Sartre, Nabòkov i Una nit amb Umberto Eco

Com saben tots aquells que m’han llegit, l’especulació filosòfica és una forma de literatura que sempre m’ha agradat. La conseqüència inevitable d’aquesta inclinació és l’aire d’assaig, més o menys pseudofilosòfic, que sovint prenen les meves pàgines. Aquesta propensió a escriure al voltant de conflictes que tenen més a veure amb l’enteniment humà que no pas amb les imaginades peripècies d’uns personatges inventats ha provocat alguna reticència entre la població lectora. Hi ha qui no acaba d’admetre que el fil de l’escassa acció que presenten els meus llibres es trenqui per unes digressions massa analítiques, pel que consideren uns excessos discursius que, segons em retreuen, se solen convertir en un llast que complica la vida al lector i que, en definitiva, desvirtua la narració i l’allunya del que seria una escriptura purament literària. Això no obstant, a vegades, aquells mateixos que critiquen les divagacions especulatives i situen la descripció pura i dura dalt de tot de l’edifici literari són els que després es fatiguen de no trobar cap idea en el que llegeixen i lamenten apesarats l’abundància de pàgines excessivament fotogràfiques en els llibres que tenen entre mans. La crítica literària, com la vida, és plena de contradiccions.

Al gust de voleiar aquell deliciós espai de convergència entre filosofia i literatura que Jean-Paul Sartre va dominar tan bé, hem d’afegir-hi una altra característica de la meva narrativa que també ha suscitat prevencions recurrents entre el públic lector. Em refereixo a la complaença amb què l’autor assumeix la veu d’un cràpula que escriu en primera persona. En efecte, més d’una vegada s’ha acusat als meus narradors de comportar-se com uns desaprensius amb les dones i de farcir el text de paràgrafs obscens i cruels que el vicien de manera inconvenient. Aquests lectors contrariats troben que els meus llibres són afectats d’una procacitat excessiva, consideren que a l’hora d’expressar les particulars fantasies pornogràfiques n’he fet un gra massa i he acabat empudegant llastimosament moltes de les pàgines que he escrit. Fins i tot hi ha curiosos que em pregunten si tot aquest sorollós material sexual que reporto és inventat o bé em passo l’obra fent confidències íntimes als lectors. Arribats en aquest punt, no tinc altre remei que reconèixer que amb la ploma a la mà em prenc unes llicències que a la vida real en seria incapaç. Segur que un autor atrevit i lasciu com Vladímir Nabòkov estaria d’acord amb mi que la literatura és un mitjà adequadíssim per donar sortida a l’erotisme frustrat.

Amb l’ànim d’ajustar-me a aquestes preferències literàries que us acabo de participar -el gust per la digressió analítica per un costat i pels narradors crapulosos per l’altre-, un bon dia se’m va acudir la temerària pretensió d’agafar la ploma i fer l’intent de barrejar dues obres mestres que considero summament representatives de la meva manera d’entendre la literatura. D’una banda La nàusea, de Sartre, novel·la filosòfica, escrita en forma de diari, que es recrea en el combinat d’absurd i de contingència que presenten les coses del món. De l’altra Lolita, de Nabòkov, un homenatge tragicòmic a les relacions sexuals amb menors que, en publicar-se, va causar un gran efecte per l’agosarat de la seva temàtica explícitament pedòfila. De la meva síntesi particular d’aquestes dues obres magistrals en resultà el monòleg novel·lesc d’un professor de filosofia. El títol: Una nit amb Umberto Eco.

Una nit amb Umberto Eco ens presenta un narrador que, com el de Lolita, provoca en el lector sentiments que oscil·len entre la simpatia i el rebuig. Es tracta d’un paio cínic i culturetes que viu voltat de llibres i a qui li cau la baba vergonyosament quan s’encara a les nimfes que se li posen al davant. Aquest narrador tan trempat participa del mateix interès que diuen que mostrava Sartre en desvirgar jovenetes. Partidari d’una sexualitat escandalosament anticonvencional, l’home es val de les alumnes de l’institut on professa la filosofia per tal de donar sortida a les excitacions més primàries de l’organisme. Es tracta de noies poc construïdes a nivell moral, esclar, però en un punt òptim de maduresa pel que fa al desenvolupament anatòmic del cos. El narrador, davant d’aquest panorama tan avinent i engrescador, no se n’està de dur el desmesurat interès sexual que sent per les alumnes fins les últimes conseqüències.

Tot i les seves ínfules revolucionàries, l’home viu repapat en el funcionariat docent i practica un conformisme tan irònic com cautelós. Des d’aquesta posició passablement còmoda, es dedica a confegir unes pàgines en les quals pren partit a favor de qualsevol provocació que es proposi subvertir l’ordre social. El lector es pot entretenir valorant si el menyspreu per la societat del protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és el mateix que manifesta Antoine Roquentin, el narrador de La nàusea. Com en el cas d’aquest darrer, ens trobem amb un personatge altiu i displicent que no està per orgues ni per compromisos. El nostre narrador, més enllà d’ell mateix, no sembla preocupar-se per res. L’home deu pensar que, fora de la seva persona, no hi ha cap causa que valgui la pena i, en conseqüència, es dedica al cultiu intensiu del solipsisme tot esgrimint un esperit tan intel·lectualitzat que arriba a aclaparar la gent que l’envolta. Aquest narrador sembla ben bé el producte d’una època, en concret una reminiscència del maig del 68.

Però, per desgràcia, el dilatat coneixement filosòfic que exhibeix el nostre protagonista no li és cap vacuna infal·lible que l’immunitzi contra el mal d’existir. Encara que la freqüentació de textos filosòfics aliens ens prepari l’enteniment per rebre les terribles garrotades de la realitat, no és fins que un les viu en carn pròpia que ho pot assumir plenament. Al narrador d’Una nit amb Umberto Eco tota la filosofia llibresca que tragina no li serveix de res quan pren constància que tot allò que ha fonamentat la seva existència es torna inconsistent i s’esvaeix de manera irremissible. L’home s’ensorra quan constata que el seu món personal es fa miques davant la indiferència del món exterior. Se sent desemparat enfront del que considera un fracàs vital que el fa renegar de l’existència absurda que ha menat mentre empaitava lolites pels passadissos de l’institut. No resulta estrany que a les últimes pàgines del llibre el lector acabi compadint-se d’un tipus que al llarg de l’obra ha judicat barrut i repulsiu. A la fi, aquest professor de filosofia que semblava que s’ho havia de menjar tot, es queda amb un pam de nas i s’ha d’empassar el cinisme jacobí i aparatós amb què tant li agradava rabejar-se davant dels altres. A un paio que presumia de capacitats dialèctiques excepcionals, acostumat a dir sempre l’última paraula, només li surt un crit de desesperació. La seva nàusea particular. El fet que en manifestar l’angoixa que el turmenta trobi com a única resposta la indiferència del paisatge bucòlic de Cadaqués, subratlla encara més, si pot ser, l’absurd de la seva existència. Una indiferència que, per Nabòkov, era la pitjor de les crueltats possibles.

Espriu, l’home que es fa el mort

Si un té la desgràcia de trobar-se enmig d’una peripècia bèl·lica de compromís, fer-se el mort pot ser una manera simple i eficaç perquè els enemics no el matin. Em fa l’efecte que Salvador Espriu havia arribat en aquesta mateixa conclusió. Entenc que la meva hipòtesi al voltant de l’escriptor us pugui semblar extremadament conjectural. L’acudit d’afirmar que el propòsit vital d’Espriu era el d’enganyar la mort fent-se passar per difunt és més propi d’un franctirador temerari que no pas del discurs convencional dels escoliastes acadèmics. Però el sil·logisme resultaria plausible: ja que un dia o altre la mort m’arrabassarà la vida, me la nego jo abans i així la Parca no em sorprendrà. En el rerefons del raonament, esclar, hi ha la voluntat de l’escriptor d’evadir-se de la condició moridora. Ara bé, aquesta jugada magistral té un preu altíssim: el sacrifici del propi desig. Cap problema! Al capdavall, la plena realització dels nostres anhels és impossible. La presència segura de la mort, tard o d’hora, convertirà qualsevol afany en fum i cendra. Per tant, no val la pena apassionar-se per res, ni tenir il·lusions ni escarrassar-se en dur-les a terme. Com que, en definitiva, tot és efímer i està condemnat a caducar, el més sensat és abstenir-se de qualsevol ambició vital. Per això Espriu està de tornada de tota vanitat humana. La seguretat de la mort serveix a l’escriptor com a pretext ideal per inhibir-se de jugar la carta, sempre arriscada, del desig particular.

Espriu reconeix que la meditació al voltant de la mort és el leitmotiv de la seva obra literària. Aquesta fixació necròfila ens pot fer pensar que l’home no ha assumit del tot la condició de “ser per a la mort”. Allò que a la gent, diríem, no neuròtica, només els preocupa de manera passatgera i circumstancial, en Espriu es converteix en un neguit obsessionant que engreixa i anima les pàgines que escriu. Encara que l’escriptor ens ho vesteixi de solemne reflexió transcendent al voltant de la nostra comuna condició mortal i ho vulgui transportar a un abast universal, sospito que el que s’hi juga, al capdavall, és un assumpte personalíssim: allò que en termes psicoanalítics en diríem ser o no ser el fal·lus. Les inquietuds d’Espriu, en el fons, serien les mateixes que les de qualsevol neuròtic que s’aferra a una identificació d’omnipotència infantil que ja hauria d’haver prescrit. Per desgràcia, a partir de la trobada amb la realitat de la vida, els somnis d’esplendor de la infantesa ja no se sostenen. L’escriptor voldria retrobar aquella perfecció immaculada dels temps arcàdics de la minyonia, la plenitud d’un passat llunyà en què el nen Espriu era l’ideal de si mateix i encara tenia totes les possibilitats del món obertes davant seu. L’home evoca amb nostàlgia una època en què la dimensió de la falta encara no operava i es queixa que la situació hagi canviat. Espriu no suporta el nou ordre que el treu d’aquella agraïda posició fàl·lica que ocupava en els primers anys de vida i denuncia amb amargor el deteriorament d’un món que s’ha convertit en una gran porqueria. Ara, al davant hi troba una realitat castradora que converteix l’antiga plenitud infantil en impossible i el remet a una mort ineluctable.

Espriu es defensa d’aquest daltabaix narcisista donant a entendre que el seu compromís no ha estat amb la vida sinó amb l’escriptura. “He donat la meva vida a les paraules”-s’exclama. L’home es complau en aquesta posició sacrificial, oblativa, típicament obsessiva. Però ningú no li ha demanat tal renúncia. Es poden escriure versos perfectes sense haver d’oferir la vida a ningú. “No he viscut per poder escriure”– es justifica. L’escriptura li és un pretext excepcional per fer-se el mort. Quan en una entrevista proclama: “Sóc un home sense biografia”, continua en la mateixa línia argumentativa. Afirmant no tenir biografia, reconeix que no ha viscut. Aquestes exageracions conformen un relat que l’escriptor troba versemblant. L’exercici de la literatura com a excusa per no comprometre’s amb la vida. Absorbit per l’exigent activitat creadora, no té temps per a res més. Al damunt, per acabar-ho d’adobar, Espriu no s’ho passa bé escrivint. “Escriure no m’ha donat mai cap plaer, hi he patit molt”– ens confessa.  I, tot i així, reconeix que hi ha sacrificat els seus dies. ¿Com s’entén això? ¿Com pot ser que s’arribi a convertir en esclau d’una escriptura que –segons declaració pròpia- amb prou feines li dóna cap satisfacció? Aquest comportament paradoxal, situa Espriu en un “més enllà del principi de plaer” al qual s’hi arriba, tal com ens assenyalava Freud, gràcies a la pulsió de mort.

Els beneficis que un obté en aquest més enllà tan peculiar són, sobretot, de naturalesa inconscient. Així s’entendrà fins a quin punt deuria gaudir Espriu, en el fons, estant sotmès a l’escriptura. El guany inconscient tan particular que hi busca i que el compensa dels maldecaps d’una existència terrenal contra la qual mai no deixa de reaccionar amb el que ell anomena un “pessimisme lúcid”. Els orígens d’aquesta estigmatització de la realitat potser els trobarem en la voluntat de l’escriptor d’adherir-se a les posicions d’una mare severíssima, qualificada per ell mateix de “calvinista”. Espriu es converteix en esclau d’un superjò mortífer que li ordena abstenir-se de viure i el du a creure –agafeu-vos- que l’ús de la paraula “felicitat” és sinònim de debilitat mental i d’obscenitat. I és que la suma de la severitat materna i de la intolerància a l’estupidesa que, segons ens diu, manifestava el pare, introjectades per Espriu, acaben conformant un superjò rígid i intransigent que no el deixa viure. Amb l’autoritat dels seus progenitors interioritzada, la inhibició d’Espriu és comprensible. Qualsevol s’atreveix a deixar-se anar, amb aquest superjò draconià controlant-lo! La prohibició inconscient que l’autoritat parental li imposa troba en la irreversibilitat de la mort i en la pràctica intensiva de l’escriptura una excusa perfecta per desistir de viure.

Freud ens diu que el jo, obeint aquesta instància moral introjectada que és el superjò, produeix importants formacions reactives en forma d’escrupulositat, compassió i pulcritud. Arribats en aquest punt, no podem passar per alt la imatge amb què Espriu es presenta a la mirada dels altres, el posat solemne d’un home correctíssim, pulcre, metòdic, disciplinat, meticulós, ordenat, perfeccionista, d’una grisor estudiadíssima i amb un gran autocontrol… en definitiva amb tots els ets i uts d’allò que Freud en diria el caràcter anal propi d’un obsessiu de llibre. Espriu es vol mantenir separat dels comportaments impropis i de les “expansions inadequades” del comú dels mortals. No tolera ni la brutícia, ni el desordre, ni el soroll, ni la confusió, ni la frivolitat. Des d’una torre d’ivori desinfectada, asèptica, immune a qualsevol forma de contaminació, Espriu denuncia la corrupció d’una societat tarada i bruta que violenta la puresa del seu món ideal amb renecs, escopinades i pornografia. Només en surt per desfilar en la solemne processó de les lletres catalanes, duent als dits no una prima candela sinó un dels ciris més consistents i lluminosos.