Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana

Josep Pla, en l’escrit La Girona del meu temps i la d’avui, inclòs en el volum XXXII de l’Obra Completa, ens parla de Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana, en aquests termes: “És un retrat admirable de l’ex-director del manicomi de Salt, de la seva falta de sentit del ridícul, del seu egocentrisme diabòlic, de la seva pedanteria inacabable. És un retrat molt ben girat que probablement no ha estat tan llegit com mereixia un treball semblant”. I bé, no se m’acut millor manera de presentar aquesta obra que avui comentem. En ella hi constatareu feliçment que, vint anys després d’escriure Josafat, Bertrana continua trobant gust a referir-nos una sèrie de detalls que li deuen resultar especialment agradables i que ja passen a formar part del seu repertori imaginari com ara el “relleu voluptuós” del pit femení, els “crits d’amor epilèptic” propis de les expansions eròtiques i la consumació de “el més vergonyós dels armisticis” damunt la duresa freda i cantelluda dels rajols. L’ús habitual d’unes expressions tan plàstiques i il·luminadores dóna a la prosa de Bertrana una textura modèlica que captiva el lector. Deixeu-vos-hi subjugar. La particular manera de narrar de l’escriptor de Tordera ja és de per si un atractiu suficient per llegir aquest llibre, més enllà del suc espès i gustós que es pot treure d’un personatge amb les virtuts novel·lesques del singular protagonista que hi trobem.

¿I qui era aquest individu tan peculiar? Per tal de compondre el personatge de Daniel Pérez, autor d’aquestes suposades memòries, Bertrana pren de model a Diego Ruiz. Pla ja ens ha referit que es tracta d’un antic director del psiquiàtric de Salt. Impostor barrut i mefistofèlic, originari d’Andalusia, aquest arribista professional va fer una entrada de cavall sicilià en els cercles intel·lectuals catalans de principis de segle XX, aconseguint posar-se a la butxaca la flor i la nata de la cultura del moment. Es veu que el tipus sentia predilecció per aquell espai ideològic tan amè i tan carregat de fantàstiques possibilitats on conflueixen el nihilisme, el cinisme i la subversió. Tenint en compte aquesta preferència es pot presumir una existència personal més aviat complexa i tortuosa, susceptible de convertir-se en suculent material literari. A més a més, el tal Ruiz era la mena d’home que només es trobava bé quan estava a matar amb mig món. En la seva ànsia per cobrar fama de vil i d’execrable, es complaïa a vexar cruelment els desgraciats a qui prenia com a cap d’esquila. Ara bé, si Ruiz, per ser feliç, necessitava l’aniquilació de l’altre, Bertrana, amb aquestes memòries, l’aniquila a ell.

En efecte, a mesura que anem llegint el llibre prenem constància que el propòsit de l’autor és, sobretot, el d’escarnir el narrador memorialista que parla en primera persona. ¿Va ser l’afany de venjança el que dugué Bertrana a retratar literàriament Ruiz? El de Tordera no hauria estat ni el primer ni l’últim grafòman que es val de l’escriptura per donar una sortida més o menys digna al ressentiment. El Dant es passa la primera part de la Divina comèdia passant comptes amb mig Florència i part de l’estranger. La motivació vindicativa s’ha revelat, des de sempre, com un gran esperó creatiu. Tanmateix, el desafecte de Bertrana havia de ser molt gran per dedicar a Ruiz l’esforç d’escriure un llibre destinat a demolir la seva reputació. Que el personatge mereixia ser convertit en literatura, ens en fem càrrec. L’enorme potencial novel·lesc d’un element humà amb les característiques de Ruiz com a model sembla indiscutible. Tot i això, un material literari, per llaminer que sigui, no mobilitza a escriure si no hi ha al seu voltant quelcom molt compromès d’un mateix que hi estigui fortament involucrat.

Bertrana sembla tenir un gran interès en subvertir el personatge que retrata. Dedica el llibre a demostrar-nos que les virtuts d’aquest individu que pren com a model són més fictícies que no pas autèntiques. L’escriptor l’aborda literàriament i el projecta a la consideració dels lectors per tal que aquests s’adonin de l’engany i la buidor que fonamenta la identitat del suposat metge filòsof, del fons de ximpleria que hi ha sota les posicions revolucionàries que defensa, de la pobresa i la banalitat de les motivacions que realment l’orienten. En definitiva, del bluf que hi ha rere la retòrica nihilista i subversiva de Ruiz/Pérez. Tot plegat, per desemmascarar la suposada genialitat del personatge, descobrir els fonaments escenogràfics damunt dels quals basteix la seva identitat i llevar-li qualsevol possible brillantor enlluernadora. En aquest resultat tan desmitificador per al prestigi de Ruiz s’hi arriba sense que a Bertrana li calgui jutjar-lo de manera fefaent. El judici ja està implícit en la caracterització que fa del personatge. La mirada de l’escriptor, simplement, capta l’engany del farsaire, desmunta el miratge de l’intel·lectualàs espaterrant i ens proposa, fixada amb lletra impresa i llegant-ho a la posteritat, una manera més justa i comprensiva de veure Ruiz. Bertrana el tanca dins la seva escriptura i li diu: “Ja et tinc!”

Com la mirada, la veu que governa el llibre també és la de Bertrana. Per això, en l’entretingut joc de miralls en què aquesta obra s’acaba convertint sorgeix una incongruència enunciativa. El narrador de Jo! no s’explica com ho faria Daniel Pérez en el supòsit de ser com l’autor ens el dibuixa. Ja ens ho assenyala Víctor Pérez en la introducció que encapçala la recent edició d’aquesta obra: “De fet,  aplicat a Diego Ruiz, el text –deixant de banda l’exabrupte i alguna confessió inversemblant- funcionaria perfectament com una autobiografia, si no fos pel candorós cinisme del protagonista, que es comporta com a tal però parla amb un discurs que no és el seu, sinó el de l’autor”. Maurici Serrahima, en l’agradabilíssim volum assagístic titulat Dotze mestres, també considera que, a l’hora de dir-se, un subjecte de semblant complexió moral no triaria les paraules que escull el nostre narrador.

Tot i aquesta relativa relliscada enunciativa, el que fa Bertrana escrivint aquest llibre és molt meritori. Per buscar les pessigolles a un paio amb la capacitat d’ofendre que exhibia Ruiz, s’han de tenir molt ben posats. Imagineu-vos la reacció irada d’aquest energumen en veure’s reflectit en el mirall literari que Bertrana, descarat, li presentava. No vull ni pensar a què hauria reduït l’escriptor si se li hagués acudit respondre a la provocació amb la virulència que gastava habitualment. Potser si no s’hi va tornar va ser perquè el soci s’olorava els efectes beneficiosos, decisius, que resultarien del llibre de Bertrana a l’hora de promoure la pròpia memòria. Penseu que Ruiz havia passat de protagonitzar una entrada triomfal en els medis culturals del país a un oblit gairebé definitiu. Al capdavall, si aquest home, en alguna mesura, ha passat a la posteritat ha estat, precisament, gràcies a l’obra de Bertrana. Vet aquí la paradoxa d’una singular venjança literària. Volent acabar amb el mite, Bertrana ens l’ha llegat al segle XXI. El fantasma de Ruiz mai no li estarà prou agraït.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s