha prou que una dona simuli que té un amant per desvetllar violentament el desig amorós de l’individu que pretén. Aquest s’enverinarà els pensaments imaginant els hipotètics plaers que la seva enamorada pugui compartir amb el suposat rival. La simple imatge d’ella oferint carícies afectuoses a un altre home, sigui real o fictici, es convertirà, per ell, en un suplici.

No tenim altre remei, doncs, que reconèixer que la imaginació és decisiva per entendre el fenomen de la gelosia. Normalment, el gelós crea els arguments contra els quals reacciona. Acostuma a ser la pròpia ment sobreexcitada qui elabora els mateixos guions que el turmenten. Però és que, ja ho sabem, la imaginació és decisiva pel que fa a la majoria de qüestions de l’amor. Fixeu-vos que Odette, a Swann, li feia l’efecte de ser l’encarnació d’una verge de Boticcelli. Posats a imaginar, l’home no s’hi posava per poca cosa. La tendència a idealitzar la persona estimada és universal, inevitable. Fins que, en un moment o altre, el vel que disfressava l’autèntic rostre de l’amant cau i un pot constatar que la dona que estima és diferent de com es pensava. Marcel, el narrador homònim de Proust, gràcies a la seva omnisciència, es fa càrrec de la veritable naturalesa d’Odette abans que el propi Swann i s’hi refereix des d’un bon començament usant termes com ara “quasi de la vida alegre” o “mitja virtut”. Swann, a la fi, s’hi va casar i també acaba essent-ne conscient. En el cas d’aquells homes que han trencat la relació amb una dona quan encara la imaginaven una verge de Botticelli sol ser la perspectiva que el pas del temps i la distància ofereixen qui obre els ulls al seu idealisme excessiu.

Quants Swanns hi deu haver corrent pel món que un dia o altre, al cap dels anys, s’han trobat amb una antiga amant i han exclamat estupefactes: “He quedat parat amb els fums que es gasta la meva ecs. S’ha tornat una pija estúpida…” I alguna ànima informada i caritativa se l’ha mirat de dalt a baix amb una barreja d’incredulitat i de commiseració, i li ha etzibat en un to lúcid i sentenciós: “I fins ara no te n’havies adonat que era una pija estúpida?” Aquest fins ara val un imperi.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s