Entre dues llums

Imagineu-vos per un moment la figura d’un capellà erudit i solemne que, cap al tard, en la solitud d’una rectoria rural, fuma morosament un toscano tot llegint Homer, Horaci, Virgili i altres clàssics per l’estil, mentre la mare li sargeix els mitjons a la vora del foc en un racó de la cuina. Aquest personatge, que ha entendrit alguns lectors i ha resultat una mica repel·lent a d’altres, és el protagonista únic i absolut d’Entre dues llums, el tercer llibre que va sortir de la ploma d’aquest servidor que ara llegiu. El canvi en relació a les obres anteriors era gran però és que em semblava que després d’haver publicat La Ribera i Una vida regalada hi havia el risc que la insistència en escriure al voltant d’aquells dies de joventut en què corria per Ciutat Vella de Barcelona fent el bohemi dugués els lectors a suposar que el meu era un univers temàtic limitat. Per això, quan va arribar el moment de tornar-m’hi a posar vaig pensar: “Té, ara escriuràs una tragèdia clàssica”. Així, a Entre dues llums deixo estar les peripècies vitals del flâneur que divaga pel Born, narrades en primera persona, i em disposo a traçar la dissecció, fent ús de la tercera persona, de la vida psíquica d’un capellà. El registre, esclar, és bastant diferent. En resulta un personatge als antípodes del Diògenes que voltava fent el cràpula pels barris baixos barcelonins i, sobretot, es canvia el to. Es passa del to eroticofestiu anterior a un de més greu i circumspecte.

Entre dues llums explica la història d’un home des de la infantesa fins a la vellesa. És la narració de la vida psíquica d’un capellà que ha viscut orientat per dues relacions mitificades, la que ha mantingut amb la mare i la que ha mantingut amb el saber. El grau d’alienació que tant una com altra relació li han comportat ha estat notable i d’aquí es deriva la tragèdia de l’obra. Les conseqüències d’aquesta doble alienació el porten cap a un final que a molts lectors els ha resultat sorprenent.

Així, d’una banda, Entre dues llums presenta una anàlisi de les relacions fosques i interessades entre una dona vídua, freda i una mica desequilibrada i el fill que fa servir per desfogar-se de les insatisfaccions vitals que la neguitegen. Aquesta mare ordeix la trama d’una dependència fatal que atrapa al seu descendent i que permet il·lustrar literàriament una versió psíquica, no pas carnal, del conegudíssim mite de l’Èdip. A Entre dues llums, doncs, no hi ha lloc per a la morbositat sexual: l’objecte de cobejança del fill no és el cos de la mare sinó el seu desig. El protagonista, mossèn Miquel, ho volia ser tot per a la mare, pretenia que aquesta, més enllà d’ell, no desitgés ni tingués necessitat de res més. S’ha de tenir present que un incest, per funcionar com a tal, no cal que sigui genital. N’hi ha prou amb un incest a nivell psíquic perquè els seus estralls siguin irreversibles. En aquest cas, la inèrcia del moviment incestuós que el lliga inconscientment a la mare acompanyarà mossèn Miquel durant tota la vida.

D’altra banda el protagonista confia que en el saber hi trobarà el remei per a tots els mals. És per això que aquest home manifesta una tendència epistemofílica molt acusada. Però tot l’ingent cabal de coneixement que el mossèn va acumulant al llarg dels anys no li diu res de la veritat que l’ha fet tal com és. Donada aquesta fatal conjuntura, l’obra que avui comentem ens mostra l’escissió del protagonista entre dos sabers d’ordre diferent. El mateix títol del llibre, Entre dues llums, vol dir precisament “entre dos sabers”, o, més ben dit, entre dues posicions del saber, entre el saber com a agent -el saber del mossèn il·lustrat que dóna classes a la universitat- i el saber com a veritat, és a dir, el saber inconscient de mossèn Miquel, la veritat que el causa com a subjecte i que és conformada per uns determinants inconscients que escapen del domini de l’erudició.

El narrador pren partit i responsabilitza al mossèn de la neurosi que pateix: ell, com tothom, no és responsable d’allò que s’ha trobat a la vida, però sí de la relació que hi manté. Mentre que en la tragèdia de Sòfocles Èdip és una víctima del destí i, d’alguna manera, es suprimeix la seva responsabilitat en els fets reportats, el narrador d’Entre dues llums sosté que mossèn Miquel tenia un mínim de llibertat per fer una altra cosa amb tot allò que el determinava. En funció de la seva posició quan encara era un nen hauria pogut anar cap a un costat progressiu o cap a un altre de regressiu. Ell va triar l’incest. Va decidir quedar-se atrapat en les faldilles maternes. Per tant, diríem que la història d’Entre dues llums és la història de la postergació d’un acte simbòlic. Mossèn Miquel va posposant l’acte de separació de la mare fins que arriba a la setantena, i quan per fi el du a terme ho fa en el real, és incapaç de fer-ho simbòlicament.

Us haig de confessar que, tot i que amb la descripció del mossèn protagonista s’ha volgut caracteritzar un neuròtic obsessiu, el final de l’obra no és versemblant amb el que seria una neurosi obsessiva com Déu mana. En efecte, resultaria molt estrany un pas a l’acte com el que fa el mossèn en una estructura típicament obsessiva. Però, esclar, el registre de la ficció permet aquesta mena de llibertats. Tanmateix, com tants neuròtics, el protagonista acaba suposant que potser el millor hauria estat no haver nascut, conclusió tan pròpia de les tragèdies clàssiques. Però és que la lluita de mossèn Miquel per completar la mare és inútil des del principi, en aquí rau la tragèdia d’Entre dues llums. A la fi, el dionisíac guanya l’apol·lini. Comptat i debatut, aquell predomini de l’apol·lini que amb tant d’esforç havia construït el mossèn tenia molt d’autoengany i, al capdavall, ja no se sostenia. El narrador fa que el cor final, dionisíac, l’interpretin els motors dels camions que van arribant al pàrquing del bordell que hi ha prop de la rectoria. Amb sortides com aquesta, un pot tenir la sensació que aquest narrador és una mica despietat amb el seu personatge principal. Sovint fa l’efecte que qui escriu el relat sigui el propi superjò del mossèn. En alguns moments la mala bava amb què s’acarnissa amb el pobre home és notable, fins al punt que pot arribar a semblar més cruel que l’execrable mare del protagonista. A vegades, a alguns narradors n’hi ha per matar-los.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s