El suïcidi d’Antínous

Poc abans d’arribar a la meitat del segle XX, l’escriptora franco-belga-estatunidenca Marguerite Yourcenar va tenir l’afortunada ocurrència de posar-se en la pell d’un emperador romà del segle II, Adrià, i narrar-nos el que imaginava que podien haver estat els seus pensaments, emocions i sentiments. De fet, les Memòries d’Adrià presenten una suggestiva barreja d’història i de ficció. Yourcenar es va documentar exhaustivament a l’hora d’escriure-les. Cal estar molt informat al voltant del personatge i de la seva època per poder sostenir el discurs de l’emperador durant tantes pàgines i, en definitiva, per explicar-ne la vida. Les Memòries d’Adrià són allò que jo en dic un tros de llibre. L’elegància i la sobrietat de la narració no fallen en cap moment. Això fa que resulti molt fàcil deixar-se subjugar per l’estil envejable de la Yourcenar. Sembla un llibre escrit a raig. Quina manera de narrar!

Les Memòries d’Adrià prenen la forma d’una llarga carta de l’emperador adreçada a Marc Aureli, el seu nét adoptiu i previst futur successor, segurament amb l’esperança que el xicot sàpiga aprofitar l’experiència d’una vida ben treballada. Ara bé, tot i que podem suposar en l’emperador una certa voluntat alliçonadora, en el seu monòleg no es dedica ni a pontificar ni a presumir d’una existència edificant i modèlica, sinó a la reflexió escrita. Adrià reconstrueix el que ha estat la seva vida en un moment en què ja sembla estar de tornada de tot, disposat a encarar la mort, que sap propera, serenament. Aquest presència d’esperit em sembla decisiva per al to de la narració. Adrià no s’embala. No fa ús de la hipèrbole ni de la invectiva. No falta el respecte a ningú. Amb el mateix to ens parla de les elevades contingències polítiques que ha hagut d’afrontar com de les xacres de la malaltia que l’afligeix, com de qualsevol trivialitat menor. Ni es deixa endur per la indulgència amb ell mateix ni es recrea lamentant les ocasions perdudes. Valora el que ha estat la seva vida sense fer escarafalls retòrics. Madurat pel pas dels anys, havent digerit tot el que se li ha anat presentant, accepta el seu destí, tranquil i conformat. El resultat és una extensa epístola on tota la vida li passa pel cap just quan és a punt de morir.

I de la seva vida, el que més l’emociona és quan evoca l’aventura amorosa que va mantenir amb el jovenet Antínous. Un noi bitini, adolescent pletòric, idíl·lic, que conquereix l’emperador amb la seva bellesa extraordinària. En conèixer-lo, Adrià queda impressionat, veient visions, el converteix en el seu favorit i li reserva un lloc de privilegi en el llit imperial. El jove ja no es mou mai més del costat de l’emperador, que se l’emporta als seus viatges per l’imperi a fi de tenir-lo a mà sempre que li vingui de gust. Aquesta contínua proximitat ens permet suposar fins a quin punt Adrià es regalava amb els plaers i les delícies que, en la intimitat, li oferia la bellesa prodigiosa d’Antínous. Una anatomia que responia perfectament als cànons de la bellesa clàssica, tan preuada per Adrià i per tothom que tingui una mica de gust. Tenint en compte la preferència d’aquest emperador per tot allò que fos genuïnament grec, per força havia de ser sensible a una pràctica tan pròpia de la cultura de la Grècia clàssica com ho era la pederàstia. L’home madur –erastés– que té un adolescent –eromenós– a les seves mans i en fa el que vol. Tanmateix, Adrià no s’esplaia en els detalls eròtics de la relació que manté amb Antínous. Senzillament, els omet. No fa cap concessió a l’obscenitat. Possiblement per estalviar a Marc Aureli un realisme que li pogués resultar excessiu.

Antínous però, va morir abans de complir els vint anys, ofegat al Nil. Adrià de seguida s’imagina que es tracta d’un suïcidi. Sap que el temperament del noi era propens a la melancolia. Que tenia accessos d’humor tètric. Que, si bé fruïa d’una bellesa excepcional, el seu esperit semblava neguitós i torturat. “Efebus ombrívol i deliciós”- ens el defineix en un moment del relat. El cas és que Antínous va envoltar el seu suïcidi amb l’escenografia d’un sacrifici. El floc de cabells que l’emperador troba a la pira sacrificial li fa pensar que la causa d’aquella mort era una pietosa obediència als déus. Entén que el noi es va sacrificar per ell. Per salvar-lo d’alguna suposada adversitat que l’afectaria si el seu amant no lliurava la vida al món celestial. Però si Antínous es pensava que sacrificant-se per l’enamorat li feia un gran favor, anava molt errat. Davant d’aquesta mort, Adrià s’endú un gran disgust. L’home queda desfet, desolat. Aquella relació pederàstica no li servia simplement per passar l’estona de manera més o menys frívola sinó que hi havia en joc un afecte de debò, sincer i apassionat. Al llarg del seus dies, ningú no va col·laborar tant en l’expansió dels sentiments de l’emperador com el jove bitini. Aquell noiet havia representat per Adrià la feblesa més gran de la seva vida.

Aclaparat per la desgràcia d’haver perdut l’amant, a l’emperador no se li acut altra cosa que convertir Antínous en divinitat. Per enaltir el jove amant difunt, el deïfica. No s’està de res. Fomenta el culte a Antínous a fi que aquell dol que l’afligia transcendís més enllà de la seva persona. Per continuar, després de la mort, la veneració que li tenia en vida de manera sagrada, oficial i col·lectiva. A més, Adrià, per honorar el record del finat, funda una ciutat i la hi dedica: Antínou. No sé en quina mesura aquests homenatges tan excessius i fastuosos van servir per contrarestar la pena de l’emperador pel tristíssim final de l’amic enyorat. La utilitat dels honors pòstums sempre m’ha semblat molt limitada. De tota manera haig de reconèixer que així com hi deu haver hagut eromenós anònims que han estat oblidats sense pena ni glòria, Antínous va passar a la posteritat i s’ha convertit en un dels eromenós més populars de la literatura universal i, potser, de la història.

Més enllà del traspàs d’Antínous, la presència de la mort impregna el llibre de dalt a baix. Tot just començar les Memòries, Adrià ja ens anuncia que és a punt de morir. De fet, mentre les escriu li estan construint la tomba a la riba del Tíber. En un moment de la narració, l’emperador reconeix que la idea del suïcidi l’ha arribat a obsedir. Ell també s’havia plantejat la mort voluntària per escurçar l’agonia que li suposa la malaltia que l’aclapara. Al capdavall, la forma de mort més present en aquest llibre és el suïcidi, forçat o voluntari. Adrià, a la fi, renuncia a provocar la pròpia mort. Però es fa un tip de pensar-la. Amb tota la serenitat del món, li dedica l’última frase del llibre: “Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s