Una nit amb Umberto Eco

¿Us imagineu una cultura on els escriptors s’escoltessin els uns als altres? ¿Un país on els lectors tinguessin prou curiositat literària per llegir més enllà del que els dicten els prescriptors oficials? Aquesta és la mena de preguntes, em penso, que serien del gust del narrador protagonista d’Una nit amb Umberto Eco. Un professor de filosofia arrogant i hipocondríac a qui li costa moltíssim de resistir-se als encants de les alumnes de batxillerat que corren per l’institut i que entreté les estones d’oci observant ocells, sopant amb els amics i practicant sexe amb les amigues de tota la vida. Fascinat per la figura d’Umberto Eco, la seva existència fa un tomb la nit que coincideix a Cadaqués amb el mite intel·lectual que li ha servit de referent vital. La trobada amb il professore esquerda la identitat d’aquest narrador i posa en evidència com, sovint, allò que per nosaltres té el màxim sentit, ens pot remetre dolorosament a un sense sentit radical, absurd i, gairebé, definitiu.

Una nit amb Umberto Eco il·lustra el mateix conflicte que el llibre anterior de l’autor, Entre dues llums. A través de l’acostament a allò que inspira la vida dels protagonistes, es descobreix una veritat que qüestiona les seves identitats fins al punt que els aboca a la sensació de no ser res. Si a mossèn Miquel el fa arribar a la lucidesa la lectura d’Homer, al protagonista d’aquest llibre és la trobada amb Umberto Eco el que el precipitarà a la veritat feridora que posa al descobert el sense sentit de la seva vida. Ambdós llibres mostren com el descobriment d’una realitat insospitada ens pot abocar a una paradoxal i desconcertant sensació d’irrealitat. Quan allò que per als protagonistes representa l’ideal fa acte de presència, es produeix l’adveniment d’una sensació de buidor angoixant. Aquest buit l’havien pogut obturar fins llavors amb la identitat imaginària que s’havien construït, una identitat enganyosa i poc consistent que, quan trontolla, els deixa encarats a una falta sense remissió.

Tanmateix, tampoc no em voldria excedir amb consideracions pseudofilosòfiques d’aquesta mena perquè els possibles lectors no us penséssiu que ens trobem davant d’un llibre espès i reflexiu. No, no! No us espanteu… Una nit amb Umberto Eco es llegeix molt bé, és entretingut i no obliga a ningú a pensar massa per entendre’l. Es tracta d’un llibre que es pot llegir simplement com a distracció i, en aquest sentit, resulta del tot efectiu. És amè, molt directe i ple d’escenes de fàcil visualització. A més a més, el narrador no té pèls a la llengua, encara que les preferències sexuals que declara ens facin suposar que, de tant en tant, se n’hi pugui trobar algun. Arribats en aquest punt, entenc que la sinceritat desvergonyida del narrador acabi resultant provocadora. Aquella mateixa franquesa despietada que els lectors assenyalaven en Una vida regalada la trobaran també en aquesta obra. El narrador protagonista fa ús de la paraula amb total llibertat i ens parla de la pròpia vida sexual amb un notable impudor.

Amb aquesta mena de llicències narratives es corre el risc de presentar un personatge tirant a repulsiu. Diguem-ho clar: el protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és un home de costums abjectes a qui agrada pervertir la innocència de les seves alumnes de batxillerat. La facilitat que té en perdre’s en fantasies fetitxistes provoca unes escenes que deunidó. En aquest sentit, ens podem imaginar perfectament la satisfacció del narrador quan la Paula li demana un clau amb aquella carona d’àngel trapasser que a ell tant li agrada. Ah, les alumnes! Qui més qui menys, tots coneixem noies que han acabat convertint-se en parella del docent que els havia professat una assignatura o altra. La imatge del professor se sobreposa amb una gran facilitat a la figura paterna idealitzada que la majoria de dones tenen al cap. Una lògica inconscient empara la seva tria. Per això, són relacions que acostumen a funcionar. Hi ha una fantasia molt ben travada al darrere que les fonamenta.

Però a les consideracions del protagonista no les guia només la impudícia. A la provocació que resulta de la procacitat a l’hora d’explicar les seves preferències sexuals hi hem d’afegir la que causa l’esmolat cinisme que exhibeix. El narrador no se n’està de fer-nos partícips del menyspreu que sent pels costums socials dominants. La seva mirada crítica es projecta al damunt de molts dels valors davant dels quals la majoria de persones dobleguen la voluntat gregàriament. L’home es planteja en quina mesura les motivacions i les normes que solen orientar la gent són absurdes i fruit de la convenció social. El narrador pretén subratllar la distància, el desajustament que hi ha entre allò naturalment desitjable i allò socialment establert. Per ell, la moral és una construcció arbitrària que se’ns vol imposar i qualsevol moment és bo per subvertir-la. De seguida que pot exalça els beneficis d’una manera de fer autènticament lliure i personal. El que no acabem de saber és fins a quin punt aquesta llibertat que predica és la independència subversiva del cínic o el llibertinatge del pervers.

Que us parli de perversió està més que justificat. El narrador d’Una nit amb Umberto Eco es mofa sense manies de la sexualitat regida pels criteris socials establerts. I no només perquè es passi el llibre ponderant els encants de les menors o perquè per posar-se en funcionament li calgui una determinada escenografia, sinó, sobretot, pel gust que troba a desafiar i transgredir els límits habitualment acceptats. En efecte, el nostre protagonista no respecta altra llei que el propi desig. I no s’està de res. A tot hi troba una justificació filosòfica a mida. De ser un crapulós en fa una qüestió gairebé ètica. A les dones que se li posen bé ni tan sols els dóna les gràcies, el cabronàs. També és veritat que vol encarnar l’estereotip de la virilitat i acaba semblant una caricatura d’home. D’altra banda, rere la dimensió sàdica del caràcter d’un protagonista que pot ser despietadament crític amb qualsevol, també hi ha un vessant masoquista que es complau en rabejar-se en fantasies de degradació. Sí, sí, ens trobem davant d’un paio que humilia i que troba gust en ser humiliat. Al capdavall, és ell mateix qui provoca l’escena que clou el llibre, escena importantíssima que, com comprendreu, ara no avançarem. Tan sols em permetré de suggerir al possible lector que la significació del final de l’obra hauria de quedar oberta a més d’una possibilitat. Si bé uns hi veuran una representació de l’angoixa humana davant del buit, d’altres més murris la podrien llegir igualment com un moment d’èxtasi masoquista. Vaja quin element, aquest narrador!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s