Ingmar Bergman, l’elegància intel·lectual

En un moment tan lúcid com franc de les seves memòries, el director de cinema Ingmar Bergman tira pel dret i s’autodefineix com a “neuròtic”. El seu col·lega Eric Rohmer, discret i reservat fins al punt d’amagar-se rere d’aquest pseudònim, no té aquests arravataments de sinceritat i, que jo sàpiga, en cap moment no ens fa partícips de les particularitats patològiques del seu psiquisme. En el que sí que coincideixen aquest parell de magnífics creadors cinematogràfics és en el gust per presentar-nos en les seves obres uns protagonistes afectats per una forma o altra de neurosi. Aquesta tendència mòrbida dels personatges ofereix als cineastes un munt de possibilitats temàtiques que normalment es resolen en un aiguabarreig deliciós entre el sentimental i l’intel·lectual. Aquesta peculiaritat estilística m’apassiona i em fa devot del seu cinema. Com que a Rohmer ja li vaig dedicar oportunament una bertranada, ara és el torn de dir quatre paraules al voltant de Bergman i les seves pel·lícules, unes obres d’art vigoroses que progressen enmig d’angoixes existencials, crisis religioses i drames conjugals.

Amb el director suec ens trobem davant d’un paio amb una capacitat considerable per col·leccionar fracassos conjugals. Per sort, els nombrosos problemes de relació que Bergman tenia amb les dones li estimulaven la creativitat i en treia un profit artístic que enriquia favorablement la seva obra cinematogràfica. Però és que a més a més, els infortunis sentimentals que l’amoïnaven i que, impúdic, reflectia en les pel·lícules els complicava amb el tema de la fe, de la culpa i de l’expiació del presumpte pecat. Així, el que en Rohmer semblen inquietuds purament morals, en Bergman es converteixen en preocupacions de caire religiós. La culpabilitat, per posar un exemple de temàtica comuna, és molt més dramàtica en Bergman que no pas en Rohmer. Sens dubte, la neurosi del suec va ser més turmentada que la del francès i les obsessions que el capficaven, per tant, resulten d’una elevació superior. En Rohmer, els maldecaps dels protagonistes obeeixen a una simple confusió sentimental, en Bergman el dramatisme del conflicte personal és major. Els sacrificis, els càstigs, les redempcions… a tot això Rohmer no hi arriba mai. Els problemes que escenifica en les seves pel·lícules són uns altres. Bergman anava molt més enllà. Segurament el suec, fill d’un pastor luterà severíssim, tenia preocupacions més greus i transcendents que no pas el prudent jansenista francès.

L’austeritat estètica d’aquest director de cinema és notable. A vegades em fa l’efecte d’una perfecció tan freda, d’un clarobscur tan precís, que penso que les seves imatges només poden ser degudes a la càmera gèlida i cerebral d’un autor nòrdic. No hi busqueu Primaveres d’en Botticelli ni cap mena d’escalfor mediterrània. Això no obstant, el seu cinema tampoc no tendeix mai cap a un emboirament de formes abstruses i indefinides, sinó que sempre ho fa cap a la nitidesa i a la precisió del pensament més ben retallat. A l’enquadrament pictòric tan ple d’intenció li hem d’afegir el ritme pausat amb què l’autor es rabeja. A molts espectadors que li són crítics els sembla que en fa un gra massa. Però a mi la lentitud de les pel·lícules de Bergman m’asserena. Trobo que és la clau de volta del seu cinema elegant i savi. Sí, he dit savi. Em fa l’efecte que aquest director havia arribat a una comprensió elevada de la condició mortal i que estava al corrent de molts dels neguits misteriosos que sotgen l’esperit humà. No sé si mai algú ha arribat a filmar la intimitat de les persones com ell va ser capaç de fer-ho. A moments, sembla que filmi directament l’ànima humana, amb la fragilitat, les reticències i les limitacions que li són pròpies. Sospito que els usuals tira i afluixa entre el cos i l’esperit produïren a Bergman molts maldecaps. Els fantasmes que arrosseguen els personatges de les seves pel·lícules són importants. Pateixen uns conflictes interns que els corsequen i no els deixen viure. El pes del passat en les preocupacions que els afligeixen és notori, obsessionant.

Bergman aconsegueix uns moments de cinema pur, elevadíssim. Després d’una pel·lícula d’aquest director un queda commogut i pensarós davant de tanta gravetat. L’autor no us ha parlat de qualsevol fotesa. El que ens presenta en l’hora i mitja aproximada que dura la pel·lícula, unes vides humanes obertes en canal, sembla fet exprés per commoure’ns l’enteniment. Aquest tros d’intel·lectual ens mostra de forma cinematogràfica el que són realment els homes i les dones. El cinema d’en Bergman, doncs, afavoreix la reflexió i la meditació al voltant del sentit de la vida. Al capdavall, un no pot restar indiferent davant d’aquelles atmosferes tan particulars que aquest autor sap aconseguir a l’hora de reflectir la incomunicació, la solitud o allò que en diuen el buit existencial. Fins i tot ens brinda moments que ens fan pensar en una pel·lícula de por, però d’un terror, diríem, psicològic. Les angoixes d’aquest home deurien ser considerables. El silenci de Déu!

Ja us he referit que Bergman, com Rohmer, també presta una especial atenció a les difícils relacions que habitualment s’estableixen entre els homes i les dones. Ara bé, les seves parelles es diuen paraules molt més gruixudes que no pas les del director francès. La pel·lícula Secrets d’un matrimoni, per mi, va ser un impacte. Quan la vaig veure per primera vegada em va semblar que, en termes d’intimitat entre un home i una dona, ja no es podia anar més lluny. Tant Rohmer com Bergman acostumen a situar homes irresoluts i encaboriats davant de dones extremadament vitalistes. Homes immadurs que emocionalment parlant no saben ben bé on són, posats enfront de dones que els encaren a les seves contradiccions flagrants. No sé si aquest era el cas del director suec. La seva vida sentimental va ser complexa i variadíssima. Es deuria tractar d’un home enamoradís i ple de febleses eròtiques. Jo imagino que Bergman, amb la seva fragilitat per un cantó i la seva finor intel·lectual per l’altre, aconseguia vèncer la voluntat de totes les artistasses amb qui treballava. Em figuro que la barreja de sensibilitat i de cervell deuria entendrir les senyores que l’envoltaven i que aquesta circumstància favorable li donava uns rèdits notables. Les seves actrius se’l rifaven. Es veu que d’una passava a l’altra com aquell qui res. Potser aquelles dones van creure que amb arguments propis de la física pura i concreta el distraurien de les preocupacions metafísiques que l’amoïnaven i li farien més tolerables els llargs crepuscles bàltics de l’illa de Farö, però sembla que no se’n van acabar de sortir i que el director suec va viure moix i aclaparat pels dubtes existencials fins als seus últims dies.