Eric Rohmer, el primer mestre

Quan servidor encara era un jovencell mig barbamec, la trobada amb el cinema d’Eric Rohmer es va convertir en una revelació. Les pel·lícules que aquest home havia rodat connectaven amb el meu esperit i, alhora, esperonaven unes incipients inquietuds intel·lectuals que començaven a treure el nas. El que em feia sentir més proper en aquest autor era, potser, que veia reflectides en les seves reflexions cinematogràfiques les mateixes preocupacions que em commocionaven l’esperit. En aquella època, em trobava afectat de ple pels conflictes sentimentals propis de l’últim tram de l’adolescència i la primera joventut. Em semblava que les problemàtiques amoroses que Rohmer presentava en les seves pel·lícules estaven íntimament lligades a la meva història. Quedava clar que hi havia unes afinitats i que jo, en aquell moment en què començava a veure el món per un forat, necessitava referents plausibles que em donessin un cop de mà a l’hora d’encarar amb resolució les contingències de la vida. Sentia la necessitat urgent d’instruir-me en els afers sentimentals i en els misteris més sibil·lins de les relacions humanes. De seguida vaig considerar que les pel·lícules d’aquest director em podrien infondre els coneixements i la maduresa que em mancaven per moure’m pel món amb prou competència. En elles hi buscava un conjunt d’informacions al voltant de l’experiència amorosa que jo, per l’edat, encara no podia tenir. Rohmer feia l’efecte de saber alguna cosa sobre el desig humà i vaig suposar que em donaria quatre claus decisives per comprendre els misteris més elementals d’allò tan complicat que s’esdevé entre els homes i les dones.

En l’obra del director francès veia reforçades moltes de les meves conviccions al voltant de les relacions amoroses. Eren pel·lícules basades, principalment, en el conflicte sentimental. En el cinema d’aquest autor la dialèctica entre el desig i la raó era gairebé una constant. Rohmer abordava la complexitat d’aquesta dialèctica i l’amania amb consideracions morals de caire absolutament personal. El moralisme de Rohmer m’encantava. M’omplia de raons davant dels infortunis sentimentals que aquells dies em neguitejaven. En les seves pel·lícules hi descobria una deliciosa finor psicològica que il·lustrava fins a quin punt les dones n’eren de ximpletes i els homes estaven carregats de seny i de bona fe. El seu concepte de la fidelitat, la seva posició reticent davant les temptacions de la carn, aquell moralisme tan pedagògic era el que més em convenia en uns moments de dubte vital i d’incertesa. Penseu que la barreja de candor i d’ironia que jo presentava en aquells anys era entendridora. Les pel·lícules de Rohmer m’havien d’agradar per força.

Els personatges de Rohmer parlaven. De fet, es feien un tip de parlar. I, sovint, deien una cosa i després en feien una altra. Aquestes contradiccions tan acusades meravellaven el meu tendre enteniment. Jo, que en aquells moments em sentia tan confós i desorientat, constatava alleugerit la gran distància que s’endevinava entre les emocions i les paraules d’aquells personatges cinematogràfics. No estava sol en la meva irresolució. No us ha de sorprendre aquesta fàcil identificació amb les dificultats dels protagonistes rohmerians a l’hora d’afirmar el seu desig. Reconeixia en aquells protagonistes trets del caràcter que eren els meus. La seva vacil·lació era la meva. Els protagonistes rohmerians també tenien problemes amb les dones. A l’hora d’encarar els elements femenins anaven una mica perduts. Parlaven, divagaven… La majoria d’aquests homes presentava un aspecte greu i reflexiu. Semblaven més partidaris de rumiar que no pas d’actuar. Si mai, en un rampell de coratge, es decidien a fer un pas cap endavant, solien errar el tret. M’hi havia d’identificar per força. Jo mateix, a l’hora de rondar les noies, semblava un personatge rohmerià.

Les divagacions cinematogràfiques del director francès ens presenten, parlant en general, una típica dialèctica entre les temptacions i la fidelitat. Els protagonistes rohmerians envolten el seu desfici per fotre un clau d’una verbositat vaga i confusa que sovint deixa els personatges femenins de la pel·lícula veient visions. Són uns tipus que semblen trobar més gust a teoritzar sobre l’amor que no pas a entretenir-se amb les agraïdes amenitats que aquest pot arribar a procurar. Així, es lliuren a complicades divagacions al voltant del sentiment amorós. Les seves formulacions, però, estan bastant allunyades de la realitat femenina que tenen al davant. A la fi, els dilemes morals dels personatges rohmerians s’acaben arreglant de la manera més favorable als propis interessos personals, normalment bastant més primaris del que tota aquella retòrica elevada permetria suposar. Jo tenia un gran interès en veure com es resolia el conflicte dialèctic entre el desig sexual i el raonament intel·lectual. Em feien gràcia els plantejaments morals de Rohmer com a contrapunt a les passions dels seus personatges. La conclusió que un servidor treia de les seves pel·lícules era que mentre els homes s’ho rumien, les dones ho fan.

Les obres d’aquest director em feien somniar en amors complexes i importants. De tant visionar les pel·lícules de Rohmer va arribar un moment en què del que passa entre homes i dones en tenia un coneixement més intel·lectual, diríem, que no pas experimental. En conseqüència, complicava la meva vida sentimental amb reflexions que, per edat, encara no em tocaven. Tot i que estava convençut que d’aquells diàlegs plens d’intensitat i d’agudesa no n’havia d’esperar sinó beneficis, al capdavall però, per molt que jo intentés parlar amb l’arrogància intel·lectual d’un protagonista rohmerià, les noies que anava coneixent no s’expressaven com les dones que sortien a les pel·lícules d’en Rohmer. Tota aquella vèrbola cinematogràfica no em servia per festejar les noies que trobava. Això em descol·locava. Aquells diàlegs tan suculents que jo pretenia reproduir no m’eren útils. Vaig arribar a la conclusió que la fraseologia típica de les pel·lícules rohmerianes o, si voleu, dels parisencs i de les parisenques, no era la més adequada a l’hora d’anar pel món. I és que per captar tots els matisos de Rohmer, segurament, s’havia de ser ciutadà de la capital francesa. Aquesta convicció em va fer créixer el desig d’estar amb una noia de París. Arribats en aquest punt us haig de reconèixer que el més a prop que he estat d’una parisenca ha estat alternant amb una noia de Cergy, la Véronique, que ara fa d’infermera en un hospital de Pontoise.

La influència de Rohmer va ser decisiva en els meus inicis literaris. Quan vaig escriure La Ribera em vaig proposar d’explicar la història d’un poeta en plena crisi creativa i les delirants i obsessives relacions que mantenia amb les dones mentre vagarejava pels carrers i places de la Barcelona vella. Ho vaig fer manllevant a Rohmer les característiques dels seus protagonistes més dubitatius per tal de bastir el personatge principal que narraria les pròpies peripècies en primera persona, aquell en què jo em podria posar en la seva pell amb facilitat. M’havia reconegut tantes vegades en la irresolució d’aquells homes que per força havia de recórrer a ells a l’hora de narrar-me. Els personatges rohmerians eren els meus ídols, encara que davant les dones, parlant en general, acabessin fent un trist paper.

 

El suïcidi d’Antínous

Poc abans d’arribar a la meitat del segle XX, l’escriptora franco-belga-estatunidenca Marguerite Yourcenar va tenir l’afortunada ocurrència de posar-se en la pell d’un emperador romà del segle II, Adrià, i narrar-nos el que imaginava que podien haver estat els seus pensaments, emocions i sentiments. De fet, les Memòries d’Adrià presenten una suggestiva barreja d’història i de ficció. Yourcenar es va documentar exhaustivament a l’hora d’escriure-les. Cal estar molt informat al voltant del personatge i de la seva època per poder sostenir el discurs de l’emperador durant tantes pàgines i, en definitiva, per explicar-ne la vida. Les Memòries d’Adrià són allò que jo en dic un tros de llibre. L’elegància i la sobrietat de la narració no fallen en cap moment. Això fa que resulti molt fàcil deixar-se subjugar per l’estil envejable de la Yourcenar. Sembla un llibre escrit a raig. Quina manera de narrar!

Les Memòries d’Adrià prenen la forma d’una llarga carta de l’emperador adreçada a Marc Aureli, el seu nét adoptiu i previst futur successor, segurament amb l’esperança que el xicot sàpiga aprofitar l’experiència d’una vida ben treballada. Ara bé, tot i que podem suposar en l’emperador una certa voluntat alliçonadora, en el seu monòleg no es dedica ni a pontificar ni a presumir d’una existència edificant i modèlica, sinó a la reflexió escrita. Adrià reconstrueix el que ha estat la seva vida en un moment en què ja sembla estar de tornada de tot, disposat a encarar la mort, que sap propera, serenament. Aquest presència d’esperit em sembla decisiva per al to de la narració. Adrià no s’embala. No fa ús de la hipèrbole ni de la invectiva. No falta el respecte a ningú. Amb el mateix to ens parla de les elevades contingències polítiques que ha hagut d’afrontar com de les xacres de la malaltia que l’afligeix, com de qualsevol trivialitat menor. Ni es deixa endur per la indulgència amb ell mateix ni es recrea lamentant les ocasions perdudes. Valora el que ha estat la seva vida sense fer escarafalls retòrics. Madurat pel pas dels anys, havent digerit tot el que se li ha anat presentant, accepta el seu destí, tranquil i conformat. El resultat és una extensa epístola on tota la vida li passa pel cap just quan és a punt de morir.

I de la seva vida, el que més l’emociona és quan evoca l’aventura amorosa que va mantenir amb el jovenet Antínous. Un noi bitini, adolescent pletòric, idíl·lic, que conquereix l’emperador amb la seva bellesa extraordinària. En conèixer-lo, Adrià queda impressionat, veient visions, el converteix en el seu favorit i li reserva un lloc de privilegi en el llit imperial. El jove ja no es mou mai més del costat de l’emperador, que se l’emporta als seus viatges per l’imperi a fi de tenir-lo a mà sempre que li vingui de gust. Aquesta contínua proximitat ens permet suposar fins a quin punt Adrià es regalava amb els plaers i les delícies que, en la intimitat, li oferia la bellesa prodigiosa d’Antínous. Una anatomia que responia perfectament als cànons de la bellesa clàssica, tan preuada per Adrià i per tothom que tingui una mica de gust. Tenint en compte la preferència d’aquest emperador per tot allò que fos genuïnament grec, per força havia de ser sensible a una pràctica tan pròpia de la cultura de la Grècia clàssica com ho era la pederàstia. L’home madur –erastés– que té un adolescent –eromenós– a les seves mans i en fa el que vol. Tanmateix, Adrià no s’esplaia en els detalls eròtics de la relació que manté amb Antínous. Senzillament, els omet. No fa cap concessió a l’obscenitat. Possiblement per estalviar a Marc Aureli un realisme que li pogués resultar excessiu.

Antínous però, va morir abans de complir els vint anys, ofegat al Nil. Adrià de seguida s’imagina que es tracta d’un suïcidi. Sap que el temperament del noi era propens a la melancolia. Que tenia accessos d’humor tètric. Que, si bé fruïa d’una bellesa excepcional, el seu esperit semblava neguitós i torturat. “Efebus ombrívol i deliciós”- ens el defineix en un moment del relat. El cas és que Antínous va envoltar el seu suïcidi amb l’escenografia d’un sacrifici. El floc de cabells que l’emperador troba a la pira sacrificial li fa pensar que la causa d’aquella mort era una pietosa obediència als déus. Entén que el noi es va sacrificar per ell. Per salvar-lo d’alguna suposada adversitat que l’afectaria si el seu amant no lliurava la vida al món celestial. Però si Antínous es pensava que sacrificant-se per l’enamorat li feia un gran favor, anava molt errat. Davant d’aquesta mort, Adrià s’endú un gran disgust. L’home queda desfet, desolat. Aquella relació pederàstica no li servia simplement per passar l’estona de manera més o menys frívola sinó que hi havia en joc un afecte de debò, sincer i apassionat. Al llarg del seus dies, ningú no va col·laborar tant en l’expansió dels sentiments de l’emperador com el jove bitini. Aquell noiet havia representat per Adrià la feblesa més gran de la seva vida.

Aclaparat per la desgràcia d’haver perdut l’amant, a l’emperador no se li acut altra cosa que convertir Antínous en divinitat. Per enaltir el jove amant difunt, el deïfica. No s’està de res. Fomenta el culte a Antínous a fi que aquell dol que l’afligia transcendís més enllà de la seva persona. Per continuar, després de la mort, la veneració que li tenia en vida de manera sagrada, oficial i col·lectiva. A més, Adrià, per honorar el record del finat, funda una ciutat i la hi dedica: Antínou. No sé en quina mesura aquests homenatges tan excessius i fastuosos van servir per contrarestar la pena de l’emperador pel tristíssim final de l’amic enyorat. La utilitat dels honors pòstums sempre m’ha semblat molt limitada. De tota manera haig de reconèixer que així com hi deu haver hagut eromenós anònims que han estat oblidats sense pena ni glòria, Antínous va passar a la posteritat i s’ha convertit en un dels eromenós més populars de la literatura universal i, potser, de la història.

Més enllà del traspàs d’Antínous, la presència de la mort impregna el llibre de dalt a baix. Tot just començar les Memòries, Adrià ja ens anuncia que és a punt de morir. De fet, mentre les escriu li estan construint la tomba a la riba del Tíber. En un moment de la narració, l’emperador reconeix que la idea del suïcidi l’ha arribat a obsedir. Ell també s’havia plantejat la mort voluntària per escurçar l’agonia que li suposa la malaltia que l’aclapara. Al capdavall, la forma de mort més present en aquest llibre és el suïcidi, forçat o voluntari. Adrià, a la fi, renuncia a provocar la pròpia mort. Però es fa un tip de pensar-la. Amb tota la serenitat del món, li dedica l’última frase del llibre: “Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…”