La barjaula que empaitava Josafat

El protagonista de la novel·la que va consagrar Prudenci Bertrana, Josafat, és una mena de bèstia humana, escassa d’enteniment i sobrada de força física, que arriba a la ciutat des d’un llogarret remot de les Guilleries. El mou la voluntat decidida d’entrar al servei de Déu. Com que no sap de lletra, no té l’opció d’ingressar al seminari. Ha de malviure de les petites feines que realitza en el medi clerical de la ciutat. Josafat posa els rampells agressius que no pot contenir al servei d’una fe fanàtica. Degut a la seva ira, l’han de confinar a l’església de Santa Maria. Allà, el nomenen campaner a fi d’apartar-lo de la gent, per protegir-lo a ell i als altres d’un instint violent que no aconsegueix reprimir. Des de llavors, els seus dominis són els racons més amagats i tenebrosos d’aquest temple. Viu en una cel·la que esgarrifa per la seva sordidesa. A més de tocar les campanes s’encarrega d’elaborar hòsties i d’endreçar l’església. Malgrat la migradesa de les tasques que li encomanen, Josafat creu que està destinat a fer grans coses. A part d’aquesta ideació megalomaníaca, hi ha l’ull totpoderós del Pare Etern, sempre vigilant, que l’inquieta. Tot plegat ens fa pensar en la possibilitat que, més enllà de presentar una evident debilitat mental, aquest home hagi desenvolupat un transtorn paranoic. No seria estrany que la seva sobtada inclinació cap a Déu obeís a un deliri místic.

Ara: si bé la cambra de Josafat és lúgubre i tenebrosa, ell somnia amb carns fresques i rosades vestides amb robes blanques i vaporoses, imaginant uns idil·lis pastorals amb una porqueirola del poble. Per desgràcia, a més a més de la ira, la luxúria també el turmenta: “a l’estiu sobretot, quan, a les migdiades, la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis”. La imatge que Bertrana ens proposa és claríssima. Per acabar-ho d’arrodonir, el narrador es rabeja en l’ús de la metàfora i ens assabenta que mentre escoltava les expansions pròpies dels bordells que proliferaven a tocar del campanar, Josafat “treia el seu flabiol i el tocava melangiosament”. Bertrana era un catxondo. El cas és que Pepona, la porqueirola dels seus somnis, s’havia cansat de pasturar porcells per les Guilleries i se n’havia anat a ciutat per dur una vida més entretinguda i lucrativa. Una dia aquesta suposada vestal compareix a l’església amb Fineta, una companya del prostíbul on lloguen els seus serveis sexuals. Els incentius que les dues messalines li procuren fan sentir Josafat com sant Antoni perseguit per les temptacions del dimoni. Mentre que Pepona “emboirava el pensament amb carnals embriagueses”, Fineta exhibeix “les exuberàncies de la seva sina, impròpies de la seva magresa”.

La referida Fineta, qualificada pel narrador com a “nimfòmana”, es lamentava que des que treballava en el bordell “no havia rebut ni una sola plantofada i es moria de fàstic”. Ens trobem, doncs, davant d’una barjaula amb tendències masoquistes a qui per sentir plaer li calen cops i flagel·lacions vàries. Quant amb més violència se la tracta, més bé se la passa. Així que entra a la cel·la del campaner, la noia queda fascinada per l’ambient sòrdid i tenebrós, esgarrifós, gairebé angoixant, que hi troba. Aquella escenografia la posa a to. S’excita. Acostumada que la follin de totes les maneres necessita que cada vegada li ofereixin al·licients més extravagants per tal de sentir plaer. Fineta hi va fort. Ja n’està tipa de les “abraçades raquítiques” o dels “afalacs cerimoniosos” dels titafluixes que freqüenten el bordell. Li calen emocions més intenses. Que li fotin llenya, vaja. Per això l’animalitat de Josafat “obrava sobre els sentits de Fineta com un poderós afrodisíac” -ens informa el narrador. La noia es fon per rebre “l’abraçada violenta del gegant fanàtic”. Excitadíssima, el va posant calent fins que l’homenàs ja no pot més. A la fi, consumen. El narrador ens reporta “els udols epilèptics del seu pler bestial i el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà”. El lector ja s’hi troba…

En efecte, Josafat li fot un clau que deixa la puta veient visions. Mentre copula amb el campaner, Fineta se sent meravellosament transportada. Un èxtasi similar entre pedres sagrades només el recordo haver llegit en una tal Teresa de Cepeda y Ahumada. Aquesta monja d’Àvila, gaudint com una desesperada i posant els ulls en blanc, va arribar a la santedat. Fineta, considerant l’ofici que exerceix, és difícil que vagi pel mateix camí. I més tenint en compte que durant mitja primavera, la noia és copiosament afavorida amb les fabuloses prestacions sexuals d’en Josafat. La parella es dedica a fornicar desenfrenadament a les golfes de l’església. El campaner es projecta sobre la meuca al·ludida per tal d’assaciar sense compliments el delit biològic tan pertorbador que el desassossega. L’home satisfà el seu desig de manera directa i rudimentària. És inevitable transportar als afers sexuals l’aspecte primitiu i maldestre del campaner. ¡A quins tocaments tan primaris i matussers, a quina mena de grapejades barroeres es deuria lliurar quan s’hi posava! Amb les seves manasses, remena la noia sense miraments, que és precisament el que ella desitja: que aquell salvatjot d’enteniment precari la sotmeti amb la seva virilitat brutal. “Pega’m, Josafat” – li suplica Fineta. En acabar el coit, “el triomf brillejava en els seus ulls de meretriu extenuada”. ¡Alça, Bertrana!

Davant tot el repertori de carícies i plaers que la barjaula li ofereix, la dèria mística que afecta el campaner es va diluint i l’home queda enfrontat al realisme més vulgar i esqueixat. Després de copular, Josafat se sent brut, degradat pel pecat que ha comès incitat per aquella pèrfida messalina. El món se li capgira i es qüestiona tota la seva realitat. “¿Què he fet? ¿Els altres ho saben? ¿La gent m’assenyala?” S’imagina que tothom està al corrent dels disbarats que ha perpetrat i que, tot condemnant-lo, li fan mofa i befa. En té la certesa. Qualsevol gest o senyal l’interpreta com una referència a les relacions íntimes que ha mantingut amb aquella perduda. En qualsevol comentari que li adrecen troba indicis que a la gent li consten les seves fornicacions pecaminoses. Josafat es desespera. Aquella vida sexual desenfrenada serà la seva ruïna. Per apartar-se del pecat abans que l’ànima se li contamini irremissiblement cal allunyar-se de la dona que n’és l’esca. El campaner no vol jugar-se la glòria eterna pel goig d’uns efímers instants de voluptuositat terrenal. Però Fineta no accepta la separació que Josafat li exigeix. La bagassa es converteix en un corcó. L’empaita església amunt, església avall. Josafat s’angoixa. ¿Què en vol d’ell, aquella dona? ¿Abocar-lo al pecat? ¿Condemnar-lo a l’infern? L’home se sent víctima de Fineta i actua en conseqüència. Bertrana ho resol per la tremenda i inventa un final molt adequat a les expectatives masoquistes de la noia. Encara que –deixeu-m’ho dir- el masoquisme femení té més a veure amb les fantasies dels narradors que no pas amb la realitat. Es tracta d’una aspiració masculina universal. Però a Bertrana no li ho tindrem en compte.

Anuncis

Lectures de Jacques Lacan

A la primera lectura pública de l’Ulisses de James Joyce, el dia 7 de desembre de l’any 1921, a la llibreria Shakespeare & Co. que regentava a París l’americana Sylvia Beach, primera editora del gloriós patracol de l’escriptor irlandès, a més a més de l’autor i d’altres personatges distingits del món literari de la rive gauche hi havia un jove estudiant de medecina de vint anyets, d’orelles aparatoses i d’ambició encara més desmesurada, que responia al nom de Jacques Lacan. L’interès inusitat d’aquest noiet per les lletres, la filosofia i qualsevol altra manifestació intel·lectual que se li posés a tret deuria cridar l’atenció de les llegendàries llibreteres Sylvia Beach i Adrienne Monnier, i, potser, del mateix Joyce, a qui Lacan ja havia conegut personalment tres anys abans. N’havien de passar més de cinquanta i arribar al curs 1975-76 perquè la psicosi estabilitzada de Joyce servís en aquest psicoanalista francès per il·lustrar teòricament un dels seus últims seminaris i per donar a llum un concepte tan genial com capital: el “sinthome”.

I és que per anar construint el coneixement psicoanalític, tasca a la qual va dedicar la vida, Lacan fixa l’atenció en representants significatius de tota l’esfera intel·lectual. Dialoga amb filòsofs, artistes, matemàtics, escriptors, lingüistes, etnòlegs i amb qualsevol cervell inquiet que es bellugui amb una mica de criteri. El paio té molt clar que amb el saber propi de la psiquiatria no n’hi ha prou per fonamentar una teoria del subjecte com la que pretén elaborar. La seva curiositat vastíssima el du a passar alegrement del surrealisme a l’Ètica de Spinoza. Després continua el seu particular recorregut formatiu espigolant en l’obra de Nietzsche i de Hegel. Més tard, arrambla amb tot el que considera oportú de la fenomenologia. I mai no es cansa, mentre va desenvolupant la pròpia teoria, d’anar mirant de reüll, més o menys discretament, la filosofia que en aquells anys es fa a França i Alemanya. Sobretot, Heidegger i l’Escola de Frankfurt. El ventall de referents de què es nodreix el pensament lacanià és molt ampli. Mentre que les elucubracions d’en Dalí al voltant de la paranoia l’ajuden a desenvolupar la tesi doctoral que inaugura la seva producció escrita, la topologia matemàtica clausura els últims seminaris que dicta. I, enmig de tot això, l’estructuralisme i el retorn a Freud que Lacan comença a preconitzar a partir dels anys cinquanta. Es tracta de tornar a pensar la psicoanàlisi com a experiència de discurs. El francès és del parer que d’aquesta especificitat cabdal de la disciplina fins llavors no se n’havia fet prou cas. Lacan, fent ús de la mà de morter amb destresa apotecariesca, lliga els coneixements freudians, els filosòfics i els psiquiàtrics en un suculent allioli psicoanalític, potent i saborós.

És veritat que la seva producció escrita no és d’accés fàcil. Lacan es presentava, entre irònic i orgullós, com “el Góngora de la psicoanàlisi”. La seva escriptura és barroca, preciosista, enrevessada, al·lusiva, hermètica, plena d’esquemes i neologismes, complexíssima. La lectura, per tant, se’n ressent. Lacan potser s’inspirava en les paraules de Santiago Rusiñol i se les havia pres al peu de la lletra: “Per a sentir admiració per algun savi, el millor és no acabar d’entendre’l”. En efecte, els escrits teòrics d’aquest home no us donen cap facilitat i requereixen un treball lector sacrificat i persistent. El psicoanalista francès és un autor que tendeix sistemàticament a la inintel·ligibilitat, fet que us pot arribar a resultar desesperant. Es tracta d’un mestre que mai no va tenir gaire interès en fer-se entendre i que resulta pràcticament incomprensible per al públic que no sigui competent en la matèria. Per això són molts els lectors que s’hi han aventurat que lamenten que el retorn a Freud que propugnava, Lacan no el dugués a terme també pel que fa a l’estil d’escriptura. Aquesta consideració és natural: el pare vienès de la psicoanàlisi escrivia com els àngels.

Ara: possiblement ens equivocaríem si pretenguéssim reduir la complexitat o l’equivocitat de la formulació de les propostes lacanianes. Una teoria del subjecte basada en l’inconscient no és qualsevol nimietat. S’ha de tenir en compte que a l’hora de parlar de l’inefable les dificultats estan més que justificades. Per sort, aquesta complicació intrínseca que planteja la singular vèrbola psicoanalítica amb què Lacan dóna compte dels seus plantejaments no dissuadia la gentada que, a partir de mitjan dels anys seixanta del segle passat, acudia a escoltar-lo en el seu famós seminari, esdeveniment on hi convergien, de manera feliç i integradora, psicoanalistes, psiquiatres, filòsofs i escriptors. En fi, mig París freqüentava infatigablement aquestes sessions magistrals on Lacan, brillant i capficat, anava descabdellant de manera dramàtica i amb tota la solemnitat del món les seves teories psicoanalítiques davant d’un públic que se l’escoltava amb la boca badada i traient fum pel cap.

La presència d’escriptors en les classes del psicoanalista francès no ens ha d’estranyar. De la mateixa manera que Lacan, a l’hora d’elaborar la seva teoria, va recórrer a la literatura, llegir-lo a ell ens pot ajudar a pensar la feina d’escriure. Al capdavall, la psicoanàlisi no és només una resposta clínica a pertorbacions patològiques. Les repercussions de l’existència de l’inconscient afecten l’acte creatiu des del seu origen. Precisament és en l’expressió literària on les manifestacions de l’inconscient troben un lloc privilegiat per significar-se de manera avantatjosa. Considerant aquesta circumstància s’entén fins a quin punt pot resultar instructiva una aproximació psicoanalítica a la literatura. Aquest atansament ens pot facilitar un diàleg profitós tant amb l’obra com amb l’escriptor que tenim al davant. Especialment si tenim en compte que els autors diuen més del que escriuen, fenomen interessantíssim que la psicoanàlisi ens ensenya a detectar. Per fortuna, de moment encara som molts els que pensem que llegir és alguna cosa més que encadenar fonemes. Llegir vol dir, sobretot, escoltar l’escriptor del llibre que tenim entre mans, i amb les eines teòriques que ens dóna la psicoanàlisi podem prestar l’orella als autors d’una manera més subtil. No es tracta necessàriament d’anar a desxifrar res, ni d’embolicar-se amb unes anàlisis psicocrítiques com les que proposava Charles Mauron sinó, tan sols, d’escoltar més finament què ens estan dient els escriptors.

Com que ara ja no podem concórrer a seguir Lacan en aquell seminari multitudinari on es reunia una part conspícua de la intelligentsia de París, sempre ens queda el recurs de recórrer a les versions escrites que se n’han editat. La peculiaritat d’aquests Seminaris és que, més que escrits de Lacan, són transcripcions de les seves classes i que alguns d’ells no han tingut, encara avui, una edició oficial, tot i que durant anys han anat circulant versions no autoritzades de sotamà. La lectura dels Escrits i dels Altres escrits, que sí que van sortir directament de la ploma del mestre francès, contribuirà a arrodonir l’aproximació a aquest crac de la psicoanàlisi. Esclar que, com que l’obra editada de Lacan de què disposem és “no tota”, es tractarà d’un arrodoniment incomplet. No podia ser d’altra manera.

El Domicili provisional de Pedrolo

Tàrrega. Anys cinquanta del segle passat. Una senyora d’edat avançada es disposa a anar a fer la migdiada havent dinat, amb el propòsit enraonat de reposar una mica i fugir de la calor abrusadora que a l’estiu subjuga l’Urgell en aquella hora postmeridiana. Un cop estirada al llit i disposada a lliurar-se a les bondats d’un son pacífic i reparador, comença a sentir un sorollet immediat frenètic, obsessiu, que trastorna la tranquil·litat que li convindria per a un descans profitós. I és que, gairebé paret per paret, es manifesta amb porfídia el repicar d’un collons de màquina d’escriure que no s’atura i que li pertorba la migdiada. Qui la manipula és “lo xicot de cal Molina”, un tal Manuel de Pedrolo que, escrivint a raig, altera el descans d’una iaia pacient i resignada i, de passada, fa un servei impagable a les lletres del país. Aquesta anècdota, reportada pel nét de la padrina afectada, un professor targarí que ensenyava la filosofia, el grec, el llatí i altres continguts de més transcendència en les aules de l’institut de batxillerat on jo entretenia l’adolescència, va contribuir a que es forgés en el meu tendre cervellet de quinze o setze anys el mite de l’escriptor empedreït, del grafòman de raça que ataca les seves pàgines impenitentment, nit i dia, posant-hi el cos i l’ànima.

Qui sap si aquella padrina destorbada en la seva migdiada canicular era testimoni involuntari, sense saber-ho, de l’escriptura d’una narració de l’època com ara Domicili provisional. En aquest relat curt, Pedrolo hi explota les possibilitats literàries que ofereix l’ambient de promiscuïtat propi d’un pis de rellogats, magnífic exemple de vivenda ultraexplotada que va ser domicili per a molta gent que no tenia altra residència possible en l’època grisa i miserable de la postguerra espanyola. Un habitatge d’aquestes característiques dóna molt de si. Si ens hem de guiar per les il·lustracions literàries que se n’han fet, conclourem que el personal que s’hi podia trobar era per sucar-hi pa. Pedrolo ens presenta uns panorames vitals propis dels còmics d’en Carpanta. Però el que podria ser patètic, ell ho torna grotesc. L’escriptor segarrenc centra el relat en les dificultats inherents a la convivència forçada en un d’aquests pisos compartits. Així, ens trobem davant d’escenes basades en l’embolica que fa fort, enmig de polèmiques constants entre els llogaters legítims del pis i els inquilins rellogats, baralles que arriben al punt culminant quan un personatge, fent ús de tota la vehemència de què és capaç, amenaça de defecar en el menjador de l’habitatge. Des d’una mirada cinematogràfica, Fellini també ens va mostrar magistralment les possibilitats descriptives d’un pis de rellogats en unes escenes inoblidables de la pel·lícula Roma. Encara que per traduir cinematogràficament la narració de Pedrolo potser el més adequat seria un director tipus Buñuel, més que res pels moments de surrealisme agut que s’hi donen.

Que la defecació pública en el refectori de la vivenda aparegui com a culminació de les trifulgues entre els rellogats no és estrany tenint en compte el to escatològic que domina el relat. Destacarem especialment la presència abundant d’orins, sobretot els provinents de la bufeta de la filla petita d’un paio a qui es qualifica de “pixatinters”, una menuda viva i bellugadissa que tenia el costum d’orinar en qualsevol racó del pis. El narrador ens reporta resignat els bassals de pixum que inundaven el passadís. “No era possible sortir de cap habitació sense mullar-se els peus” – es lamenta. D’altra banda hi ha els orinals amb què tothom ensopega. Un dels personatges, fins i tot, cau de cap a la gibrelleta enmig d’una de les nombroses baralles domèstiques. “El baf de l’orinal devia marejar-lo, perquè es va desmaiar” – suposa el narrador. I la cosa urinària no s’acaba aquí. Ens trobem des de gibrelletes que es buiden a la pica de la cuina, fins a un personatge versat en la matèria que arriba a discriminar per la fortor si es tracta d’orina vella o recent evacuada. Al capdavall, l’abundància de substància urinària escampada per la vivenda era tan exagerada que a algú se li va acudir “fer una anàlisi dels orins per esbrinar a qui pertanyien”.

Vés a saber quin deu ser el llaç del narrador amb els pixats perquè aquests arribin a tenir tanta importància en el relat. Val a dir que ell mateix se situa com a objecte excremencial, com si la seva persona fos un rebuig residual que s’ha d’expulsar del pis. I no ens ha de resultar insòlit que en aquest text literari fins i tot es cosifiqui les persones. Domicili provisional ens presenta un univers de desposseïts on tot gira a l’entorn d’elements materials i, en aquest sentit, hi ha una dialèctica molt interessant entre la contenció i l’evacuació. Entre els orins que s’escampen i les llumeneres que es retenen. Entre les dentadures postisses que s’extravien i els orinals que es guarden en els llocs més insospitats. Les pessetes que es perden, les que s’estalvien, les que es regategen, les que es guanyen. Fòtils que es furten, que es trossegen, que desapareixen, que es trenquen, que es retroben. Tothom està pendent dels objectes que són seus i dels que no ho són. La noció d’objecte, que tanta importància té en la teoria psicoanalítica, plana al llarg de tot el relat. Direm de passada que Pedrolo, en alguna entrevista, ens refereix que si no hagués estat per la guerra civil possiblement hauria arribat a ser psicoanalista.

Precisament un destacadíssim membre d’aquest gremi, Jacques Lacan, defineix l’amor com el do d’allò que no es té. ¿És aquest el sentiment que afecta la Sílvia, quan ofereix al narrador l’habitatge de què no disposa? Potser ens trobem, doncs, davant d’una història d’amor entre el narrador i aquesta noia tan sol·lícita. Una història silenciosa i discreta, això sí. Com ho era el mateix Pedrolo. En un dels articles del primer número dels Quaderns Pedrolians, editats per la Fundació Manuel de Pedrolo, se’ns revela que l’escriptor segarrenc tenia poca tirada a les aparicions públiques. No sé que en pensaria, Pedrolo, de la desproporció que sovint es dóna entre la popularitat d’un escriptor i la seva qualitat literària. Paradoxalment, avui, per fer-se un lloc en l’àmbit de les lletres, sembla que comptin més les habilitats socials i les capacitats histriòniques dels autors que no pas la qualitat literària dels seus escrits. El text ha deixat de ser decisiu, ha anat perdent importància a l’hora de situar un o altre en el món de les lletres. Aquest mateix article dels Quaderns Pedrolians, signat per Ramon Salvo Torres, ens dóna notícia d’una declaració de Pedrolo a Anna Saumell que diu: “Si la crítica actua com si no existissis, com si no formessis part de la literatura catalana, és clar que en aquest sentit sóc un autor maleït”. En un moment en què el paper de la producció escrita perd força davant les estratègies comercials basades en la inflor propagandística i en la notorietat pública dels autors, els pedrolistes seguirem rellegint el discret i maleït Pedrolo.