Joan Fuster: escriure en samarreta

L’any 1951, mentre un jove Joan Fuster es comença a mesurar literàriament lluitant cos a cos amb les anotacions que escriu al seu diari, les pantalles de cinema de mig món estrenen la pel·lícula Un tramvia anomenat desig. En aquest film, que no trigaria gaire a esdevenir mític, l’actor Marlon Brando es presenta al públic amb el tors cobert només amb una samarreta. N’hi va haver prou introduint en l’imaginari dels espectadors aquest gest nou i descarat perquè una peça que fins llavors es considerava un simple complement de roba interior, adquirís categoria d’icona indumentària, tot suggerint un seguit de delicioses connotacions, tan ètiques com estètiques. Enmig de tal efervescència, Fuster, en el pròleg al Diari 1952-1960, es refereix a “l’escriptura en samarreta” per donar a entendre una manera d’escriure basada en la llibertat, en una certa deixadesa formal, en la despreocupació pels aspectes estilístics de la prosa que en resulta. Fuster se sent còmode en samarreta. S’hi troba bé. Es tracta d’una vestimenta que li permet escriure amb naturalitat, de manera informal, sense amoïnar-se pels compliments, ni retòrics ni de cap altra mena. Al pròleg del Diccionari per a ociosos, el de Sueca caracteritza així la seva escriptura: “La mena de literatura que jo cultivo –literatura subalterna, marginal, d’estar per casa”. Des de la irrupció xocant de Marlon Brando, la samarreta sempre s’ha relacionat amb personatges independents, més aviat anticonvencionals, provocadors, que se situen al marge de la norma i defugen la uniformització.

Fuster utilitza la metàfora de la samarreta per celebrar la llibertat que comporta l’escriptura d’un dietari. Es comprèn. Aquesta inclinació literària és molt agraïda per tal com t’evita les exigències encotilladores d’altres gèneres més restringits. En el diari que l’escriptor valencià engreixa nodrint-lo amb les seves observacions i reflexions hi cap tot i –gairebé- de qualsevol manera. A més a més, Fuster situa les anotacions que hi consigna com a base per a tota la seva prosa. D’aquest origen dispers se’n deriva que: “la meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, d’anotacions de diari, d’articles de periòdic, d’assaigs breus”. Ara bé, en el pròleg a Les originalitats, l’autor de Sueca ens adverteix que aquesta fragmentació no qüestiona el caràcter orgànic de la seva obra: “Cada línia que escriga serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot”. Així, cada vegada que agafa la ploma, Fuster no escriu un aforisme, o un article, o una entrada de diari, o un assaig breu. El que fa, per damunt de tot, és construir una obra literària de la qual cada llibre n’és un capítol rodó. Tot i la fragmentació fonamental hi ha una lògica interna, una cohesió seguida i lligada, en allò que va escrivint. Una expressió fefaent d’aquesta continuïtat la trobem quan Fuster es permet d’introduir ampliacions al que ja ha escrit. Un exemple en són les digressions que afegeix posteriorment a la data que figura en el diari, com ara aquella –impagable- al voltant de Rabelais, a propòsit de l’anotació del dia 10 d’abril de 1953.

Si en els inicis de la trajectòria cinematogràfica de la samarreta, l’ostentació d’aquesta peça de roba pressuposava una actitud rebel i contestatària, Fuster és conseqüent amb aquesta positura i es presenta al lector defugint transcendències, aspirant a la vulgaritat, abstenint-se de vestir la prosa que construeix amb escenografia literària o malabarismes retòrics, conscient que la descurança estilística ja resulta, en si mateixa, una manera plausible de contestar. A més a més, la simplicitat amb què escriu sempre serà una garantia. Josep Pla sostenia que el millor elogi que s’ha dedicat mai a Stendhal fou quan un crític de l’època va afirmar que escrivia com un “concierge”. Hi estic d’acord. Un afany literari exagerat pot arribar a malmetre qualsevol escriptura. Entendreu, doncs, que valori especialment aquelles proses, com la de Fuster, desproveïdes d’excessiva teatralitat literària, capaces de convertir un escrit en impecable sense haver de recórrer als jocs de mans de la retòrica o a la disfressa del preciosisme. Esclar que l’assagista valencià sabia molt bé que l’elaboració literària pot consistir, precisament, en dissimular la intenció artística. La deixadesa pot ser estudiadíssima. Fixeu-vos en Marlon Brando.

Però Fuster no només prescindeix de la teatralitat en la forma, també ho fa en el fons. Així, a l’hora d’escriure no li cal recórrer a l’artifici de la ficció. I jo que me n’alegro. Us diré que, com a lector, dels arguments i les intrigues en puc prescindir perfectament. En el moment tan grat i il·lusionant d’obrir un llibre, el que m’engresca de veritat no és l’expectativa que l’autor de l’obra que tinc entre mans em desenvolupi cap trama de manera més o menys entretinguda. El que per mi resulta suggestiu de debò és confrontar-me amb la mirada i la veu de l’escriptor. Més que qualsevol intriga argumental que l’autor pugui haver ordit, m’interessa l’home o la dona que hi ha rere l’escriptura que llegeixo. Endevinareu, doncs, que per mi no cal que hi passi res en un llibre, em conformo amb que l’autor em digui alguna cosa. A explicar una història sempre s’hi és a temps. Per això em sap greu que un escriptor s’hagi de prendre la molèstia d’inventar cap ficció per tal de narrar-se. Atenent a aquest parer, em trec el barret davant dels autors que, com Fuster, s’han permès el luxe d’escriure el que els ha semblat, de desplegar tota la seva sensibilitat a l’hora de donar caràcter literari a les realitats que han tractat, sense haver de malgastar energia creativa empescant-se arguments, enginyant intrigues o ideant les fantàstiques peripècies d’uns suposats personatges.

El plumífer valencià es deixa estar d’aventures imaginàries i, enfundat en la seva samarreta de batalla, escriu a ple rendiment. A partir de les anotacions dietarístiques que pren com a punt de partida, la mirada i la veu de l’assagista de Sueca s’expandeixen de manera summament fluida. A mesura que escriu i argumenta, Fuster va orientant el seu pensament, convertint l’escriptura en un exercici reflexiu i literari alhora. Llavors es tracta que el lector entri en el fil conductor del raonament fusterià, i que, fins a un cert punt, s’arribi a identificar amb la veu narrativa i pugui raonar a la vegada que ho fa l’autor. El lector, així, més que llegir un escriptor, pensa amb ell, a través de les paraules que aquest li ofereix, i l’acompanya en les seves reflexions. Deslliurat de la submissió a trames novel·lesques, Fuster segueix el fil conductor del propi esperit, sense atabalar-se gaire en classificacions genèriques on encabir la seva producció. Possiblement l’home, més que creure en gèneres literaris, creu en l’escriptura. Sobretot pensant que rere cada escriptura hi ha un estil. I, al capdavall, l’estil és el lector a qui ens adrecem. Escrivim en funció de l’altre que ha de llegir-nos, tant si a l’hora d’agafar la ploma ens posem la samarreta de Fuster com si duem la bata de “concierge” d’Stendhal.

Anuncis

Francesc Tosquelles llegeix Gabriel Ferrater

Nascut exactament entre els suïcidis de Paul Celan i de Gabriel Ferrater, no deu ser estrany que el tema de la supressió voluntària de la pròpia existència se’m plantegi com una preocupació contínua, dramàtica, obsessionant. Els dos poetes al·ludits tenien quaranta-nou anys, a punt de fer-ne cinquanta, quan van decidir que ja n’hi havia prou de voltar pel món, actuant en conseqüència. Hi haurà esperits elevats que voldran veure en aquest gest radical una qüestió de sensibilitat poètica desmesurada més que no pas la manifestació fatal d’un foll instint autodestructor. Per altres temperaments més pedestres, es tractarà, simplement, d’una sortida absurda i incomprensible. No sabem si a un i altre poeta la mort els deuria significar una major naixença. Des del punt de vista de la mitificació literària, és molt probable que hagi estat així. A molts escriptors suïcides, les morboses circumstàncies que envolten el seu final tràgic contribueixen de manera decisiva a acostar-los a la glòria. Esclar que sempre hi ha lectors que deixen estar el mite i es concentren en l’escriptura. El psiquiatre i psicoanalista Francesc Tosquelles és prou discret per llegir Gabriel Ferrater prescindint de l’acte truculent amb el qual aquest es va llevar la vida. Al capdavall, l’un representa als poetes i l’altre als psicoanalistes, dos gremis en els quals, històricament, la propensió al suïcidi ha estat inaudita, espaterrant.

Francesc Tosquelles va ser un dels cracs més portentosos de la intel·lectualitat catalana del segle XX. L’home arriba a aquest estatus tan eminent gràcies a la possessió d’un cervell poderós matisat per una mentalitat moderníssima. El 1932, amb vint anys acabats de fer, ja treballa com a psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus. Durant la guerra civil, militant al POUM, assumeix responsabilitats importants en el servei psiquiàtric de l’exèrcit republicà. Després de la desfeta s’exilia a França, on gràcies a l’excel·lent reputació professional que carreteja, aconsegueix feina a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Quan hi arriba, en plena II Guerra Mundial, per aquest establiment terapèutic hi pul·lula un poti-poti de bojos, intel·lectuals i membres de la resistència francesa. Una barreja edificant i prometedora. Enmig d’aquesta ebullició, Tosquelles es dedica a renovar magistralment l’exercici de la psiquiatria. S’humanitza el tracte amb els interns i es potencia el paper de la creació en les teràpies. Sota la batuta del català, Saint-Alban esdevé una referència llegendària a l’hora d’encarar la salut mental. Des d’aquest hospital es difonen múltiples iniciatives, algunes de caràcter més aviat antipsiquiàtric, destinades a millorar la pràctica terapèutica. Esperit inquiet i brillant, preocupadíssim per la formació contínua dels professionals, Tosquelles es fa un tip de proposar grups de reflexió al voltant d’una altra forma d’entendre la psiquiatria, convertint-se en el pare espiritual d’una nova manera de fer clínica: la psicoteràpia institucional.

Per mor d’aquest interès formador i, sobretot, transmissor, a partir de finals dels anys seixanta Tosquelles torna periòdicament a Catalunya per col·laborar amb l’Institut Pere Mata. A vegades hi acut com a conferenciant. Entreté positivament l’afortunat públic que té la ganga d’escoltar-lo i aprofita per teoritzar una mica. En unes d’aquestes xerrades formatives li dóna per il·lustrar a la concurrència al voltant de la importància de la funció poètica del llenguatge a hora de practicar una escolta psicoterapèutica. Per fer-ho, Tosquelles examina el poema ferraterià In memoriam posant en evidència com hi actua aquesta facultat lingüística. D’aquestes conferències en resulta el volum titulat Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater. Al llarg de cent cinquanta pàgines, Tosquelles estableix un inspirat paral·lelisme entre la lectura d’un poema i l’escolta psicoterapèutica per tal de fer-nos entendre que la funció poètica juga el mateix paper essencial en les produccions dels poetes que en el relat dels analitzants. “Només pels camins de la funció poètica del llenguatge, es va teixint sempre la singularitat radical de cadascú” – ens adverteix el psiquiatre reusenc. I a partir d’aquesta afirmació tan suggerent, llegeix In memoriam per demostrar-nos com les particularitats de l’esperit de cada individu, la seva veritat subjectiva, s’articulen en un relat íntim travessat de dalt a baix per la funció poètica.

Però en l’ànim de Tosquelles, quan dicta les conferències recollides en el llibre que comentem, no hi ha el propòsit de revelar cap suposada veritat de Ferrater sinó el de plantejar, a partir del seu poema, la pertinència d’una manera d’entendre la psicoteràpia basada en la funció poètica del llenguatge. El propi psiquiatre ens ho precisa:“Però ara aquí no treballo com a psicoanalista de Biel. Només prenc alguns detalls dels seus poemes per il·lustrar no la “seva veritat”, sinó el que sempre fem en el nostre ofici”. Tant és així que Tosquelles reconeix no saber res de la vida de Ferrater, a excepció, esclar, del que ell mateix en diu en els seus poemes. Ni li fa cap falta. Ja sabem que en la tasca psicoanalítica no compta allò del qual no parla qui parla a l’analista. Per això, en la seva dissertació, Tosquelles no va gaire més enllà de les paraules del poeta. Tampoc no abusa del saber psicoanalític o de la vèrbola pròpia del ram. Mai no cau en la “pedanteria postfreudiana” que precisament Ferrater retreia a determinats crítics literaris. Això no obsta perquè Tosquelles deixi anar de tant en tant unes pinzellades tècniques que demostren el seu lúcid saber fer a l’hora de lliurar-se a una escolta terapèutica. Però aquest gran coneixement el transmet sense que li calgui donar mostres explícites d’erudició ni oferir pesades concessions al vedetisme professoral.

A In memoriam, el poema que Tosquelles ens analitza en el seu interessantíssim assaig, Ferrater recorda els temps de la seva primera joventut, en plena guerra civil. Podem prendre aquesta composició poètica com a testimoni d’un viatge iniciàtic del reusenc al voltant dels dos punts fonamentals de tota existència: el sexe i la mort. Deunidó! La solitud radical en què ens trobem davant la mort i davant l’assumpció d’una posició sexuada esgarrifa. Però Ferrater es deixa estar de lirismes i es limita a literaturitzar qüestions purament terrenals, defugint el possible vessant sentimental, melancòlic o metafísic de les juvenils experiències que ens reporta. El paio reconstrueix poèticament aquells dies sense recórrer a virtuosismes retòrics o a expansions emotives. Esclar que poetitzar realitats tan prosaiques com les purgacions d’un tal Isidre o les ràtzies a rapinyar eslips per les botigues de Reus és cosa fina. Que Tosquelles se serveixi d’aquesta obra del seu paisà per plantejar l’analogia entre el discurs poètic i el discurs dels analitzants ho trobem ben comprensible. Al cap i a la fi, quan un parla en el marc d’una psicoteràpia també intenta anar evocant els fets concrets de la seva vida, com fa Ferrater a In memoriam. El que sempre resultarà incert és fins a quin punt un aconsegueix dir allò que mira de dir. Per això, Ferrater sabia perfectament que hi ha “poemes inacabats”. En aquest particular, la poesia també coincideix amb una cura psicoanalítica. Mai no es pot acabar de dir tot.

Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana

Josep Pla, en l’escrit La Girona del meu temps i la d’avui, inclòs en el volum XXXII de l’Obra Completa, ens parla de Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana, en aquests termes: “És un retrat admirable de l’ex-director del manicomi de Salt, de la seva falta de sentit del ridícul, del seu egocentrisme diabòlic, de la seva pedanteria inacabable. És un retrat molt ben girat que probablement no ha estat tan llegit com mereixia un treball semblant”. I bé, no se m’acut millor manera de presentar aquesta obra que avui comentem. En ella hi constatareu feliçment que, vint anys després d’escriure Josafat, Bertrana continua trobant gust a referir-nos una sèrie de detalls que li deuen resultar especialment agradables i que ja passen a formar part del seu repertori imaginari com ara el “relleu voluptuós” del pit femení, els “crits d’amor epilèptic” propis de les expansions eròtiques i la consumació de “el més vergonyós dels armisticis” damunt la duresa freda i cantelluda dels rajols. L’ús habitual d’unes expressions tan plàstiques i il·luminadores dóna a la prosa de Bertrana una textura modèlica que captiva el lector. Deixeu-vos-hi subjugar. La particular manera de narrar de l’escriptor de Tordera ja és de per si un atractiu suficient per llegir aquest llibre, més enllà del suc espès i gustós que es pot treure d’un personatge amb les virtuts novel·lesques del singular protagonista que hi trobem.

¿I qui era aquest individu tan peculiar? Per tal de compondre el personatge de Daniel Pérez, autor d’aquestes suposades memòries, Bertrana pren de model a Diego Ruiz. Pla ja ens ha referit que es tracta d’un antic director del psiquiàtric de Salt. Impostor barrut i mefistofèlic, originari d’Andalusia, aquest arribista professional va fer una entrada de cavall sicilià en els cercles intel·lectuals catalans de principis de segle XX, aconseguint posar-se a la butxaca la flor i la nata de la cultura del moment. Es veu que el tipus sentia predilecció per aquell espai ideològic tan amè i tan carregat de fantàstiques possibilitats on conflueixen el nihilisme, el cinisme i la subversió. Tenint en compte aquesta preferència es pot presumir una existència personal més aviat complexa i tortuosa, susceptible de convertir-se en suculent material literari. A més a més, el tal Ruiz era la mena d’home que només es trobava bé quan estava a matar amb mig món. En la seva ànsia per cobrar fama de vil i d’execrable, es complaïa a vexar cruelment els desgraciats a qui prenia com a cap d’esquila. Ara bé, si Ruiz, per ser feliç, necessitava l’aniquilació de l’altre, Bertrana, amb aquestes memòries, l’aniquila a ell.

En efecte, a mesura que anem llegint el llibre prenem constància que el propòsit de l’autor és, sobretot, el d’escarnir el narrador memorialista que parla en primera persona. ¿Va ser l’afany de venjança el que dugué Bertrana a retratar literàriament Ruiz? El de Tordera no hauria estat ni el primer ni l’últim grafòman que es val de l’escriptura per donar una sortida més o menys digna al ressentiment. El Dant es passa la primera part de la Divina comèdia passant comptes amb mig Florència i part de l’estranger. La motivació vindicativa s’ha revelat, des de sempre, com un gran esperó creatiu. Tanmateix, el desafecte de Bertrana havia de ser molt gran per dedicar a Ruiz l’esforç d’escriure un llibre destinat a demolir la seva reputació. Que el personatge mereixia ser convertit en literatura, ens en fem càrrec. L’enorme potencial novel·lesc d’un element humà amb les característiques de Ruiz com a model sembla indiscutible. Tot i això, un material literari, per llaminer que sigui, no mobilitza a escriure si no hi ha al seu voltant quelcom molt compromès d’un mateix que hi estigui fortament involucrat.

Bertrana sembla tenir un gran interès en subvertir el personatge que retrata. Dedica el llibre a demostrar-nos que les virtuts d’aquest individu que pren com a model són més fictícies que no pas autèntiques. L’escriptor l’aborda literàriament i el projecta a la consideració dels lectors per tal que aquests s’adonin de l’engany i la buidor que fonamenta la identitat del suposat metge filòsof, del fons de ximpleria que hi ha sota les posicions revolucionàries que defensa, de la pobresa i la banalitat de les motivacions que realment l’orienten. En definitiva, del bluf que hi ha rere la retòrica nihilista i subversiva de Ruiz/Pérez. Tot plegat, per desemmascarar la suposada genialitat del personatge, descobrir els fonaments escenogràfics damunt dels quals basteix la seva identitat i llevar-li qualsevol possible brillantor enlluernadora. En aquest resultat tan desmitificador per al prestigi de Ruiz s’hi arriba sense que a Bertrana li calgui jutjar-lo de manera fefaent. El judici ja està implícit en la caracterització que fa del personatge. La mirada de l’escriptor, simplement, capta l’engany del farsaire, desmunta el miratge de l’intel·lectualàs espaterrant i ens proposa, fixada amb lletra impresa i llegant-ho a la posteritat, una manera més justa i comprensiva de veure Ruiz. Bertrana el tanca dins la seva escriptura i li diu: “Ja et tinc!”

Com la mirada, la veu que governa el llibre també és la de Bertrana. Per això, en l’entretingut joc de miralls en què aquesta obra s’acaba convertint sorgeix una incongruència enunciativa. El narrador de Jo! no s’explica com ho faria Daniel Pérez en el supòsit de ser com l’autor ens el dibuixa. Ja ens ho assenyala Víctor Pérez en la introducció que encapçala la recent edició d’aquesta obra: “De fet,  aplicat a Diego Ruiz, el text –deixant de banda l’exabrupte i alguna confessió inversemblant- funcionaria perfectament com una autobiografia, si no fos pel candorós cinisme del protagonista, que es comporta com a tal però parla amb un discurs que no és el seu, sinó el de l’autor”. Maurici Serrahima, en l’agradabilíssim volum assagístic titulat Dotze mestres, també considera que, a l’hora de dir-se, un subjecte de semblant complexió moral no triaria les paraules que escull el nostre narrador.

Tot i aquesta relativa relliscada enunciativa, el que fa Bertrana escrivint aquest llibre és molt meritori. Per buscar les pessigolles a un paio amb la capacitat d’ofendre que exhibia Ruiz, s’han de tenir molt ben posats. Imagineu-vos la reacció irada d’aquest energumen en veure’s reflectit en el mirall literari que Bertrana, descarat, li presentava. No vull ni pensar a què hauria reduït l’escriptor si se li hagués acudit respondre a la provocació amb la virulència que gastava habitualment. Potser si no s’hi va tornar va ser perquè el soci s’olorava els efectes beneficiosos, decisius, que resultarien del llibre de Bertrana a l’hora de promoure la pròpia memòria. Penseu que Ruiz havia passat de protagonitzar una entrada triomfal en els medis culturals del país a un oblit gairebé definitiu. Al capdavall, si aquest home, en alguna mesura, ha passat a la posteritat ha estat, precisament, gràcies a l’obra de Bertrana. Vet aquí la paradoxa d’una singular venjança literària. Volent acabar amb el mite, Bertrana ens l’ha llegat al segle XXI. El fantasma de Ruiz mai no li estarà prou agraït.