Joan Fuster, prologuista de Josep Pla

Ignoro en quines circumstàncies es va decidir que fos Joan Fuster qui prologués el primer volum de l’obra completa de Josep Pla, exactament el que conté El quadern gris. El que sembla evident és que els editors deurien considerar que una figura de les dimensions literàries de Pla mereixia un comentari introductori en forma de petit assaig. Les “Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla”, que així es titula l’escrit de Fuster que encapçala El quadern gris, venen a ser una mena d’esbós de la figura del grafòman empordanès concebut per facilitar que el lector es pugui fer càrrec de amb quina mena de soci se les haurà de veure quan obri un llibre d’aquest autor i il·lustrar-lo amb quatre pistes substancioses per encarar l’obra planiana amb un mínim de coneixement. Una responsabilitat tan elevada, esclar, requereix un assagista intel·ligent. Els editors deurien veure en l’escriptor de Sueca la ploma més adequada i ben dotada per assumir aquest encàrrec. Ara: Fuster els havia de tenir molt ben posats per atrevir-se a escriure un pròleg per caracteritzar l’homenot de Llofriu. No sé si altres col·legues del ram haurien gosat aventurar-se en una empresa semblant. Potser és per causa d’aquest grau tan alt de compromís que només començar l’escrit, Fuster ja s’encomana al beat Ramon Llull.

El pròleg fusterià ens va dibuixant un apunt de Pla d’una manera notòriament dialèctica, obeint a les palpitacions intel·lectuals tan pròpies de meitat dels anys seixanta. Així, per explicar l’autor empordanès, Fuster recorre a assenyalar les discrepàncies entre Noucentisme i Modernisme, entre el món humà i el món natural, entre el periodisme i la literatura, entre el Pla llegendari i el Pla veritable, entre la matèria i l’esperit, entre la literatura d’idees i la literatura d’imatges, entre la displicència i l’interès per a tot, entre estar a favor d’Ors o estar-hi en contra, entre l’home i la naturalesa, entre el dolor i la vida, entre l’infrahome i el superhome, entre el realisme i la retòrica, entre l’estil ampul·lós i l’estil ascètic… Fuster ens diu que, d’alguna d’aquestes oposicions, Pla en serà la síntesi. D’unes altres, en canvi, se situarà notòriament en un dels extrems.

Per causa d’aquesta mateixa vocació dialèctica, l’escriptor valencià dedica moltes pàgines, potser massa, a situar la posició socioeconòmica de Pla. Però, com sabem, l’any 1965, que és quan va escriure aquest pròleg, tot això de les classes socials estava molt de moda. Segons el judici de Fuster, Pla escriu des del punt de vista del kúlak (propietari rural). El fet de pertànyer en aquesta categoria de contribuents explicaria moltes contingències, tant d’ordre temperamental com d’ordre literari, de l’escriptor empordanès. De vegades caic en la temptació de pensar que si Fuster hagués tingut el mateix interès en parlar de les particularitats mentals de Pla que per parlar de qüestions socioeconòmiques, aquest petit assaig encara hauria estat millor. De tota manera, és molt possible que el valencià no aprofundís en segons quins aspectes per prudència i precaució. Sabia perfectament que a Pla no li agradaven els escriptors temeraris i no li deuria voler donar cap disgust.

Amb tot, tanta insistència en parlar del Pla kúlak em du a sospitar que Fuster potser carrega massa deutes en el compte del ser “pagès”. Al meu entendre, la condició rústica no explica tant de l’estil planià com el valencià suposa. Rere la ideologia de Pla, rere les seves preferències, no només hi floreix un temperament camperol. Però, esclar, hi ha la fama que es va crear al voltant de l’escriptor empordanès. La mítica del “rústic sofisticat per la cultura” i tota la pesca. Arribats en aquest punt, fa de mal dir on acaba el personatge recreat i on comença l’home real. El tema de la identitat és complex i delicat, sobretot quan un autor es dedica al transformisme literari. Tampoc no es tracta de desemmascarar el personatge que entre l’escriptor i els seus exegetes van anar construint. Per sort, a Pla, de vegades, el personatge se li descontrola i acaba traient el cap l’home real que hi ha sota la boina rural per manifestar-se tal com és. Això no obstant, prenguem-nos aquest arquetip imaginari com una declaració d’intencions i projectem-lo en aquella manera directa, rude i sorneguera que tenia l’escriptor d’enviar a passeig els idealismes i els romanticismes, una mica per convicció i una mica per provocar. L’eixutesa rústica amb què Pla desfà els mites que se li posen al davant acaba creant un mite propi: el Pla “pagès”.

Al transformisme personal, afegim-hi també el transformisme dels escrits. Fuster ja ens avisa en el pròleg que El quadern gris obeeix a un procés de reescriptura de materials redactats en diferents moments de l’existència planiana. No hi ha cap mal en dedicar-se copiosament a rescalfar escrits anteriors. Aquesta propensió no vol dir que l’obra en qüestió sigui una enredada. El lector no té cap necessitat de saber la cronologia real dels fragments que conformen el llibre que té entre mans. S’hagi escrit quan s’hagi escrit, El quadern gris és un monument literari i davant d’aquesta evidència indiscutible no podem fer altra cosa que treure’ns el barret i mostrar la nostra adhesió incondicional a l’obra. Cal tenir en compte que la perfectibilitat dels escrits és una obsessió insistent i contínua per a molts narradors amb un mínim d’autoexigència. No sé si el de Llofriu donava mai els seus llibres per acabats. Podem pensar que la continua reelaboració de papers antics va acabar l’any 1981. Els escrits de Pla només queden com a definitius després del traspàs de l’autor.

Fuster alaba de Pla que “es fa llegir”. I bé: ell també es fa llegir. El seu volum Literatura catalana contemporània és inoblidable. ¡Quina feinada tan útil i tan ben escrita! És una d’aquelles obres que rellegeixo amb gust de tant en tant perquè en ella hi trobo un autor que m’acompanya, que és precisament el que jo espero quan obro un llibre. El valencià encara el repte d’historiar la literatura amb l’empenta de l’assagista de raça, de l’assagista que avança a l’erudit acadèmic gràcies a la seva ploma privilegiada. Sempre és agradable topar amb un escriptor que tingui les forces adequades a l’ambició intel·lectual que l’orienta. Fuster, com ell mateix diu de Pla, converteix la seva obra en un dietari ininterromput. Té la sort de comptar amb una autèntica passió literària que l’empeny. Aquest és, em penso, l’esperó amb què es forgen els escriptors de debò. Potser per això, quan Fuster només tenia quaranta anys, Josep Pla ja li havia dedicat un Homenot.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s