Kafka i la Carta al pare

Si us haig de ser franc, no tinc altre remei que confessar-vos que la literatura epistolar cada vegada m’agrada més. Parlant en general, trobo que s’hi diuen coses interessantíssimes. Potser perquè l’impuls que du a la redacció d’una missiva sorgeix del real i no del caprici imaginatiu d’un autor. Al meu entendre, aquest gènere exigeix una precisió i un rigor en l’expressió que altres formes d’escriptura més ocioses no demanen. Es va al gra sense vaguetats ni dispersions ni escenografies literàries. Les cartes, habitualment, responen a un interès personal concret i preponderant. Aquesta intenció assertiva és decisiva. Encara que les notícies que s’hi reportin siguin nímies, l’alè personal que aquests escrits desprenen els dóna una vivacitat especial i una certa amenitat. Si, al damunt, qui les escriu és un crac en resulten joies com ara la Carta al pare, de Franz Kafka, una queixa epistolar molt elaborada i de la més gran suggestió literària.

La intenció vindicativa d’aquesta missiva adreçada al seu pare s’observa des del primer moment. Kafka hi desplega el que sembla un conflicte edípic com una casa de pagès. La mare “estimava massa” al pare, denuncia  explícitament l’escriptor. En aquesta carta, que mai no va arribar al seu destinatari, l’acumulació de retrets i reclamacions adreçats al progenitor és fenomenal. Kafka l’acusa de tots els seus mals i fa un inventari de les ofenses i els greuges rebuts per part d’ell. L’escrit ens permet assabentar-nos de les trifulgues més íntimes de la relació paternofilial kafkiana. D’aquesta dialèctica universal entre pares i fills, Franz en fa un conflicte propi. Tot i que les raons generacionals han existit des de sempre, l’escriptor praguès, sempre tan gelós de la pròpia singularitat, tan fascinat per la pròpia particularitat, s’imagina que viu una lluita única i transcendental. Així, la veu de Kafka vibra per l’emoció i el ressentiment, resultant-ne un text prodigiós en el qual l’escriptor passa comptes amb son pare.

Kafka s’exclama d’haver passat els seus dies sotmès a la influència paterna i es lamenta de fins a quin punt el seu progenitor li ha condicionat la vida. Se sent dominat per ell. Aquest home li provoca sentiments d’inseguretat, de nul·litat, de culpa. Kafka, com a bon neuròtic, es percep com a mal fet i, en bona part, en responsabilitza al pare. L’acusa de no haver-lo ensenyat a viure, de no haver-li donat prou confiança en ell mateix per encarar amb decisió les contingències de més compromís de l’existència. D’haver-lo privat de les defenses i de les eines elementals per enfrontar la vida. En definitiva, d’impedir-li l’accés a la virilitat. L’escriptor considera que el pare, enlloc d’incitar-lo a convertir-se en un home fet i acabat, li ha barrat el pas cap en aquesta posició ideal. Kafka se sent com si el seu progenitor li hagués tallat les ales.

La naturalesa edípica de les queixes és entendridora. Com a rival, el pare era massa fort per a Kafka. Ell mateix s’hi emmiralla i de la comparació en resulta un sentiment d’inferioritat. Des de ben petit, quan als banys públics es despullaven junts al vestidor, el futur escriptor es fa càrrec de la seva insuficiència en relació al progenitor. Un home exuberant, de caràcter, vigorós, amb empenta. Kafka, al seu costat, se sent un mitja merda. Identificar-se amb ell li és impossible. Com a home, mai no estarà a la seva altura. El pare, ferm i potent. Ell, feble i desdibuixat. Tot ho resol amb aquesta contraposició tan desvaloradora. La conclusió del fill és que mai no arribarà a ser algú tan viril com qui el va engendrar.

Seguint el fil de la queixa kafkiana, quan Franz s’exclama que no es permet fer el que vol per culpa del temor que li inspira un pare tan sever i tirànic, també podríem sospitar maliciosament que l’escriptor pren l’autoritarisme patern com a pretext per no materialitzar els seus desitjos. Per mantenir-los en la impossibilitat. ¿I si enlloc de reprimir-se per obediència al pare ho fes perquè ja li anava bé? Aleshores, el que Kafka encobreix amb l’autoritarisme paternal no seria altra cosa que una manifestació de la pròpia voluntat. Voluntat inconscient, per descomptat. El despotisme del progenitor com a coartada perfecta per arronsar-se davant del propi desig i justificar les suposades incapacitats que l’inhibeixen. De la mateixa manera que s’estimava més creure que les dones que desitjava eren inabastables. Amb tot, gràcies a les limitacions i les impossibilitats que Kafka s’imagina, no cal dir-ho, l’escriptor fa un gran servei a la literatura, per tal com les converteix en el pal de paller de la seva obra immortal.

Delegar la responsabilitat de les ocasions perdudes en els progenitors és més vell que l’anar a peu. La conseqüència acostuma a ser una certa aversió vers les figures parentals que, si et descuides, pot derivar de seguida cap a l’odi. Kafka voldria un pare mort i, en canvi, es troba amb una figura paterna que sempre s’està significant amb un despotisme tan aparatós com injust. Al cap i a la fi, l’hostilitat de l’escriptor vers el pare ens remet a les vicissituds habituals del complex d’Èdip. Kafka l’acusa d’interposar-se entre ell i les seves aspiracions, de permetre’s unes llicències de gaudi que a ell les hi prohibia. O sigui: el pare no observava aquella llei que, d’altra banda, imposava al fill. ¿Us sona això? La naturalesa edípica d’aquesta denúncia em sembla evident. Kafka no pot anar més enllà del pare. Imagina que aquest ha tingut la intenció de castrar-lo. L’escriptor se sacrifica i assumeix aquesta emasculació imaginària, amb les conseqüències nefastes que aquesta assumpció comporta a l’hora de tirar endavant els seus desitjos. Aquest mantenir-se en una posició de submissió a l’autoritat paterna ens fa pensar que Kafka no aconsegueix superar l’escenari edípic sinó que s’hi queda fixat. L’obra literària d’aquest autor que, potser, es complementa més bé amb la Carta al pare és El cau, autèntica fantasia de regressió al claustre matern que il·lustra perfectament l’altre pol del conflicte edípic kafkià.

Arribats en aquest punt, podem pensar que el sentiment de culpa tan aguditzat que l’escriptor expressa en aquesta carta podria ser motivat pel pecat d’haver desitjat la mort del pare per quedar-se la mare en exclusiva. Potser Kafka espera la desaparició del pare per començar a viure, per poder, finalment, dur a terme els seus desitjos reprimits. Mentrestant, viu perseguit per les impossibilitats i les limitacions. Estareu d’acord amb mi que la complexitat mental i l’extrema sensibilitat de l’escriptor, si bé el beneficien des d’un punt de vista literari, en l’àmbit vital el deixen en una situació més aviat crítica. Kafka il·lustra molt bé els perills de l’autoobservació, de l’autoconsciència, les trampes de l’autoreflexivitat. En definitiva, l’excés d’auto. Amb tant d’auto, no és estrany que Kafka se sentís presoner d’ell mateix. En els autors tan tancats en si mateixos, com el de Praga, la subjectivitat només es pot expandir amb fluència a través de l’escriptura. En conseqüència, si bé Kafka defuig l’enfrontament cos a cos amb el pare, amb la ploma a la mà sí que es veu en cor d’enfrontar-s’hi. És hàbil i porta el conflicte al terreny de l’escriptura, que és el que ell domina. En té prou escenificant les divergències per escrit per desfogar-se dels excessos paterns i aconseguir retornar una relativa pau al seu esperit atribolat. Al capdavall, si la carta mai no va arribar a mans del destinatari és el de menys. Només hauria faltat això!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s