Sartre, Nabòkov i Una nit amb Umberto Eco

Com saben tots aquells que m’han llegit, l’especulació filosòfica és una forma de literatura que sempre m’ha agradat. La conseqüència inevitable d’aquesta inclinació és l’aire d’assaig, més o menys pseudofilosòfic, que sovint prenen les meves pàgines. Aquesta propensió a escriure al voltant de conflictes que tenen més a veure amb l’enteniment humà que no pas amb les imaginades peripècies d’uns personatges inventats ha provocat alguna reticència entre la població lectora. Hi ha qui no acaba d’admetre que el fil de l’escassa acció que presenten els meus llibres es trenqui per unes digressions massa analítiques, pel que consideren uns excessos discursius que, segons em retreuen, se solen convertir en un llast que complica la vida al lector i que, en definitiva, desvirtua la narració i l’allunya del que seria una escriptura purament literària. Això no obstant, a vegades, aquells mateixos que critiquen les divagacions especulatives i situen la descripció pura i dura dalt de tot de l’edifici literari són els que després es fatiguen de no trobar cap idea en el que llegeixen i lamenten apesarats l’abundància de pàgines excessivament fotogràfiques en els llibres que tenen entre mans. La crítica literària, com la vida, és plena de contradiccions.

Al gust de voleiar aquell deliciós espai de convergència entre filosofia i literatura que Jean-Paul Sartre va dominar tan bé, hem d’afegir-hi una altra característica de la meva narrativa que també ha suscitat prevencions recurrents entre el públic lector. Em refereixo a la complaença amb què l’autor assumeix la veu d’un cràpula que escriu en primera persona. En efecte, més d’una vegada s’ha acusat als meus narradors de comportar-se com uns desaprensius amb les dones i de farcir el text de paràgrafs obscens i cruels que el vicien de manera inconvenient. Aquests lectors contrariats troben que els meus llibres són afectats d’una procacitat excessiva, consideren que a l’hora d’expressar les particulars fantasies pornogràfiques n’he fet un gra massa i he acabat empudegant llastimosament moltes de les pàgines que he escrit. Fins i tot hi ha curiosos que em pregunten si tot aquest sorollós material sexual que reporto és inventat o bé em passo l’obra fent confidències íntimes als lectors. Arribats en aquest punt, no tinc altre remei que reconèixer que amb la ploma a la mà em prenc unes llicències que a la vida real en seria incapaç. Segur que un autor atrevit i lasciu com Vladímir Nabòkov estaria d’acord amb mi que la literatura és un mitjà adequadíssim per donar sortida a l’erotisme frustrat.

Amb l’ànim d’ajustar-me a aquestes preferències literàries que us acabo de participar -el gust per la digressió analítica per un costat i pels narradors crapulosos per l’altre-, un bon dia se’m va acudir la temerària pretensió d’agafar la ploma i fer l’intent de barrejar dues obres mestres que considero summament representatives de la meva manera d’entendre la literatura. D’una banda La nàusea, de Sartre, novel·la filosòfica, escrita en forma de diari, que es recrea en el combinat d’absurd i de contingència que presenten les coses del món. De l’altra Lolita, de Nabòkov, un homenatge tragicòmic a les relacions sexuals amb menors que, en publicar-se, va causar un gran efecte per l’agosarat de la seva temàtica explícitament pedòfila. De la meva síntesi particular d’aquestes dues obres magistrals en resultà el monòleg novel·lesc d’un professor de filosofia. El títol: Una nit amb Umberto Eco.

Una nit amb Umberto Eco ens presenta un narrador que, com el de Lolita, provoca en el lector sentiments que oscil·len entre la simpatia i el rebuig. Es tracta d’un paio cínic i culturetes que viu voltat de llibres i a qui li cau la baba vergonyosament quan s’encara a les nimfes que se li posen al davant. Aquest narrador tan trempat participa del mateix interès que diuen que mostrava Sartre en desvirgar jovenetes. Partidari d’una sexualitat escandalosament anticonvencional, l’home es val de les alumnes de l’institut on professa la filosofia per tal de donar sortida a les excitacions més primàries de l’organisme. Es tracta de noies poc construïdes a nivell moral, esclar, però en un punt òptim de maduresa pel que fa al desenvolupament anatòmic del cos. El narrador, davant d’aquest panorama tan avinent i engrescador, no se n’està de dur el desmesurat interès sexual que sent per les alumnes fins les últimes conseqüències.

Tot i les seves ínfules revolucionàries, l’home viu repapat en el funcionariat docent i practica un conformisme tan irònic com cautelós. Des d’aquesta posició passablement còmoda, es dedica a confegir unes pàgines en les quals pren partit a favor de qualsevol provocació que es proposi subvertir l’ordre social. El lector es pot entretenir valorant si el menyspreu per la societat del protagonista d’Una nit amb Umberto Eco és el mateix que manifesta Antoine Roquentin, el narrador de La nàusea. Com en el cas d’aquest darrer, ens trobem amb un personatge altiu i displicent que no està per orgues ni per compromisos. El nostre narrador, més enllà d’ell mateix, no sembla preocupar-se per res. L’home deu pensar que, fora de la seva persona, no hi ha cap causa que valgui la pena i, en conseqüència, es dedica al cultiu intensiu del solipsisme tot esgrimint un esperit tan intel·lectualitzat que arriba a aclaparar la gent que l’envolta. Aquest narrador sembla ben bé el producte d’una època, en concret una reminiscència del maig del 68.

Però, per desgràcia, el dilatat coneixement filosòfic que exhibeix el nostre protagonista no li és cap vacuna infal·lible que l’immunitzi contra el mal d’existir. Encara que la freqüentació de textos filosòfics aliens ens prepari l’enteniment per rebre les terribles garrotades de la realitat, no és fins que un les viu en carn pròpia que ho pot assumir plenament. Al narrador d’Una nit amb Umberto Eco tota la filosofia llibresca que tragina no li serveix de res quan pren constància que tot allò que ha fonamentat la seva existència es torna inconsistent i s’esvaeix de manera irremissible. L’home s’ensorra quan constata que el seu món personal es fa miques davant la indiferència del món exterior. Se sent desemparat enfront del que considera un fracàs vital que el fa renegar de l’existència absurda que ha menat mentre empaitava lolites pels passadissos de l’institut. No resulta estrany que a les últimes pàgines del llibre el lector acabi compadint-se d’un tipus que al llarg de l’obra ha judicat barrut i repulsiu. A la fi, aquest professor de filosofia que semblava que s’ho havia de menjar tot, es queda amb un pam de nas i s’ha d’empassar el cinisme jacobí i aparatós amb què tant li agradava rabejar-se davant dels altres. A un paio que presumia de capacitats dialèctiques excepcionals, acostumat a dir sempre l’última paraula, només li surt un crit de desesperació. La seva nàusea particular. El fet que en manifestar l’angoixa que el turmenta trobi com a única resposta la indiferència del paisatge bucòlic de Cadaqués, subratlla encara més, si pot ser, l’absurd de la seva existència. Una indiferència que, per Nabòkov, era la pitjor de les crueltats possibles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s