Entre dues llums, als llimbs

Escriu Claudio Magris que un crític literari de debò és un detectiu. No rigueu… Ja sé que els esforços que dediquen la majoria de crítics d’aquest país a desmentir-ho són considerables. Possiblement Magris, quan estableix aquesta correspondència tan imaginativa, ens està parlant d’un crític ideal, utòpic. L’escriptor de Trieste deu ser un gran somiador i la crítica literària un objecte privilegiat de les seves fantasies. Amb tot, l’analogia que ens proposa és engrescadora. ¿Us imagineu un estol de crítics que mostrés afany per descobrir obres i autors, que experimentés un gust gairebé voluptuós per la troballa, que manifestés prou curiositat literària per anar més enllà de l’obvietat i del que la propaganda editorial els planta al davant? Per desgràcia, el contrast d’aquest miratge quimèric amb la realitat és gran. Si us fixeu en els espais de crítica dels mitjans nostrats de seguida constatareu que amb prou feines hi ha esperit detectivesc i que bona part de crítics del país menyspreen de manera flagrant i sistemàtica allò que ignoren. Aquesta pobra manera de fer dels suposats intermediaris entre els llibres i els lectors permet que obres literàries d’una certa qualitat quedin desemparades, sense que cap actor cultural decisiu els presti la mínima atenció. La narració Entre dues llums, publicada l’any 2013, ha passat per les llibreries sense que gairebé ningú s’hi hagi fixat. ¿Mereixia aquesta sort? Podríem dir que, en aquest cas, la crítica va mostrar la mateixa manca de curiositat que va dur Èdip a ignorar qui era realment, precipitant la seva tragèdia.

No us penseu que la referència a l’Èdip que acabo de deixar anar sigui gratuïta o agafada pels cabells. Al cap i a la fi, hi ha un conflicte edípic manifest que travessa Entre dues llums de dalt a baix. Fins i tot, el narrador que hi trobem representa una mena de Tirèsies, el vident cec que en la tragèdia de Sòfocles sap quina és la veritat de la història d’Èdip. Però en l’obra que avui tractem, el Tirèsies que narra de manera omniscient la vida del mossèn protagonista no deu el seu saber a unes suposades capacitats de vidència sinó a una predisposició inusitada a l’anàlisi de les contingències que afecten la conformació de la subjectivitat humana. D’aquesta vocació analítica en resulta que, més que explicar les peripècies que afecten al personatge, el narrador ens va exposant quin és el funcionament mental d’aquest home. Així, enlloc de deixar que mossèn Miquel s’expressi per ell mateix, amb les pròpies paraules i actuacions, el narrador en fa una anàlisi introspectiva que deixa el pobre sacerdot en evidència abans que hagi tingut temps de manifestar-se. A mossèn Miquel no el descobrim per les seves accions, és el narrador qui ens el va laminant psíquicament sense que el capellà gairebé hagi de moure un dit. Ara bé, quan el personatge actua, actua. Encara que mossèn Miquel no s’arrenqui els ulls com Èdip, acaba cometent unes brutalitats igualment horribles, o més. L’absència d’acció que caracteritza aquesta obra culmina amb una acció total i definitiva. L’acció més acció de totes les accions que mereixen aquest nom.

Aquesta manera de narrar en què les peripècies dels personatges tenen tant poc pes, compta amb els naturals detractors, més aviat partidaris que les coses es mostrin per elles mateixes que no pas que les reveli el narrador. Aquests lectors consideren que l’afany comentador del relator els priva de viure de manera directa els incidents de l’argument. Per sort o per desgràcia, els narradors que invento senten tant el gust per la introspecció reflexiva, sigui en la ment pròpia, sigui barrinant en les dels personatges que apareixen en el llibre, que no se’n poden estar. ¿Què voleu que hi faci si el desenvolupament d’una intriga més o menys novel·lesca no em resulta tan interessant com acarar-me a uns raonaments substanciosos? Hi ha autors, en canvi, que es vanten d’escriure unes pàgines exemptes de reflexió. Troben que farcir el text de cavil·lacions és una gosadia improcedent que importuna de manera enutjosa els lectors. Que l’absència de reflexió es presenti com un mèrit literari i –el que encara és més gros- com una mostra de respecte cap al lector, us podrà fer més o menys gràcia. A mi me’n va fer molt poca quan, abans que es publiqués, se’m va suggerir convertir Entre dues llums en una novel·la per tal de facilitar la vida als lectors.

Un escriptor lúcid i combatiu com Guy Debord ja ens avisava del perill que a costa d’anar tenint miraments amb el públic lector, la qualitat de la literatura vagi disminuint. Aquesta observació és inquietant. Jo em pregunto si els editors, avui, quan insisteixen que els autors hem de pensar en el públic i no carregar-lo amb les exigències que fatalment li pot suposar una literatura excessivament intel·lectual, tenen en compte aquesta nefasta possibilitat que Debord apuntava. Per justificar les seves prevencions, aquests editors us diran que, per al lector mitjà, enfrontar-se a una mínima reflexió es converteix en un inconvenient massa exagerat. Us voldran convèncer que la majoria de lectors pretenen evadir-se. Que mentre llegeixen, miren de  passar l’estona sense amoïnar-se gaire. Que aprecien els relats simples i entretinguts que, no cal dir-ho, també poden ser de molta volada. És una posició respectable. Però aquesta tendència majoritària no vol dir que no hi hagi una altra mena de lector, més donat a la reflexió, que també tingui dret a existir com a tal i que busqui una altra mena de narracions més adequades als seus interessos.

Reconec la dificultat de trobar aquesta mena de públic discret i selecte que sigui sensible a les delícies d’una narrativa on predomini l’anàlisi o el pensament especulatiu. Ara bé, el que fa més difícil trobar lectors adequats a una escriptura com la d’aquest servidor que ara llegiu és que els anomenats periodistes literaris t’ignorin sistemàticament i no mostrin cap interès en difondre el que vas publicant. Sembla evident que si els prescriptors de referència no canalitzen l’atenció dels lectors vers el que escrius, els teus llibres passen desapercebuts i no hi ha manera que el públic es pugui assabentar de la teva existència literària. Vull suposar que si el crítics no han prestat cap atenció a Entre dues llums, es deu més al poc tremp investigador, a la manca d’aquella curiositat detectivesca que Magris els atribueix alegrement, que no pas a alguna suposada mala fe. Això no treu que davant d’aquest silenci periodístic obstinat, d’aquesta porfídia a negar la teva existència literària, et preguntis quins deuen ser els mèrits que ha de presentar un escrit per guanyar-se el dret a merèixer un trist comentari divulgador. Mentrestant, no em queda altre remei que resistir quixotescament davant la indiferència d’uns informadors culturals que han condemnat un llibre com Entre dues llums, ja no a l’oblit sinó a la pura inexistència. Perquè després em vagin dient que en aquest país els crítics literaris fan de detectius. Encara em tocarien els collons…

Anuncis

El Foc pàl·lid de Nabòkov

El gran escriptor pragoparisenc Milan Kundera, a les primeres pàgines del seu recomanable volum titulat L’art de la novel·la, reclama l’herència de Cervantes ni més ni menys que com a creador de la modernitat, situant l’autor castellà a l’altura de Descartes pel que fa a la seva participació en aquesta empresa tan notable i transcendental. Kundera no s’està de res i ens etziba: “Tots els grans temes existencials que Heidegger analitzava a Ésser i temps, considerant-los abandonats per tota la filosofia europea anterior, han estat revelats, mostrats, il·luminats per quatre segles de novel·la”. Aviat és dit. En una línia similar, el filòsof neopragmàtic nord-americà Richard Rorty, en l’obra titulada Contingència, ironia i solidaritat, sosté que a l’hora de pensar l’ètica, la novel·la pot ser més eficaç que la filosofia. I posa l’exemple de Foc pàl·lid, el piramidal monument literari que Vladimir Nabòkov va publicar l’any 1962. Si ens hem de refiar de Kundera no és estrany que un pensador exigent com Rorty acudeixi a la literatura a fi d’il·lustrar els seus plantejaments: la novel·la es dedica a explorar el subjecte humà, precisament aquella matèria que la ciència i la filosofia han preferit oblidar.  És natural, doncs, que la novel·la, com a síntesi de la realitat, funcioni millor que no pas qualsevol patracol filosòfic. Per això, a l’hora d’il·luminar-nos al voltant de la crueltat, Rorty s’estima més recórrer als ensenyaments de la literatura. Sí, sí, he dit la crueltat, aquella manifestació humana que, segons Nabòkov, tan escandalosament notòria resulta en el Quixot.

Nabòkov va ser un gran catxondo. Un dels catxondos més extraordinaris que van transitar per les lletres del segle XX. La gran personalitat literària d’aquest home ha propiciat que s’hagi convertit en un autor predilecte per a moltíssima gent. Nabòkov, cal dir-ho, ha estat un especialista consumat en la creació de veus narratives espaterrants i delicioses. Si amb l’Humbert Humbert de Lolita ja va aconseguir encantar-nos, amb el Charles Kinbote de Foc pàl·lid ho peta. Quin parell de narradors tan trempats! Resulta difícil resistir-se a la seducció d’unes complexions morals basades en l’egotisme radical, en la manca d’empatia d’uns protagonistes excèntrics, tarats i gens sentimentals, sempre a punt de tombar cap al francament demencial. El lector atent de seguida es pot fer càrrec de la particularitat del psiquisme d’aquests socis tan simpàtics i eixerits. Unes veus narratives, per cert, en les quals Nabòkov sembla sentir-s’hi comodíssim. Ara que hi som no ens estarem d’observar que els narradors que un tria a l’hora de dir-se revelen molt d’un mateix. Quan a un narrador la malícia li surt de ben endins és inevitable que girem els ulls cap a l’autor. Ah, Nabòkov! Per sort o per desgràcia, de narradors que resulten arrogants i desagradables al lector, a qui se’ls titlla de desaprensius i de barruts, d’egocèntrics i de presumptuosos, un servidor de vostès en sap alguna cosa.

Foc pàl·lid és un gran llibre. Es tracta d’una novel·la que inclou al començament el poema d’un tal John Shade, amic del narrador. Després, amb l’excusa de comentar aquesta peça lírica i d’aportar les anotacions pertinents, Kinbote les va clavant pels descosits. Tot i que els seus comentaris, aparentment, pretenen acostar el poema al lector, en realitat els fa servir per deixar-nos anar un discurs farcit amb les pròpies dèries i obsessions. El paio té la barra de prendre com a pretext la glossa d’una composició poètica aliena per engegar-nos un monument a l’egocentrisme i a la falta d’empatia. I enmig de la seva peroració hi va desenvolupant una intriga, diríem policíaca, que es resol, més o menys, al final de la novel·la. Els comentaris de Kinbote donen fe d’una personalitat atrabiliària i desballestada que subjuga el lector. ¡Ah, si un escriptor nostrat com Miquel Bauçà s’hagués aventurat en una empresa semblant a la de Nabòkov! ¡Com xalaríem ara!.. ¿Us imagineu un Bauçà desfermat inventant un narrador que comentés el poema d’altri tot aprofitant per fer passar les obsessions i paranoies particulars? No tindria preu.

¿En què centra l’atenció el narrador de Foc pàl·lid? En qüestions sentimentals segur que no. En idees generals, tampoc. Principalment ho fa en els detalls. El material que aquest home projecta al primer pla del seu relat ens permet fer-nos càrrec, sobretot, d’una fixació monomaníaca en relació a obtenir el reconeixement aliè. Però no ens equivoquem, tot i la insistència en aquest assumpte narcisista el jo de Kinbote no està perdut. La inflor megalomaníaca del personatge sembla notòria. En aquest punt us diré que, per tal com caracteritza els seus conspicus protagonistes, sospito que Nabòkov era un tipus totalment antimelancòlic. Però, esclar, tot aquest tema de la relació entre un autor i la seva veu narrativa resulta complicat i susceptible de provocar relliscades importants en els escoliastes massa temeraris. Jo, si em permeteu, sóc del parer que l’escriptor russoamericà mantenia una entretingudíssima relació d’amor-odi amb els seus narradors. Foc pàl·lid ens pot fer suposar, amb més o menys fonament, una divisió subjectiva flagrant de l’autor entre el poeta Shade i el comentador Kinbote. Al capdavall, l’estructura d’aquesta novel·la esdevé un recurs ideal per assajar una relació dialèctica amb un mateix. Evidentment, l’enunciació del poeta Shade no té res a veure amb la del comentador Kinbote.

Aquesta capacitat de la novel·la per expressar les habituals contradiccions que ens aclaparen deu ser decisiva a l’hora d’atorgar a la literatura aquest paper explicatiu que Kundera i Rorty han ponderat. Comptat i debatut, les novel·les contenen i revelen les veritats de la condició humana sense valdre’s necessàriament de cap pompositat filosòfica. I això en el supòsit que puguem parlar d’alguna mena de correspondència natural entre la veritat de les paraules i la realitat de les coses, qüestió que Rorty, atrevit i provocador com solia ser, potser posaria en dubte. Aquest pensador, quan ens assenyala que la característica principal del narrador de Foc pàl·lid és “la incapacitat per advertir el patiment de l’altre”, ho fa confiant que el lector sabrà ser sensible als efectes exemplificants de l’obra de Nabòkov. En aquest sentit, està convençut que la il·lustració literària resulta més efectiva que l’argumentació filosòfica a l’hora d’atansar-se de manera comprensiva al complex entrellat de l’existència humana. Tot allò que el lector té ocasió de viure amb la lectura d’una novel·la s’ho fa seu amb més facilitat que no pas cremant-se les celles amb qualsevol assaig fruit de l’especulació teòrica o de la reflexió moral. Rorty pensa que quan un llegeix i es troba amb el testimoni literari d’una realitat tan pertorbadora i anguniosa com la crueltat no se’n pot desentendre i fer com si res. Voldrà corregir, en la mesura de les seves possibilitats, aquell desordre tan desagradable que la lectura exposa a la seva consideració. Per això Rorty celebra els llibres que, com Foc pàl·lid, “ens ajuden a tornar-nos menys cruels”. Amb aquests beneficis ètics tan lloables, la predisposició d’alguns pensadors a favor de la ficció novel·lística és comprensible i la compartim. Una persona, passats els quaranta anys, pot fer coses bastant pitjors que llegir novel·les.