Bearn i la qüestió paterna

“Pater semper incertus est”. ¿Què hi pinta aquesta llatinada tan categòrica encapçalant un comentari literari al voltant de Bearn, l’admirable novel·la del mallorquí Llorenç Villalonga? Amb el fàcil que seria començar fent referència a tot allò de la decadència d’un món vagament aristocràtic, assenyalant les coincidències d’aquesta obra amb Il Gattopardo i recreant-se en el personatge mític de don Toni, amb la seva posa escèptica, irònica i desenganyada. Tot això està molt bé. Però és que hi ha una altra problemàtica de fons que travessa la novel·la de dalt a baix i que té un sabor gustosíssim que no ens podem deixar perdre. I és que, més enllà del declivi d’una classe social, en aquesta obra hi ha també un altre argument tan vertebrador com suggestiu: el defalliment de la funció paterna.

El tema de la paternitat sobrevola Bearn des del principi. ¿Quina certesa es pot tenir sobre el pare? Responent a aquesta pregunta el narrador ens informa que a don Toni “les paternitats li semblaven més i més discutibles: els darrers anys de la vida arribà a desconfiar de la paternitat de tothom”. I no és estrany. Tot i que la llegenda de l’escut familiar dels Bearn resa: “Abans morir que mesclar la sang”, el narrador dóna a entendre que don Toni es va dedicar a barrejar-la profusament. Per acabar-ho d’adobar, no reconeixia els fills il·legítims que se li atribuïen, privant-los del nom patern. I tot això en una Mallorca on, com se’ns diu a la solapa del llibre, la genealogia encara comptava molt. “Perdent el nom, ¿què quedaria en definitiva de les paternitats i de les famílies?” –es pregunta retòricament el narrador. El lligam entre nom i paternitat és important. El més simbòlic que un pare pot transmetre als fills és el nom, i d’aquesta transmissió en depèn la constitució subjectiva de cadascú. Villalonga, psiquiatre de professió, va escriure Bearn els mateixos anys en què a París, un col·lega seu anomenat Jacques Lacan, tot rellegint Freud, anava desenvolupant la seva teoria psicoanalítica centrada en el Nom-del-Pare.

Bearn ens fa sospitar que el seu narrador, en Joan, és un fill natural de don Toni. Un fill que no ha estat reconegut i se l’ha privat del nom patern. Un altre personatge amb qui s’esperaria que don Toni complís una funció paterna és na Xima, una neboda a qui havia recollit i a qui aquest home hauria de fer de pare. Lluny d’això, l’oncle cràpula s’escapa a París amb la neboda i s’instal·len al Grand Hôtel, a sobre el Café de la Paix. “La campanada fou clamorosa”, s’escandalitza el narrador. Les connotacions incestuoses d’aquesta fugida parisenca són evidents. Com diu en Joan, la noia va ser “pervertida a l’adolescència per qui més obligació tenia de vetllar per la seva puresa”. Don Toni, doncs, defuig la posició paterna tant en relació al fill il·legítim com en relació a na Xima. Al fill natural li nega el nom i a la neboda afillada la sedueix. No fa de pare ni amb un ni amb l’altra. Don Toni es desentén olímpicament d’aquesta funció. L’única forma de paternitat que aquest home admet és la perpetuació del nom a través de l’escriptura de les seves Memòries.

Per un fill, prendre el nom del pare equival simbòlicament a estar a la seva altura, que és una manera, diríem, d’entrar en la masculinitat. Arribats en aquest punt hem d’esmentar que Joan està captivat per la personalitat puixant de don Toni. Podríem discutir si la fascinació que el noi sent pel senyor de Bearn, d’alguna manera, el feminitza. El que sí que constatem és que, mentre va narrant, en Joan té cura d’assenyalar les vegades que el seu protector li posa la mà al damunt. I és que don Toni, al fill natural, li palpa els braços i les espatlles, l’agafa pel coll, li estira l’orella, li clava bescollades, li dóna copets pel cos… Al llarg de l’obra ens trobem davant de tot un repertori de tocaments variats per tal com el narrador no se n’està de reportar-nos tots els contactes físics que don Toni es procura a costa seva. Ara: Joan no només ens dóna part de cada vegada que el seu suposat pare biològic li posa la mà al damunt sinó que també s’esplaia amb els càstigs corporals a què el senyor de Bearn sotmet els seus inferiors, sobretot si són joves i vigorosos.

Així mateix, Joan ens fa saber que a don Toni li agradava que es criés esvelt i robust. El seu protector volia que s’assemblés als bells atletes de l’antiguitat immortalitzats en l’estatutària grega. Era com si li demanés: “posa’t catxes perquè així em seduiràs com si fossis un atleta clàssic”. Un matí Joan sent trucar a la porta del gimnàs on s’exercita. El noi, “suat i quasi nu”, va a obrir. Era don Toni, que en entrar l’agafa pel coll i el posa al costat de l’estàtua d’un atleta clàssic mentre li celebra, manyac i enjogassat, l’excel·lència del seu cos ferm i juvenil. “Només és que els grecs (els de marbre, ben entès) no suaven” –li retreu amb picardia. Després de festejar-lo, no permet que en Joan es vesteixi i li posa un llençol de bany damunt les espatlles. No em digueu que el clima moral d’aquest moment no us recorda l’escena de les ostres i els cargols que Laurence Olivier i Tony Curtis interpreten a la pel·lícula Espàrtac

Deu ser perquè en el llaç amb don Toni se sent feminitzat, i no només pel temor de provocar el desig del seu protector sinó també pel domini que aquest exerceix damunt d’ell, que en Joan es passa tot el llibre defensant-se contra una possible feminització. El lector constatarà que, al llarg del seu relat, Joan es mostra incòmode i escrupolós amb els comportaments efeminats dels altres. Els detecta, els apunta, els subratlla, hi dóna voltes. Això no obstant, ell mateix, no cessa de fer-nos partícips de la admiració que sent vers alguns elements masculins, siguin els nois napolitans que troba a l’hotel de Roma –que l’arriben a trasbalsar amb els seus jocs homoeròtics- sigui el criat de na Xima o bé en Tomeu. Per defendre’s de la feminització, el narrador no dubta a recórrer a l’agressivitat. Així, en el Quai du Louvre, Joan pega a l’autoritat, a un agent policial de París, que l’obligava a una situació passiva feminitzant –concretament, que s’interposava entre ell i una dona- privant-lo d’accedir a l’expressió de la seva masculinitat. Gràcies a detalls xocants i significatius com aquest no tenim altre remei que reconèixer que, l’articulació entre la funció paterna i la defensa davant la feminització, Villalonga la broda. L’escriptor aconsegueix que la dimensió simbòlica de la paternitat sigui omnipresent a Bearn. I, per postres, el mallorquí, que a Mort de dama ja ens havia demostrat que era un catxondo, els fa anar a tots a Roma a veure el Sant Pare.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s