El Domicili provisional de Pedrolo

Tàrrega. Anys cinquanta del segle passat. Una senyora d’edat avançada es disposa a anar a fer la migdiada havent dinat, amb el propòsit enraonat de reposar una mica i fugir de la calor abrusadora que a l’estiu subjuga l’Urgell en aquella hora postmeridiana. Un cop estirada al llit i disposada a lliurar-se a les bondats d’un son pacífic i reparador, comença a sentir un sorollet immediat frenètic, obsessiu, que trastorna la tranquil·litat que li convindria per a un descans profitós. I és que, gairebé paret per paret, es manifesta amb porfídia el repicar d’un collons de màquina d’escriure que no s’atura i que li pertorba la migdiada. Qui la manipula és “lo xicot de cal Molina”, un tal Manuel de Pedrolo que, escrivint a raig, altera el descans d’una iaia pacient i resignada i, de passada, fa un servei impagable a les lletres del país. Aquesta anècdota, reportada pel nét de la padrina afectada, un professor targarí que ensenyava la filosofia, el grec, el llatí i altres continguts de més transcendència en les aules de l’institut de batxillerat on jo entretenia l’adolescència, va contribuir a que es forgés en el meu tendre cervellet de quinze o setze anys el mite de l’escriptor empedreït, del grafòman de raça que ataca les seves pàgines impenitentment, nit i dia, posant-hi el cos i l’ànima.

Qui sap si aquella padrina destorbada en la seva migdiada canicular era testimoni involuntari, sense saber-ho, de l’escriptura d’una narració de l’època com ara Domicili provisional. En aquest relat curt, Pedrolo hi explota les possibilitats literàries que ofereix l’ambient de promiscuïtat propi d’un pis de rellogats, magnífic exemple de vivenda ultraexplotada que va ser domicili per a molta gent que no tenia altra residència possible en l’època grisa i miserable de la postguerra espanyola. Un habitatge d’aquestes característiques dóna molt de si. Si ens hem de guiar per les il·lustracions literàries que se n’han fet, conclourem que el personal que s’hi podia trobar era per sucar-hi pa. Pedrolo ens presenta uns panorames vitals propis dels còmics d’en Carpanta. Però el que podria ser patètic, ell ho torna grotesc. L’escriptor segarrenc centra el relat en les dificultats inherents a la convivència forçada en un d’aquests pisos compartits. Així, ens trobem davant d’escenes basades en l’embolica que fa fort, enmig de polèmiques constants entre els llogaters legítims del pis i els inquilins rellogats, baralles que arriben al punt culminant quan un personatge, fent ús de tota la vehemència de què és capaç, amenaça de defecar en el menjador de l’habitatge. Des d’una mirada cinematogràfica, Fellini també ens va mostrar magistralment les possibilitats descriptives d’un pis de rellogats en unes escenes inoblidables de la pel·lícula Roma. Encara que per traduir cinematogràficament la narració de Pedrolo potser el més adequat seria un director tipus Buñuel, més que res pels moments de surrealisme agut que s’hi donen.

Que la defecació pública en el refectori de la vivenda aparegui com a culminació de les trifulgues entre els rellogats no és estrany tenint en compte el to escatològic que domina el relat. Destacarem especialment la presència abundant d’orins, sobretot els provinents de la bufeta de la filla petita d’un paio a qui es qualifica de “pixatinters”, una menuda viva i bellugadissa que tenia el costum d’orinar en qualsevol racó del pis. El narrador ens reporta resignat els bassals de pixum que inundaven el passadís. “No era possible sortir de cap habitació sense mullar-se els peus” – es lamenta. D’altra banda hi ha els orinals amb què tothom ensopega. Un dels personatges, fins i tot, cau de cap a la gibrelleta enmig d’una de les nombroses baralles domèstiques. “El baf de l’orinal devia marejar-lo, perquè es va desmaiar” – suposa el narrador. I la cosa urinària no s’acaba aquí. Ens trobem des de gibrelletes que es buiden a la pica de la cuina, fins a un personatge versat en la matèria que arriba a discriminar per la fortor si es tracta d’orina vella o recent evacuada. Al capdavall, l’abundància de substància urinària escampada per la vivenda era tan exagerada que a algú se li va acudir “fer una anàlisi dels orins per esbrinar a qui pertanyien”.

Vés a saber quin deu ser el llaç del narrador amb els pixats perquè aquests arribin a tenir tanta importància en el relat. Val a dir que ell mateix se situa com a objecte excremencial, com si la seva persona fos un rebuig residual que s’ha d’expulsar del pis. I no ens ha de resultar insòlit que en aquest text literari fins i tot es cosifiqui les persones. Domicili provisional ens presenta un univers de desposseïts on tot gira a l’entorn d’elements materials i, en aquest sentit, hi ha una dialèctica molt interessant entre la contenció i l’evacuació. Entre els orins que s’escampen i les llumeneres que es retenen. Entre les dentadures postisses que s’extravien i els orinals que es guarden en els llocs més insospitats. Les pessetes que es perden, les que s’estalvien, les que es regategen, les que es guanyen. Fòtils que es furten, que es trossegen, que desapareixen, que es trenquen, que es retroben. Tothom està pendent dels objectes que són seus i dels que no ho són. La noció d’objecte, que tanta importància té en la teoria psicoanalítica, plana al llarg de tot el relat. Direm de passada que Pedrolo, en alguna entrevista, ens refereix que si no hagués estat per la guerra civil possiblement hauria arribat a ser psicoanalista.

Precisament un destacadíssim membre d’aquest gremi, Jacques Lacan, defineix l’amor com el do d’allò que no es té. ¿És aquest el sentiment que afecta la Sílvia, quan ofereix al narrador l’habitatge de què no disposa? Potser ens trobem, doncs, davant d’una història d’amor entre el narrador i aquesta noia tan sol·lícita. Una història silenciosa i discreta, això sí. Com ho era el mateix Pedrolo. En un dels articles del primer número dels Quaderns Pedrolians, editats per la Fundació Manuel de Pedrolo, se’ns revela que l’escriptor segarrenc tenia poca tirada a les aparicions públiques. No sé que en pensaria, Pedrolo, de la desproporció que sovint es dóna entre la popularitat d’un escriptor i la seva qualitat literària. Paradoxalment, avui, per fer-se un lloc en l’àmbit de les lletres, sembla que comptin més les habilitats socials i les capacitats histriòniques dels autors que no pas la qualitat literària dels seus escrits. El text ha deixat de ser decisiu, ha anat perdent importància a l’hora de situar un o altre en el món de les lletres. Aquest mateix article dels Quaderns Pedrolians, signat per Ramon Salvo Torres, ens dóna notícia d’una declaració de Pedrolo a Anna Saumell que diu: “Si la crítica actua com si no existissis, com si no formessis part de la literatura catalana, és clar que en aquest sentit sóc un autor maleït”. En un moment en què el paper de la producció escrita perd força davant les estratègies comercials basades en la inflor propagandística i en la notorietat pública dels autors, els pedrolistes seguirem rellegint el discret i maleït Pedrolo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s