Eric Rohmer, el primer mestre

Quan servidor encara era un jovencell mig barbamec, la trobada amb el cinema d’Eric Rohmer es va convertir en una revelació. Les pel·lícules que aquest home havia rodat connectaven amb el meu esperit i, alhora, esperonaven unes incipients inquietuds intel·lectuals que començaven a treure el nas. El que em feia sentir més proper en aquest autor era, potser, que veia reflectides en les seves reflexions cinematogràfiques les mateixes preocupacions que em commocionaven l’esperit. En aquella època, em trobava afectat de ple pels conflictes sentimentals propis de l’últim tram de l’adolescència i la primera joventut. Em semblava que les problemàtiques amoroses que Rohmer presentava en les seves pel·lícules estaven íntimament lligades a la meva història. Quedava clar que hi havia unes afinitats i que jo, en aquell moment en què començava a veure el món per un forat, necessitava referents plausibles que em donessin un cop de mà a l’hora d’encarar amb resolució les contingències de la vida. Sentia la necessitat urgent d’instruir-me en els afers sentimentals i en els misteris més sibil·lins de les relacions humanes. De seguida vaig considerar que les pel·lícules d’aquest director em podrien infondre els coneixements i la maduresa que em mancaven per moure’m pel món amb prou competència. En elles hi buscava un conjunt d’informacions al voltant de l’experiència amorosa que jo, per l’edat, encara no podia tenir. Rohmer feia l’efecte de saber alguna cosa sobre el desig humà i vaig suposar que em donaria quatre claus decisives per comprendre els misteris més elementals d’allò tan complicat que s’esdevé entre els homes i les dones.

En l’obra del director francès veia reforçades moltes de les meves conviccions al voltant de les relacions amoroses. Eren pel·lícules basades, principalment, en el conflicte sentimental. En el cinema d’aquest autor la dialèctica entre el desig i la raó era gairebé una constant. Rohmer abordava la complexitat d’aquesta dialèctica i l’amania amb consideracions morals de caire absolutament personal. El moralisme de Rohmer m’encantava. M’omplia de raons davant dels infortunis sentimentals que aquells dies em neguitejaven. En les seves pel·lícules hi descobria una deliciosa finor psicològica que il·lustrava fins a quin punt les dones n’eren de ximpletes i els homes estaven carregats de seny i de bona fe. El seu concepte de la fidelitat, la seva posició reticent davant les temptacions de la carn, aquell moralisme tan pedagògic era el que més em convenia en uns moments de dubte vital i d’incertesa. Penseu que la barreja de candor i d’ironia que jo presentava en aquells anys era entendridora. Les pel·lícules de Rohmer m’havien d’agradar per força.

Els personatges de Rohmer parlaven. De fet, es feien un tip de parlar. I, sovint, deien una cosa i després en feien una altra. Aquestes contradiccions tan acusades meravellaven el meu tendre enteniment. Jo, que en aquells moments em sentia tan confós i desorientat, constatava alleugerit la gran distància que s’endevinava entre les emocions i les paraules d’aquells personatges cinematogràfics. No estava sol en la meva irresolució. No us ha de sorprendre aquesta fàcil identificació amb les dificultats dels protagonistes rohmerians a l’hora d’afirmar el seu desig. Reconeixia en aquells protagonistes trets del caràcter que eren els meus. La seva vacil·lació era la meva. Els protagonistes rohmerians també tenien problemes amb les dones. A l’hora d’encarar els elements femenins anaven una mica perduts. Parlaven, divagaven… La majoria d’aquests homes presentava un aspecte greu i reflexiu. Semblaven més partidaris de rumiar que no pas d’actuar. Si mai, en un rampell de coratge, es decidien a fer un pas cap endavant, solien errar el tret. M’hi havia d’identificar per força. Jo mateix, a l’hora de rondar les noies, semblava un personatge rohmerià.

Les divagacions cinematogràfiques del director francès ens presenten, parlant en general, una típica dialèctica entre les temptacions i la fidelitat. Els protagonistes rohmerians envolten el seu desfici per fotre un clau d’una verbositat vaga i confusa que sovint deixa els personatges femenins de la pel·lícula veient visions. Són uns tipus que semblen trobar més gust a teoritzar sobre l’amor que no pas a entretenir-se amb les agraïdes amenitats que aquest pot arribar a procurar. Així, es lliuren a complicades divagacions al voltant del sentiment amorós. Les seves formulacions, però, estan bastant allunyades de la realitat femenina que tenen al davant. A la fi, els dilemes morals dels personatges rohmerians s’acaben arreglant de la manera més favorable als propis interessos personals, normalment bastant més primaris del que tota aquella retòrica elevada permetria suposar. Jo tenia un gran interès en veure com es resolia el conflicte dialèctic entre el desig sexual i el raonament intel·lectual. Em feien gràcia els plantejaments morals de Rohmer com a contrapunt a les passions dels seus personatges. La conclusió que un servidor treia de les seves pel·lícules era que mentre els homes s’ho rumien, les dones ho fan.

Les obres d’aquest director em feien somniar en amors complexes i importants. De tant visionar les pel·lícules de Rohmer va arribar un moment en què del que passa entre homes i dones en tenia un coneixement més intel·lectual, diríem, que no pas experimental. En conseqüència, complicava la meva vida sentimental amb reflexions que, per edat, encara no em tocaven. Tot i que estava convençut que d’aquells diàlegs plens d’intensitat i d’agudesa no n’havia d’esperar sinó beneficis, al capdavall però, per molt que jo intentés parlar amb l’arrogància intel·lectual d’un protagonista rohmerià, les noies que anava coneixent no s’expressaven com les dones que sortien a les pel·lícules d’en Rohmer. Tota aquella vèrbola cinematogràfica no em servia per festejar les noies que trobava. Això em descol·locava. Aquells diàlegs tan suculents que jo pretenia reproduir no m’eren útils. Vaig arribar a la conclusió que la fraseologia típica de les pel·lícules rohmerianes o, si voleu, dels parisencs i de les parisenques, no era la més adequada a l’hora d’anar pel món. I és que per captar tots els matisos de Rohmer, segurament, s’havia de ser ciutadà de la capital francesa. Aquesta convicció em va fer créixer el desig d’estar amb una noia de París. Arribats en aquest punt us haig de reconèixer que el més a prop que he estat d’una parisenca ha estat alternant amb una noia de Cergy, la Véronique, que ara fa d’infermera en un hospital de Pontoise.

La influència de Rohmer va ser decisiva en els meus inicis literaris. Quan vaig escriure La Ribera em vaig proposar d’explicar la història d’un poeta en plena crisi creativa i les delirants i obsessives relacions que mantenia amb les dones mentre vagarejava pels carrers i places de la Barcelona vella. Ho vaig fer manllevant a Rohmer les característiques dels seus protagonistes més dubitatius per tal de bastir el personatge principal que narraria les pròpies peripècies en primera persona, aquell en què jo em podria posar en la seva pell amb facilitat. M’havia reconegut tantes vegades en la irresolució d’aquells homes que per força havia de recórrer a ells a l’hora de narrar-me. Els personatges rohmerians eren els meus ídols, encara que davant les dones, parlant en general, acabessin fent un trist paper.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s