Verdaguer es defensa

Entre els anys 1895 i 1897, Jacint Verdaguer envia a la secció de Cartes al director de diversos diaris progressistes de l’època uns escrits, agrupats posteriorment sota el títol En defensa pròpia, on el poeta denuncia la persecució organitzada de la qual creu ser objecte. Verdaguer, sentint-se acorralat per uns enemics poderosos que li volen mal, es remet a una premsa liberal i anticlerical que, gustosament, li dóna camp per córrer. L’home té la convicció de ser víctima d’un complot injust i malèvol que a instàncies del seu antic protector, el marquès de Comillas, s’ha maquinat per perjudicar-lo. Els presumptes intrigants l’acusen amb perfídia de tenir l’enteniment pertorbat per una mania persecutòria. Mossèn Cinto no pot sofrir que el vulguin fer passar per boig i que, amb el pretext d’aquesta acusació difamatòria, el bisbe Morgades l’hagi privat de dir missa. Verdaguer, en aquests articles vindicatius, se’ns presenta com un ecce homo coronat d’espines precisament pels qui li són més propers: amics, familiars i superiors. Aquesta certesa tan enutjosa, que ningú no li pot treure del cap, la manifesta amb una vehemència inusitada, amb una expressivitat plena de vigor i d’apassionament, tot reclamant que els lectors del diari prenguin partit a favor d’ell i en contra dels malànimes que s’han conxorxat per reduir-lo a l’asil de bojos o a la misèria. És precisament la manera de dir, la forma de denunciar la persecució de la qual se sent víctima, el que apunta a un fonament patològic en l’estil d’aquestes cartes. No és tant el que diu –fins a un cert punt, pot tenir una mica de raó i tot- sinó el com ho diu. Encara que el contingut de les queixes tingui un fons més o menys real, el que assenyala una possible alteració psíquica de Verdaguer és la manera particular d’exposar-ho.

La hipòtesi psicopatològica que explicaria el que ha passat a la posteritat com a “cas Verdaguer”, ja va ser formulada pel psiquiatre Delfí Abella en el seu impagable i singular assaig titulat Mossèn Cinto vist pel psiquiatre. Segons Abella, en els articles que conformen En defensa pròpia “s’hi troben tots els elements necessaris per a la formulació del diagnòstic psicopatològic”. Més enllà dels fets que realment s’haguessin pogut produir, segons aquest psiquiatre “aquests escrits verdaguerians apleguen una sèrie de característiques psicològiques que permeten d’assenyalar que existí una anomalia psíquica”. A l’hora d’arriscar-se a establir un diagnòstic, Abella aposta per un “quadre paranoide” que consistiria en “la presentació d’un conjunt d’idees errònies entorn d’un determinat tema, conservant tota la resta de les funcions psíquiques una perfecta integritat”. L’assagista situa l’inici de la crisi de Verdaguer després del viatge a Terra Santa de l’any 1886. D’aquest periple pels llocs sagrats en resultà el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, la prosa del qual ha estat a bastament ponderada pel seu vigor i qualitat. Després d’aquesta peregrinació el poeta “comença a exhibir manifestacions d’inquietud espiritual”. El seu zel religiós augmenta notablement i es posa a actuar d’una manera tan impulsiva, inadequada i irresponsable, que fa esclatar el conflicte que culminarà amb la suspensió a divinis de l’exercici de les tasques sacerdotals.

Però deixem estar els fets i els comportaments. A nosaltres, simples lectors, no ens ha de caldre anar més enllà dels escrits. I, al voltant d’aquests, Abella és concloent. El psiquiatre sosté que “gairebé la totalitat de dades psicològicament importants es troba als articles. De l’anàlisi d’aquests, en surt la patologia de Verdaguer”. ¿Què deuen tenir de particular aquestes cartes per permetre un diagnòstic clínic tan evident? En elles hi trobem una escriptura brillant i mestrívola, sí, però també impulsiva, enfebrada, agressiva, exaltada. Per la manera com es justifica, per com argumenta la seva defensa, per com exposa els seus punts de vista, pel mode de rebatre les acusacions que li llancen al damunt, de reclamar justícia, de desvelar les intrigues contra ell, de denunciar emfàticament les trampes que li paren tots plegats. L’ofuscació de mossèn Cinto es resol amb queixes repetitives, retrets exagerats i ressentits, catilinàries apassionades, amb envestides irritades i hostils vers aquells qui suposadament li volen mal. Fins al punt que Verdaguer, a través de les cartes al diari, es converteix en perseguidor dels seus perseguidors. Però és que el folguerolenc està convençudíssim que la raó l’empara. En els escrits que conformen En defensa pròpia, encara que sembli que el poeta planteja preguntes, en realitat constatem que està donant respostes a uns lectors que requereix com a testimonis de la injustícia de la qual considera ser víctima. Per defensar-se, recorre a cites de l’Evangeli. ¿Quin millor aval podria tenir? La megalomania pròpia de la seva patologia el du a comparar-se amb Jesucrist.

Un altre autor nostrat que també s’identificava amb Nostre Senyor, el gran Ramon Llull, ja ens va avisar de la facilitat amb què les particularitats psíquiques s’acaben articulant en el tramat del llenguatge: “En la paraula se mostra hom foll”– sentenciava el beat. Precisament Delfí Abella va dedicar un altre estudi deliciós al grafòman mallorquí, en concret a la seva suposada genialitat, que porta per títol Geni i catalanitat de Ramon Llull. El psiquiatre barceloní ens hi parla de les “anomalies psíquiques” de Llull però, a diferència del que fa amb Verdaguer, no s’aventura a formular cap diagnòstic concret. Abella considera l’anomalia psíquica com “un ingredient genètic necessari de la genialitat” i santes pasqües. Des d’un punt de vista psicoanalític, rere la genialitat de Ramon Llull hi ha una psicosi molt fecunda que troba un vehicle d’expressió privilegiat en l’escriptura. Ara: si per demostrar els seus arguments, el Doctor Il·luminat estava disposat a morir com un màrtir, Verdaguer, que comparteix la mateixa estructura subjectiva, es mostra resignat a acceptar que l’excomuniquin si això ha de ser una prova irrefutable que hi ha un complot ordit contra ell. Arribarà on sigui per tal de sostenir la veritat de la persecució que creu patir. La certesa delirant que l’envaeix és més forta que la fe catòlica que professa. Un tal Sigmund Freud, que d’aquestes coses n’entenia una mica, ja ens advertia que els psicòtics arriben a estimar el seu deliri més que a si mateixos.

Vés per on, els dos grans pares de la nostra llengua participaven de l’estructura psicòtica. Té pebrots! Encara resultarà que el català literari s’ha esculpit a cops de cisell de religiós psicòtic i genial. Del Renaixement l’un i de la Renaixença l’altre. ¿Voleu major prova del fabulós rendiment literari que es pot treure de la psicosi? En conseqüència, podem pensar que als afectats per aquesta estructura subjectiva, la manera insòlita amb què han de penetrar en la crosta de la realitat els facilita infiltrar-se en el teixit del llenguatge de manera profitosa i creativa. Es veuen obligats a forçar tant la llengua per expressar les particularitats d’un món interior tan complex i heterodox, que acaben renovant-la magistralment. Esclar que no tots els subjectes psicòtics fan anar la llengua com Llull i Verdaguer. La genialitat passa molt alta.

Anuncis

La Mort a Venècia, sublimació i desig

¿L’escriptura o la vida? Qualsevol persona que s’hagi acostat amb una mica d’interès al misteri de la pràctica literària haurà pogut constatar, amb més o menys perplexitat, que per alguns autors escriure i viure són dos assumptes prou oposats per justificar aquesta disjunció tan dràstica que encapçala el comentari. Sinó, que li ho preguntin a Gustav von Aschenbach, l’escriptor prudent i metòdic que protagonitza el magnífic relat de Thomas Mann que du per títol La mort a Venècia. El narrador d’aquest document literari excepcional, per il·lustrar-nos fins a quin punt l’escriptura creativa pot jugar la funció de suplència de la vida per aquells que s’hi dediquen, ens engega: “L’art representa sense cap mena de dubte una vida exaltada. L’art dóna felicitat a balquena a l’artista, però el desgasta més de pressa. Grava en el rostre dels seus servents la traça d’aventures imaginàries, intel·lectuals, i congria, a la llarga, àdhuc en una existència feta de silenci claustral, un aviciament, un refinament, una lassitud i alhora un pessigolleig als nervis, com difícilment pot generar-los una vida reblerta de passions i plaers disbauxats”. I bé, d’això se’n diu sublimació.

Parlar de sublimar implica remetre el lector al vocabulari propi de la psicoanàlisi. Per fer-ne via, resumirem detallant que la sublimació es dóna quan l’energia que originàriament correspondria a l’excitació sexual es deriva cap a la creació literària i hom satisfà el desig d’una manera, diríem, digna i presentable, sense impactants conseqüències carnals. Si se sublima amb eficàcia, la gratificació que l’artista en pot treure equival, tant per la intensitat com per la sensació de realitat, a una satisfacció sexual directa. El protagonista de la novel·la de Mann troba en l’escriptura un instrument adequadíssim per sublimar. El narrador ens va deixant pinzellades que ho il·lustren:“L’excitació d’aquell home tocat d’amor cercava una sortida en l’expressió literària”. Que en el fonament de l’activitat creativa d’Aschenbach hi hagi l’empenta d’una energia sexual no ens ha d’estranyar considerant que “l’escriptor no havia pogut detenir la vibració d’aquella força matriu que maldava per crear dintre seu”. Tota la vitalitat d’aquest home que “començava de bon matí la jornada amb una dutxa d’aigua freda” va a parar a l’escriptura. Aschenbach no és un home d’acció. Du una vida monòtona i disciplinada, sacrificada completament a l’acaparadora tasca d’esgarrapar fulls. La laboriositat que exigeix crear una obra literària li procura un ordre, una estabilitat, que l’ajuden a viure. Però l’esforç que suposa sublimar a través de l’escriptura és majúscul i provoca un desgast interior notable. Aquells que ens hi dediquem sabem molt bé fins a quin punt arriba a ser-ne, d’exigent, la vocació literària. Aclaparat pels fatics ingents que la producció sublimatòria reclama, a Aschenbach li ve de gust un descans. El deler d’evadir-se de l’abnegat conreu de les lletres –“l’anhel de fugir de la seva obra”– li fa prendre la resolució de viatjar a Venècia a escampar la boira.

Aparcada l’escriptura com a sublimació, tot aquell corrent d’energia sexual que fins ara Aschenbach canalitzava vers la creació literària, a partir de llavors el desguassa cap als canals de la superba localitat italiana. Venècia representa, per aquest home, la dimensió del desig. La ciutat s’erotitza subtilment gràcies a la presència de Tadzio, un noiet polonès fill d’una família amb la qual el protagonista coincideix en l’hotel on s’hostatja. El narrador ens va consignant totes les gràcies que l’escriptor en excedència atribueix a Tadzio, siguin d’ordre físic o caracterial. Aquest efebus eslau pren possessió dels pensaments d’Aschenbach de manera absoluta. Però, per desgràcia, quan el treuen de l’escriptura aquest home ja no sap en quines aigües navega. El seu temperament no està construït per encarar les vicissituds tan agitades que el desig comporta. Com que no està avesat a enfrontar-s’hi, no sap què ha de fer. S’inhibeix. Tot i la “seguretat infal·lible i de gràcia sobirana del seu verb”, Aschenbach calla. S’absté de manifestar el seu desig explícitament. No executa cap maniobra de seducció. Davant la temptació que el noi li suposa, queda quiet i mut. Es limita a contemplar Tadzio des de la distància. L’observa, l’analitza, treu les seves conclusions. L’home no fa altra cosa que mirar i donar un sentit al que veu. Esclar, és un escriptor.

Arriba un moment en què el protagonista, aclaparat per un desig que se li fa excessiu, decideix abandonar Venècia. Però la fugida es frustra perquè la casualitat vol que el seu equipatge s’extraviï. Al capdavall, aquest desagradable incident s’acaba convertint en una pèrdua providencial per tal com facilita que Aschenbach no es mogui del seu destí –que no és altre que la veritat del desig que l’anima- i pugui continuar recreant-se amb les excel·lències del jove polonès. Tanmateix, malgrat aquesta permanència al costat de Tadzio, l’escriptor no es planteja ni el triomf ni el fracàs de les seves aspiracions amoroses. Es limita a obeir un impuls inconscient que li revela “la desconeixença dels seus propis desigs”, a assumir les inclinacions desconegudes que el lliguen a Venècia. “Aquella atmosfera de la ciutat, aquella fortor pútrida del mar i de maresme que tantes ganes havia tingut de deixar, la respirava ara a glopades profundes i doloroses. ¿Era possible que no hagués sabut, que no s’hagués adonat de com n’estava, d’afeccionat, el seu cor a totes aquelles coses?” L’escriptor ara ja no té por dels possibles efectes nocius del desig, del mal que li pot provocar una Venècia afectada per una epidèmia mortal de còlera. No pensa en els perills ni en les dificultats que presenta una ciutat “prohibida i inassequible, un lloc per al qual no havia nascut i on fóra insensat de voler tornar”. Tot i que les circumstàncies ho desaconsellen, ell s’hi queda. Venècia, representant privilegiat d’un desig que fins aleshores havia ignorat, és un abisme que l’atrau fatalment.

A La mort a Venècia amb prou feines hi ha acció. Gairebé tot el que es narra succeeix en el cap d’Aschenbach. Els que creuen que en una novel·la hi haurien de passar coses es frustren, queden decebuts. La manera d’escriure de Mann, tan allunyada de l’ideal d’aquells que s’estimarien una literatura més escenogràfica, provoca reticències. Aquest autor fa pensar al lector, circumstància que molts dels nostres prescriptors oficials consideren inconvenient, repulsiva i totalment antiliterària. En canvi, aquells que agraïm trobar una mica de substància en allò que llegim, davant d’un escriptor tipus Mann fem festa major i ens desfem en barretades. Deu ser perquè també pensem que en una obra literària el contingut argumental no compta tant com l’escriptura que hi ha al darrere. Que el que resulta més important, per copsar l’autèntica naturalesa d’un autor, no són els enunciats sinó l’enunciació. En les nostres lletres trobem un exemple tan flagrant com suggestiu d’aquesta realitat en els dietaris de Josep Pla. Hi ha lectors que reputem molt més interessant llegir el senzill report telegràfic del dia a dia planià que no pas moltes de les intrigues inventades de qualsevol novel·leta. Mann, com Pla, és d’aquells autors que, escriguin el que escriguin, la seva enunciació sempre els sostindrà.