Quan Deberga troba Pilar Prim

En una de les seves columnes al setmanari Mirador, en concret la corresponent al dia 4 d’agost de l’any 1932, Josep Maria de Sagarra evoca la “cuina sòrdida i incolora dels restaurants en el quals la carn té gust de novel·la de Narcís Oller i dóna la sensació que fa cinquanta anys que és morta”. La comparació, tan singular i arriscada com plena de mala llet, dóna a entendre una posició crítica, burleta i summament despectiva respecte a la prosa de l’escriptor de Valls. Sagarra, en alguns dels articles periodístics que va redactar, citava les novel·les de Narcís Oller quan es volia referir a realitats que considerava tronades, caduques i passades de moda. Aquest costum maliciosament satíric dóna fe tant de la rapidesa com del menyspreu amb què Oller va ser bescantat per la generació literària que li venia al darrere. Ara bé, aquesta valoració sagarrenca, tan presumptuosa de la possessió d’uns criteris avançats, no treu que hi hagi articles del propi Sagarra que llegits avui, i tenint en compte els motius als quals dedica la bilis que sovint hi escampava, ens puguin semblar tant o més tronadets que no pas les novel·les de don Narcís Oller.

No podem passar per alt que al costat d’Oller, habitualment, s’hi sol posar l’etiqueta que el defineix com a “pare de la novel·la catalana moderna”. I, com ja se sap, l’acarnissament dels fills amb aquells que els han precedit és un fenomen comú en les relacions intergeneracionals. A ulls dels descendents, els pares de seguida es converteixen en uns carcamals enzes i senils que no fan res bé. De tota manera, el fet que a Oller se li adjudiqui aquesta paternitat tan insigne deu voler dir que en un moment o altre l’home la va encertar, literàriament parlant, esclar. Quan des d’un punt de vista simbòlic s’ocupa una posició paterna no és una qüestió de per riure sinó que té una importància major. Per fer-nos-en càrrec, només cal que ens fixem en la que va ser l’última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim.

En aquesta obra, la presència i l’absència de la figura paterna al voltant dels dos protagonistes s’erigeix en la clau per entendre el comportament desitjant de l’un i de l’altre. El pes simbòlic -sigui de l’aparició, sigui de la desaparició- d’un representant patern acaba essent decisiu per tal com significa el punt d’inflexió en la relació que els dos personatges mantenen amb el propi desig. Oller havia intuït molt bé la importància de la figura del pare com a referent edípic a partir del qual pivota el desig humà. Que l’escriptor era molt fi ho demostra el fet que, quan ha de retratar dues figures paternals simbòliques arrodoneix la caracterització amb l’ofici que els inventa. ¿Quin millor emblema de l’autoritat que l’uniforme militar que vestien tant l’un com l’altre? És agradable constatar com fins i tot aquells autors que, com el de Valls, semblen més aviat partidaris de subratllar el paper de l’herència biològica i de la influència de l’ambient en la construcció de les persones no es poden sostreure a unes intuïcions inconscients que s’escolen en les seves pàgines i que els situen en una línia psicològica, diríem, més acostada al reconeixement de la responsabilitat de cada individu en la pròpia constitució subjectiva.

En el cas de la protagonista, la tal Pilar Prim, és precisament a partir de la mort del pare que s’autoritza a desitjar un home, circumstància que fins al traspàs del genitor no s’havia permès mai. En absència d’aquest, la seva disponibilitat amorosa vers un altre mascle és total. I en el cas de Marcial Deberga la figura paterna opera de manera eficaç i contundent posant fi a la relació de dependència que aquest paio mantenia amb el personatge matern que la tia Tula representa. L’arribada del coronel Marcilla, ocupant una separadora posició paterna, el desplaça del lloc de privilegi al costat de les faldilles de la tieta. Deberga sap molt bé que la condició de “fill de família” en què ha viscut, en el fons, és una “falsa posició”. Si podia mantenir-s’hi era perquè la tia el sostenia. Així, enlloc d’oposar-s’hi edípicament, Deberga accepta la presència d’un nou home en la vida d’aquella dona. Aquest consentiment resulta alliberador: no és fins que Marcial cedeix el lloc al costat de la tieta al militar mostatxut que pot reconèixer el desig que el lliga amb la Pilar. Un anhel amorós que el fa sortir de la posició de “fill de família” i el projecta a l’edat adulta. “L’hora, doncs, de reaccionar contra la peresa que tant l’havia amollit, l’hora de pensar i obrar com un home, explorant la carrera, treballant amb totes les seves energies i avesant-se a no comptar sinó amb ses pròpies forces, era arribada”.

Aquest paper orientador que juga el desig és important. Sense el determini d’un afany poderós que ens encarrili l’existència, les pulsions campen al seu aire provocant “caigudes llastimoses” com la de Deberga amb donya Pomposa o casaments sense amor com el de Pilar amb el difunt marit. És un fet que qui no segueix el propi desig està condemnat a rodar per la vida de manera errívola i insatisfactòria. Arribats en aquest punt convé precisar que, més enllà de les pressions familiars i socials gairebé asfixiants que aclaparen Pilar, hi ha opressions que encara podrien arribar a ser més decisives que aquestes a l’hora de barrar el pas a la realització del desig. Em refereixo a totes aquelles enutjoses restriccions de collita pròpia que a vegades sembla que afegim de gust als entrebancs derivats de la situació del moment. Les amenaces imaginàries que un mateix s’imposa, les culpabilitats i els deutes il·lusoris amb què es turmenta… Això no obstant, hem de reconèixer que les circumstàncies externes van de meravella per utilitzar-les com a pretext per inhibir-se de tirar endavant amb les pròpies aspiracions.

No és el cas dels protagonistes d’aquesta novel·la. Ni Pilar Prim ni Marcial Deberga no cedeixen en el propòsit de dur a bon port el seu anhel amorós. Un cop les dues figures paternes fan el seu paper, -l’una morint-se i l’altra apareixent en la vida de la tia Tula- ni Deberga s’inhibeix amb defenses obsessives, ni Pilar es queda fossilitzada en el culte al pare mort. En aquest sentit, tant Deberga com Pilar són molt poc neuròtics. Els dos personatges acaben la novel·la disposats a sortir de la mediocre estabilitat en què vegetaven i arriscar-se a jugar la carta del desig, tot i saber les renúncies i privacions que aquesta decisió els comportarà. Conseqüents amb el seu determini, accepten les constriccions de la realitat i consenten a sacrificar alguna cosa del que tenen. Aquest estat d’esperit tan favorable els du a superar les limitacions imaginàries –socials i familiars- que podrien justificar el seu retraïment i a fer el cor fort per tal de suportar els límits reals que emmarquen tota existència humana. La novel·la acaba quan l’autèntica història entre els dos protagonistes és a punt de començar. A la fi “aquella força fatal i misteriosa que ens empeny en els moments transcendentals de la passió, llançà a la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la sort de son obscur destí”.