Lectures de Jacques Lacan

A la primera lectura pública de l’Ulisses de James Joyce, el dia 7 de desembre de l’any 1921, a la llibreria Shakespeare & Co. que regentava a París l’americana Sylvia Beach, primera editora del gloriós patracol de l’escriptor irlandès, a més a més de l’autor i d’altres personatges distingits del món literari de la rive gauche hi havia un jove estudiant de medecina de vint anyets, d’orelles aparatoses i d’ambició encara més desmesurada, que responia al nom de Jacques Lacan. L’interès inusitat d’aquest noiet per les lletres, la filosofia i qualsevol altra manifestació intel·lectual que se li posés a tret deuria cridar l’atenció de les llegendàries llibreteres Sylvia Beach i Adrienne Monnier, i, potser, del mateix Joyce, a qui Lacan ja havia conegut personalment tres anys abans. N’havien de passar més de cinquanta i arribar al curs 1975-76 perquè la psicosi estabilitzada de Joyce servís en aquest psicoanalista francès per il·lustrar teòricament un dels seus últims seminaris i per donar a llum un concepte tan genial com capital: el “sinthome”.

I és que per anar construint el coneixement psicoanalític, tasca a la qual va dedicar la vida, Lacan fixa l’atenció en representants significatius de tota l’esfera intel·lectual. Dialoga amb filòsofs, artistes, matemàtics, escriptors, lingüistes, etnòlegs i amb qualsevol cervell inquiet que es bellugui amb una mica de criteri. El paio té molt clar que amb el saber propi de la psiquiatria no n’hi ha prou per fonamentar una teoria del subjecte com la que pretén elaborar. La seva curiositat vastíssima el du a passar alegrement del surrealisme a l’Ètica de Spinoza. Després continua el seu particular recorregut formatiu espigolant en l’obra de Nietzsche i de Hegel. Més tard, arrambla amb tot el que considera oportú de la fenomenologia. I mai no es cansa, mentre va desenvolupant la pròpia teoria, d’anar mirant de reüll, més o menys discretament, la filosofia que en aquells anys es fa a França i Alemanya. Sobretot, Heidegger i l’Escola de Frankfurt. El ventall de referents de què es nodreix el pensament lacanià és molt ampli. Mentre que les elucubracions d’en Dalí al voltant de la paranoia l’ajuden a desenvolupar la tesi doctoral que inaugura la seva producció escrita, la topologia matemàtica clausura els últims seminaris que dicta. I, enmig de tot això, l’estructuralisme i el retorn a Freud que Lacan comença a preconitzar a partir dels anys cinquanta. Es tracta de tornar a pensar la psicoanàlisi com a experiència de discurs. El francès és del parer que d’aquesta especificitat cabdal de la disciplina fins llavors no se n’havia fet prou cas. Lacan, fent ús de la mà de morter amb destresa apotecariesca, lliga els coneixements freudians, els filosòfics i els psiquiàtrics en un suculent allioli psicoanalític, potent i saborós.

És veritat que la seva producció escrita no és d’accés fàcil. Lacan es presentava, entre irònic i orgullós, com “el Góngora de la psicoanàlisi”. La seva escriptura és barroca, preciosista, enrevessada, al·lusiva, hermètica, plena d’esquemes i neologismes, complexíssima. La lectura, per tant, se’n ressent. Lacan potser s’inspirava en les paraules de Santiago Rusiñol i se les havia pres al peu de la lletra: “Per a sentir admiració per algun savi, el millor és no acabar d’entendre’l”. En efecte, els escrits teòrics d’aquest home no us donen cap facilitat i requereixen un treball lector sacrificat i persistent. El psicoanalista francès és un autor que tendeix sistemàticament a la inintel·ligibilitat, fet que us pot arribar a resultar desesperant. Es tracta d’un mestre que mai no va tenir gaire interès en fer-se entendre i que resulta pràcticament incomprensible per al públic que no sigui competent en la matèria. Per això són molts els lectors que s’hi han aventurat que lamenten que el retorn a Freud que propugnava, Lacan no el dugués a terme també pel que fa a l’estil d’escriptura. Aquesta consideració és natural: el pare vienès de la psicoanàlisi escrivia com els àngels.

Ara: possiblement ens equivocaríem si pretenguéssim reduir la complexitat o l’equivocitat de la formulació de les propostes lacanianes. Una teoria del subjecte basada en l’inconscient no és qualsevol nimietat. S’ha de tenir en compte que a l’hora de parlar de l’inefable les dificultats estan més que justificades. Per sort, aquesta complicació intrínseca que planteja la singular vèrbola psicoanalítica amb què Lacan dóna compte dels seus plantejaments no dissuadia la gentada que, a partir de mitjan dels anys seixanta del segle passat, acudia a escoltar-lo en el seu famós seminari, esdeveniment on hi convergien, de manera feliç i integradora, psicoanalistes, psiquiatres, filòsofs i escriptors. En fi, mig París freqüentava infatigablement aquestes sessions magistrals on Lacan, brillant i capficat, anava descabdellant de manera dramàtica i amb tota la solemnitat del món les seves teories psicoanalítiques davant d’un públic que se l’escoltava amb la boca badada i traient fum pel cap.

La presència d’escriptors en les classes del psicoanalista francès no ens ha d’estranyar. De la mateixa manera que Lacan, a l’hora d’elaborar la seva teoria, va recórrer a la literatura, llegir-lo a ell ens pot ajudar a pensar la feina d’escriure. Al capdavall, la psicoanàlisi no és només una resposta clínica a pertorbacions patològiques. Les repercussions de l’existència de l’inconscient afecten l’acte creatiu des del seu origen. Precisament és en l’expressió literària on les manifestacions de l’inconscient troben un lloc privilegiat per significar-se de manera avantatjosa. Considerant aquesta circumstància s’entén fins a quin punt pot resultar instructiva una aproximació psicoanalítica a la literatura. Aquest atansament ens pot facilitar un diàleg profitós tant amb l’obra com amb l’escriptor que tenim al davant. Especialment si tenim en compte que els autors diuen més del que escriuen, fenomen interessantíssim que la psicoanàlisi ens ensenya a detectar. Per fortuna, de moment encara som molts els que pensem que llegir és alguna cosa més que encadenar fonemes. Llegir vol dir, sobretot, escoltar l’escriptor del llibre que tenim entre mans, i amb les eines teòriques que ens dóna la psicoanàlisi podem prestar l’orella als autors d’una manera més subtil. No es tracta necessàriament d’anar a desxifrar res, ni d’embolicar-se amb unes anàlisis psicocrítiques com les que proposava Charles Mauron sinó, tan sols, d’escoltar més finament què ens estan dient els escriptors.

Com que ara ja no podem concórrer a seguir Lacan en aquell seminari multitudinari on es reunia una part conspícua de la intelligentsia de París, sempre ens queda el recurs de recórrer a les versions escrites que se n’han editat. La peculiaritat d’aquests Seminaris és que, més que escrits de Lacan, són transcripcions de les seves classes i que alguns d’ells no han tingut, encara avui, una edició oficial, tot i que durant anys han anat circulant versions no autoritzades de sotamà. La lectura dels Escrits i dels Altres escrits, que sí que van sortir directament de la ploma del mestre francès, contribuirà a arrodonir l’aproximació a aquest crac de la psicoanàlisi. Esclar que, com que l’obra editada de Lacan de què disposem és “no tota”, es tractarà d’un arrodoniment incomplet. No podia ser d’altra manera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s