Entre dues llums, als llimbs

Escriu Claudio Magris que un crític literari de debò és un detectiu. No rigueu… Ja sé que els esforços que dediquen la majoria de crítics d’aquest país a desmentir-ho són considerables. Possiblement Magris, quan estableix aquesta correspondència tan imaginativa, ens està parlant d’un crític ideal, utòpic. L’escriptor de Trieste deu ser un gran somiador i la crítica literària un objecte privilegiat de les seves fantasies. Amb tot, l’analogia que ens proposa és engrescadora. ¿Us imagineu un estol de crítics que mostrés afany per descobrir obres i autors, que experimentés un gust gairebé voluptuós per la troballa, que manifestés prou curiositat literària per anar més enllà de l’obvietat i del que la propaganda editorial els planta al davant? Per desgràcia, el contrast d’aquest miratge quimèric amb la realitat és gran. Si us fixeu en els espais de crítica dels mitjans nostrats de seguida constatareu que amb prou feines hi ha esperit detectivesc i que bona part de crítics del país menyspreen de manera flagrant i sistemàtica allò que ignoren. Aquesta pobra manera de fer dels suposats intermediaris entre els llibres i els lectors permet que obres literàries d’una certa qualitat quedin desemparades, sense que cap actor cultural decisiu els presti la mínima atenció. La narració Entre dues llums, publicada l’any 2013, ha passat per les llibreries sense que gairebé ningú s’hi hagi fixat. ¿Mereixia aquesta sort? Podríem dir que, en aquest cas, la crítica va mostrar la mateixa manca de curiositat que va dur Èdip a ignorar qui era realment, precipitant la seva tragèdia.

No us penseu que la referència a l’Èdip que acabo de deixar anar sigui gratuïta o agafada pels cabells. Al cap i a la fi, hi ha un conflicte edípic manifest que travessa Entre dues llums de dalt a baix. Fins i tot, el narrador que hi trobem representa una mena de Tirèsies, el vident cec que en la tragèdia de Sòfocles sap quina és la veritat de la història d’Èdip. Però en l’obra que avui tractem, el Tirèsies que narra de manera omniscient la vida del mossèn protagonista no deu el seu saber a unes suposades capacitats de vidència sinó a una predisposició inusitada a l’anàlisi de les contingències que afecten la conformació de la subjectivitat humana. D’aquesta vocació analítica en resulta que, més que explicar les peripècies que afecten al personatge, el narrador ens va exposant quin és el funcionament mental d’aquest home. Així, enlloc de deixar que mossèn Miquel s’expressi per ell mateix, amb les pròpies paraules i actuacions, el narrador en fa una anàlisi introspectiva que deixa el pobre sacerdot en evidència abans que hagi tingut temps de manifestar-se. A mossèn Miquel no el descobrim per les seves accions, és el narrador qui ens el va laminant psíquicament sense que el capellà gairebé hagi de moure un dit. Ara bé, quan el personatge actua, actua. Encara que mossèn Miquel no s’arrenqui els ulls com Èdip, acaba cometent unes brutalitats igualment horribles, o més. L’absència d’acció que caracteritza aquesta obra culmina amb una acció total i definitiva. L’acció més acció de totes les accions que mereixen aquest nom.

Aquesta manera de narrar en què les peripècies dels personatges tenen tant poc pes, compta amb els naturals detractors, més aviat partidaris que les coses es mostrin per elles mateixes que no pas que les reveli el narrador. Aquests lectors consideren que l’afany comentador del relator els priva de viure de manera directa els incidents de l’argument. Per sort o per desgràcia, els narradors que invento senten tant el gust per la introspecció reflexiva, sigui en la ment pròpia, sigui barrinant en les dels personatges que apareixen en el llibre, que no se’n poden estar. ¿Què voleu que hi faci si el desenvolupament d’una intriga més o menys novel·lesca no em resulta tan interessant com acarar-me a uns raonaments substanciosos? Hi ha autors, en canvi, que es vanten d’escriure unes pàgines exemptes de reflexió. Troben que farcir el text de cavil·lacions és una gosadia improcedent que importuna de manera enutjosa els lectors. Que l’absència de reflexió es presenti com un mèrit literari i –el que encara és més gros- com una mostra de respecte cap al lector, us podrà fer més o menys gràcia. A mi me’n va fer molt poca quan, abans que es publiqués, se’m va suggerir convertir Entre dues llums en una novel·la per tal de facilitar la vida als lectors.

Un escriptor lúcid i combatiu com Guy Debord ja ens avisava del perill que a costa d’anar tenint miraments amb el públic lector, la qualitat de la literatura vagi disminuint. Aquesta observació és inquietant. Jo em pregunto si els editors, avui, quan insisteixen que els autors hem de pensar en el públic i no carregar-lo amb les exigències que fatalment li pot suposar una literatura excessivament intel·lectual, tenen en compte aquesta nefasta possibilitat que Debord apuntava. Per justificar les seves prevencions, aquests editors us diran que, per al lector mitjà, enfrontar-se a una mínima reflexió es converteix en un inconvenient massa exagerat. Us voldran convèncer que la majoria de lectors pretenen evadir-se. Que mentre llegeixen, miren de  passar l’estona sense amoïnar-se gaire. Que aprecien els relats simples i entretinguts que, no cal dir-ho, també poden ser de molta volada. És una posició respectable. Però aquesta tendència majoritària no vol dir que no hi hagi una altra mena de lector, més donat a la reflexió, que també tingui dret a existir com a tal i que busqui una altra mena de narracions més adequades als seus interessos.

Reconec la dificultat de trobar aquesta mena de públic discret i selecte que sigui sensible a les delícies d’una narrativa on predomini l’anàlisi o el pensament especulatiu. Ara bé, el que fa més difícil trobar lectors adequats a una escriptura com la d’aquest servidor que ara llegiu és que els anomenats periodistes literaris t’ignorin sistemàticament i no mostrin cap interès en difondre el que vas publicant. Sembla evident que si els prescriptors de referència no canalitzen l’atenció dels lectors vers el que escrius, els teus llibres passen desapercebuts i no hi ha manera que el públic es pugui assabentar de la teva existència literària. Vull suposar que si el crítics no han prestat cap atenció a Entre dues llums, es deu més al poc tremp investigador, a la manca d’aquella curiositat detectivesca que Magris els atribueix alegrement, que no pas a alguna suposada mala fe. Això no treu que davant d’aquest silenci periodístic obstinat, d’aquesta porfídia a negar la teva existència literària, et preguntis quins deuen ser els mèrits que ha de presentar un escrit per guanyar-se el dret a merèixer un trist comentari divulgador. Mentrestant, no em queda altre remei que resistir quixotescament davant la indiferència d’uns informadors culturals que han condemnat un llibre com Entre dues llums, ja no a l’oblit sinó a la pura inexistència. Perquè després em vagin dient que en aquest país els crítics literaris fan de detectius. Encara em tocarien els collons…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s