La barjaula que empaitava Josafat

El protagonista de la novel·la que va consagrar Prudenci Bertrana, Josafat, és una mena de bèstia humana, escassa d’enteniment i sobrada de força física, que arriba a la ciutat des d’un llogarret remot de les Guilleries. El mou la voluntat decidida d’entrar al servei de Déu. Com que no sap de lletra, no té l’opció d’ingressar al seminari. Ha de malviure de les petites feines que realitza en el medi clerical de la ciutat. No seria estrany que la seva sobtada inclinació cap a Déu obeís a un deliri místic. Josafat posa els rampells agressius que no pot contenir al servei d’una fe fanàtica. Degut a la seva ira, l’han de confinar a l’església de Santa Maria. Allà, el nomenen campaner a fi d’apartar-lo de la gent, per protegir-lo a ell i als altres d’un instint violent que no aconsegueix reprimir. Des de llavors, els seus dominis són els racons més amagats i tenebrosos d’aquest temple. Viu en una cel·la que esgarrifa per la seva sordidesa. A més de tocar les campanes s’encarrega d’elaborar hòsties i d’endreçar l’església. Malgrat la migradesa de les tasques que li encomanen, Josafat creu que està destinat a fer grans coses. Apart d’aquesta ideació megalomaníaca, hi ha l’ull totpoderós del Pare Etern, sempre vigilant, que l’inquieta. Tot plegat ens fa pensar que, a més de dèbil mental, és possible que aquest home sigui paranoic.

Ara: si bé la cambra de Josafat és lúgubre i tenebrosa, ell somnia amb carns fresques i rosades vestides amb robes blanques i vaporoses, imaginant uns idil·lis pastorals amb una porqueirola del poble. Per desgràcia, a més a més de la ira, la luxúria també el turmenta: “a l’estiu sobretot, quan, a les migdiades, la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis”. La imatge que Bertrana ens proposa és claríssima. Per acabar-ho d’arrodonir, el narrador es rabeja en l’ús de la metàfora i ens assabenta que mentre escoltava les expansions pròpies dels bordells que proliferaven a tocar del campanar, Josafat “treia el seu flabiol i el tocava melangiosament”. Bertrana era un catxondo. El cas és que Pepona, la porqueirola dels seus somnis, s’havia cansat de pasturar porcells per les Guilleries i se n’havia anat a ciutat per dur una vida més entretinguda i lucrativa. Una dia aquesta suposada vestal compareix a l’església amb Fineta, una companya del prostíbul on lloguen els seus serveis sexuals. Els incentius que les dues messalines li procuren fan sentir Josafat com sant Antoni perseguit per les temptacions del dimoni. Mentre que Pepona “emboirava el pensament amb carnals embriagueses”, Fineta exhibeix “les exuberàncies de la seva sina, impròpies de la seva magresa”.

La referida Fineta, qualificada pel narrador com a “nimfòmana”, des que treballava en el bordell “no havia rebut ni una sola plantofada i es moria de fàstic”. Ens trobem, doncs, davant d’una barjaula amb tendències masoquistes a qui per sentir plaer li calen cops i flagel·lacions vàries. Quant amb més violència se la tracta, més bé se la passa. Així que entra a la cel·la del campaner, la noia queda fascinada per l’ambient sòrdid i tenebrós, esgarrifós, gairebé angoixant, que hi troba. Aquella escenografia la posa a to. S’excita. Acostumada que la follin de totes les maneres necessita que cada vegada li ofereixin al·licients més extravagants per tal de sentir plaer. Fineta hi va fort. Ja n’està tipa de les “abraçades raquítiques” o dels “afalacs cerimoniosos” dels titafluixes que freqüenten el bordell. Li calen emocions més intenses. Que li fotin llenya, vaja. Per això l’animalitat de Josafat “obrava sobre els sentits de Fineta com un poderós afrodisíac” -ens informa el narrador. La noia es fon per rebre “l’abraçada violenta del gegant fanàtic”. Excitadíssima, el va posant calent fins que l’homenàs ja no pot més. A la fi, consumen. El narrador ens reporta “els udols epilèptics del seu pler bestial i el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà”. El lector ja s’hi troba…

En efecte, Josafat li fot un clau que deixa la puta veient visions. Mentre copula amb el campaner, Fineta se sent meravellosament transportada. Un èxtasi similar entre pedres sagrades només el recordo haver llegit en una tal Teresa de Cepeda y Ahumada. Aquesta monja d’Àvila, gaudint com una desesperada i posant els ulls en blanc, va arribar a la santedat. Fineta, considerant l’ofici que exerceix, és difícil que vagi pel mateix camí. I més tenint en compte que durant mitja primavera, la noia és copiosament afavorida amb les fabuloses prestacions sexuals d’en Josafat. La parella es dedica a fornicar desenfrenadament a les golfes de l’església. El campaner es projecta sobre la bagassa al·ludida per tal d’assaciar sense compliments el delit biològic tan pertorbador que el desassossega. L’home satisfà el seu desig de manera directa i rudimentària. És inevitable transportar als afers sexuals l’aspecte primitiu i maldestre del campaner. ¡A quins tocaments tan primaris i matussers, a quina mena de grapejades barroeres es deuria lliurar quan s’hi posava! Amb les seves manasses, remena la noia sense miraments, que és precisament el que ella desitja: que aquell salvatjot d’enteniment precari la sotmeti amb la seva virilitat brutal. “Pega’m, Josafat” – li suplica Fineta. En acabar el coit, “el triomf brillejava en els seus ulls de meretriu extenuada”. Alça, Bertrana!

Davant tot el repertori de carícies i plaers que la barjaula li ofereix, la dèria mística que afecta el campaner es va diluint i l’home queda enfrontat al realisme més vulgar i esqueixat. Després de copular, Josafat se sent brut, degradat, pel pecat que ha comès incitat per aquella pèrfida messalina. El món se li capgira i es qüestiona tota la seva realitat. “¿Què he fet? ¿Els altres ho saben? ¿La gent m’assenyala?” S’imagina que tothom està al corrent dels disbarats que ha perpetrat i que, tot condemnant-lo, li fan mofa i befa. En té la certesa. Qualsevol gest o senyal l’interpreta com una referència a les relacions íntimes que ha mantingut amb la bagassa. En qualsevol comentari que li adrecen troba indicis que a la gent li consten les seves fornicacions pecaminoses. Josafat es desespera. Aquella vida sexual desenfrenada serà la seva ruïna. Per apartar-se del pecat abans que l’ànima se li contamini irremissiblement cal allunyar-se de la dona que n’és l’esca. El campaner no vol jugar-se la glòria eterna pel goig d’uns efímers instants de voluptuositat terrenal. Però Fineta no accepta la separació que Josafat li exigeix. La bagassa es converteix en un corcó. L’empaita església amunt, església avall. Josafat s’angoixa. ¿Què en vol d’ell, aquella dona? ¿Abocar-lo al pecat? ¿Condemnar-lo a l’infern? L’home se sent víctima de Fineta i actua en conseqüència. Bertrana ho resol per la tremenda i inventa un final molt adequat a les expectatives perverses de la noia. Encara que –deixeu-m’ho dir- el masoquisme femení té més a veure amb les fantasies dels narradors que no pas amb la realitat. Es tracta d’una aspiració masculina universal. Però a Bertrana no li ho tindrem en compte.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s