Verdaguer es defensa

Entre els anys 1895 i 1897, Jacint Verdaguer envia a la secció de Cartes al director de diversos diaris progressistes de l’època uns escrits, agrupats posteriorment sota el títol En defensa pròpia, on el poeta denuncia la persecució organitzada de la qual creu ser objecte. Verdaguer, sentint-se acorralat per uns enemics poderosos que li volen mal, es remet a una premsa liberal i anticlerical que, gustosament, li dóna camp per córrer. L’home té la convicció de ser víctima d’un complot injust i malèvol que a instàncies del seu antic protector, el marquès de Comillas, s’ha maquinat per perjudicar-lo. Els presumptes intrigants l’acusen amb perfídia de tenir l’enteniment pertorbat per una mania persecutòria. Mossèn Cinto no pot sofrir que el vulguin fer passar per boig i que, amb el pretext d’aquesta acusació difamatòria, el bisbe Morgades l’hagi privat de dir missa. Verdaguer, en aquests articles vindicatius, se’ns presenta com un ecce homo coronat d’espines precisament pels qui li són més propers: amics, familiars i superiors. Aquesta certesa tan enutjosa, que ningú no li pot treure del cap, la manifesta amb una vehemència inusitada, amb una expressivitat plena de vigor i d’apassionament, tot reclamant que els lectors del diari prenguin partit a favor d’ell i en contra dels malànimes que s’han conxorxat per reduir-lo a l’asil de bojos o a la misèria. És precisament la manera de dir, la forma de denunciar la persecució de la qual se sent víctima, el que apunta a un fonament patològic en l’estil d’aquestes cartes. No és tant el que diu –fins a un cert punt, pot tenir una mica de raó i tot- sinó el com ho diu. Encara que el contingut de les queixes tingui un fons més o menys real, el que assenyala una possible alteració psíquica de Verdaguer és la manera particular d’exposar-ho.

La hipòtesi psicopatològica que explicaria el que ha passat a la posteritat com a “cas Verdaguer”, ja va ser formulada pel psiquiatre Delfí Abella en el seu impagable i singular assaig titulat Mossèn Cinto vist pel psiquiatre. Segons Abella, en els articles que conformen En defensa pròpia “s’hi troben tots els elements necessaris per a la formulació del diagnòstic psicopatològic”. Més enllà dels fets que realment s’haguessin pogut produir, segons aquest psiquiatre “aquests escrits verdaguerians apleguen una sèrie de característiques psicològiques que permeten d’assenyalar que existí una anomalia psíquica”. A l’hora d’arriscar-se a establir un diagnòstic, Abella aposta per un “quadre paranoide” que consistiria en “la presentació d’un conjunt d’idees errònies entorn d’un determinat tema, conservant tota la resta de les funcions psíquiques una perfecta integritat”. L’assagista situa l’inici de la crisi de Verdaguer després del viatge a Terra Santa de l’any 1886. D’aquest periple pels llocs sagrats en resultà el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, la prosa del qual ha estat a bastament ponderada pel seu vigor i qualitat. Després d’aquesta peregrinació el poeta “comença a exhibir manifestacions d’inquietud espiritual”. El seu zel religiós augmenta notablement i es posa a actuar d’una manera tan impulsiva, inadequada i irresponsable, que fa esclatar el conflicte que culminarà amb la suspensió a divinis de l’exercici de les tasques sacerdotals.

Però deixem estar els fets i els comportaments. A nosaltres, simples lectors, no ens ha de caldre anar més enllà dels escrits. I, al voltant d’aquests, Abella és concloent. El psiquiatre sosté que “gairebé la totalitat de dades psicològicament importants es troba als articles. De l’anàlisi d’aquests, en surt la patologia de Verdaguer”. ¿Què deuen tenir de particular aquestes cartes per permetre un diagnòstic clínic tan evident? En elles hi trobem una escriptura brillant i mestrívola, sí, però també impulsiva, enfebrada, agressiva, exaltada. Per la manera com es justifica, per com argumenta la seva defensa, per com exposa els seus punts de vista, pel mode de rebatre les acusacions que li llancen al damunt, de reclamar justícia, de desvelar les intrigues contra ell, de denunciar emfàticament les trampes que li paren tots plegats. L’ofuscació de mossèn Cinto es resol amb queixes repetitives, retrets exagerats i ressentits, catilinàries apassionades, amb envestides irritades i hostils vers aquells qui suposadament li volen mal. Fins al punt que Verdaguer, a través de les cartes al diari, es converteix en perseguidor dels seus perseguidors. Però és que el folguerolenc està convençudíssim que la raó l’empara. En els escrits que conformen En defensa pròpia, encara que sembli que el poeta planteja preguntes, en realitat constatem que està donant respostes a uns lectors que requereix com a testimonis de la injustícia de la qual considera ser víctima. Per defensar-se, recorre a cites de l’Evangeli. ¿Quin millor aval podria tenir? La megalomania pròpia de la seva patologia el du a comparar-se amb Jesucrist.

Un altre autor nostrat que també s’identificava amb Nostre Senyor, el gran Ramon Llull, ja ens va avisar de la facilitat amb què les particularitats psíquiques s’acaben articulant en el tramat del llenguatge: “En la paraula se mostra hom foll”– sentenciava el beat. Precisament Delfí Abella va dedicar un altre estudi deliciós al grafòman mallorquí, en concret a la seva suposada genialitat, que porta per títol Geni i catalanitat de Ramon Llull. El psiquiatre barceloní ens hi parla de les “anomalies psíquiques” de Llull però, a diferència del que fa amb Verdaguer, no s’aventura a formular cap diagnòstic concret. Abella considera l’anomalia psíquica com “un ingredient genètic necessari de la genialitat” i santes pasqües. Des d’un punt de vista psicoanalític, rere la genialitat de Ramon Llull hi ha una psicosi molt fecunda que troba un vehicle d’expressió privilegiat en l’escriptura. Ara: si per demostrar els seus arguments, el Doctor Il·luminat estava disposat a morir com un màrtir, Verdaguer, que comparteix la mateixa estructura subjectiva, es mostra resignat a acceptar que l’excomuniquin si això ha de ser una prova irrefutable que hi ha un complot ordit contra ell. Arribarà on sigui per tal de sostenir la veritat de la persecució que creu patir. La certesa delirant que l’envaeix és més forta que la fe catòlica que professa. Un tal Sigmund Freud, que d’aquestes coses n’entenia una mica, ja ens advertia que els psicòtics arriben a estimar el seu deliri més que a si mateixos.

Vés per on, els dos grans pares de la nostra llengua participaven de l’estructura psicòtica. Té pebrots! Encara resultarà que el català literari s’ha esculpit a cops de cisell de religiós psicòtic i genial. Del Renaixement l’un i de la Renaixença l’altre. ¿Voleu major prova del fabulós rendiment literari que es pot treure de la psicosi? En conseqüència, podem pensar que als afectats per aquesta estructura subjectiva, la manera insòlita amb què han de penetrar en la crosta de la realitat els facilita infiltrar-se en el teixit del llenguatge de manera profitosa i creativa. Es veuen obligats a forçar tant la llengua per expressar les particularitats d’un món interior tan complex i heterodox, que acaben renovant-la magistralment. Esclar que no tots els subjectes psicòtics fan anar la llengua com Llull i Verdaguer. La genialitat passa molt alta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s