La Mort a Venècia, sublimació i desig

¿L’escriptura o la vida? Qualsevol persona que s’hagi acostat amb una mica d’interès al misteri de la pràctica literària haurà pogut constatar, amb més o menys perplexitat, que per alguns autors escriure i viure són dos assumptes prou oposats per justificar aquesta disjunció tan dràstica que encapçala el comentari. Sinó, que li ho preguntin a Gustav von Aschenbach, l’escriptor prudent i metòdic que protagonitza el magnífic relat de Thomas Mann que du per títol La mort a Venècia. El narrador d’aquest document literari excepcional, per il·lustrar-nos fins a quin punt l’escriptura creativa pot jugar la funció de suplència de la vida per aquells que s’hi dediquen, ens engega: “L’art representa sense cap mena de dubte una vida exaltada. L’art dóna felicitat a balquena a l’artista, però el desgasta més de pressa. Grava en el rostre dels seus servents la traça d’aventures imaginàries, intel·lectuals, i congria, a la llarga, àdhuc en una existència feta de silenci claustral, un aviciament, un refinament, una lassitud i alhora un pessigolleig als nervis, com difícilment pot generar-los una vida reblerta de passions i plaers disbauxats”. I bé, d’això se’n diu sublimació.

Parlar de sublimar implica remetre el lector al vocabulari propi de la psicoanàlisi. Per fer-ne via, resumirem detallant que la sublimació es dóna quan l’energia que originàriament correspondria a l’excitació sexual es deriva cap a la creació literària i hom satisfà el desig d’una manera, diríem, digna i presentable, sense impactants conseqüències carnals. Si se sublima amb eficàcia, la gratificació que l’artista en pot treure equival, tant per la intensitat com per la sensació de realitat, a una satisfacció sexual directa. El protagonista de la novel·la de Mann troba en l’escriptura un instrument adequadíssim per sublimar. El narrador ens va deixant pinzellades que ho il·lustren:“L’excitació d’aquell home tocat d’amor cercava una sortida en l’expressió literària”. Que en el fonament de l’activitat creativa d’Aschenbach hi hagi l’empenta d’una energia sexual no ens ha d’estranyar considerant que “l’escriptor no havia pogut detenir la vibració d’aquella força matriu que maldava per crear dintre seu”. Tota la vitalitat d’aquest home que “començava de bon matí la jornada amb una dutxa d’aigua freda” va a parar a l’escriptura. Aschenbach no és un home d’acció. Du una vida monòtona i disciplinada, sacrificada completament a l’acaparadora tasca d’esgarrapar fulls. La laboriositat que exigeix crear una obra literària li procura un ordre, una estabilitat, que l’ajuden a viure. Però l’esforç que suposa sublimar a través de l’escriptura és majúscul i provoca un desgast interior notable. Aquells que ens hi dediquem sabem molt bé fins a quin punt arriba a ser-ne, d’exigent, la vocació literària. Aclaparat pels fatics ingents que la producció sublimatòria reclama, a Aschenbach li ve de gust un descans. El deler d’evadir-se de l’abnegat conreu de les lletres –“l’anhel de fugir de la seva obra”– li fa prendre la resolució de viatjar a Venècia a escampar la boira.

Aparcada l’escriptura com a sublimació, tot aquell corrent d’energia sexual que fins ara Aschenbach canalitzava vers la creació literària, a partir de llavors el desguassa cap als canals de la superba localitat italiana. Venècia representa, per aquest home, la dimensió del desig. La ciutat s’erotitza subtilment gràcies a la presència de Tadzio, un noiet polonès fill d’una família amb la qual el protagonista coincideix en l’hotel on s’hostatja. El narrador ens va consignant totes les gràcies que l’escriptor en excedència atribueix a Tadzio, siguin d’ordre físic o caracterial. Aquest efebus eslau pren possessió dels pensaments d’Aschenbach de manera absoluta. Però, per desgràcia, quan el treuen de l’escriptura aquest home ja no sap en quines aigües navega. El seu temperament no està construït per encarar les vicissituds tan agitades que el desig comporta. Com que no està avesat a enfrontar-s’hi, no sap què ha de fer. S’inhibeix. Tot i la “seguretat infal·lible i de gràcia sobirana del seu verb”, Aschenbach calla. S’absté de manifestar el seu desig explícitament. No executa cap maniobra de seducció. Davant la temptació que el noi li suposa, queda quiet i mut. Es limita a contemplar Tadzio des de la distància. L’observa, l’analitza, treu les seves conclusions. L’home no fa altra cosa que mirar i donar un sentit al que veu. Esclar, és un escriptor.

Arriba un moment en què el protagonista, aclaparat per un desig que se li fa excessiu, decideix abandonar Venècia. Però la fugida es frustra perquè la casualitat vol que el seu equipatge s’extraviï. Al capdavall, aquest desagradable incident s’acaba convertint en una pèrdua providencial per tal com facilita que Aschenbach no es mogui del seu destí –que no és altre que la veritat del desig que l’anima- i pugui continuar recreant-se amb les excel·lències del jove polonès. Tanmateix, malgrat aquesta permanència al costat de Tadzio, l’escriptor no es planteja ni el triomf ni el fracàs de les seves aspiracions amoroses. Es limita a obeir un impuls inconscient que li revela “la desconeixença dels seus propis desigs”, a assumir les inclinacions desconegudes que el lliguen a Venècia. “Aquella atmosfera de la ciutat, aquella fortor pútrida del mar i de maresme que tantes ganes havia tingut de deixar, la respirava ara a glopades profundes i doloroses. ¿Era possible que no hagués sabut, que no s’hagués adonat de com n’estava, d’afeccionat, el seu cor a totes aquelles coses?” L’escriptor ara ja no té por dels possibles efectes nocius del desig, del mal que li pot provocar una Venècia afectada per una epidèmia mortal de còlera. No pensa en els perills ni en les dificultats que presenta una ciutat “prohibida i inassequible, un lloc per al qual no havia nascut i on fóra insensat de voler tornar”. Tot i que les circumstàncies ho desaconsellen, ell s’hi queda. Venècia, representant privilegiat d’un desig que fins aleshores havia ignorat, és un abisme que l’atrau fatalment.

A La mort a Venècia amb prou feines hi ha acció. Gairebé tot el que es narra succeeix en el cap d’Aschenbach. Els que creuen que en una novel·la hi haurien de passar coses es frustren, queden decebuts. La manera d’escriure de Mann, tan allunyada de l’ideal d’aquells que s’estimarien una literatura més escenogràfica, provoca reticències. Aquest autor fa pensar al lector, circumstància que molts dels nostres prescriptors oficials consideren inconvenient, repulsiva i totalment antiliterària. En canvi, aquells que agraïm trobar una mica de substància en allò que llegim, davant d’un escriptor tipus Mann fem festa major i ens desfem en barretades. Deu ser perquè també pensem que en una obra literària el contingut argumental no compta tant com l’escriptura que hi ha al darrere. Que el que resulta més important, per copsar l’autèntica naturalesa d’un autor, no són els enunciats sinó l’enunciació. En les nostres lletres trobem un exemple tan flagrant com suggestiu d’aquesta realitat en els dietaris de Josep Pla. Hi ha lectors que reputem molt més interessant llegir el senzill report telegràfic del dia a dia planià que no pas moltes de les intrigues inventades de qualsevol novel·leta. Mann, com Pla, és d’aquells autors que, escriguin el que escriguin, la seva enunciació sempre els sostindrà.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s