Francesc Tosquelles llegeix Gabriel Ferrater

Nascut exactament entre els suïcidis de Paul Celan i de Gabriel Ferrater, no deu ser estrany que el tema de la supressió voluntària de la pròpia existència se’m plantegi com una preocupació contínua, dramàtica, obsessionant. Els dos poetes al·ludits tenien quaranta-nou anys, a punt de fer-ne cinquanta, quan van decidir que ja n’hi havia prou de voltar pel món, actuant en conseqüència. Hi haurà esperits elevats que voldran veure en aquest gest radical una qüestió de sensibilitat poètica desmesurada més que no pas la manifestació fatal d’un foll instint autodestructor. Per altres temperaments més pedestres, es tractarà, simplement, d’una sortida absurda i incomprensible. No sabem si a un i altre poeta la mort els deuria significar una major naixença. Des del punt de vista de la mitificació literària, és molt probable que hagi estat així. A molts escriptors suïcides, les morboses circumstàncies que envolten el seu final tràgic contribueixen de manera decisiva a acostar-los a la glòria. Esclar que sempre hi ha lectors que deixen estar el mite i es concentren en l’escriptura. El psiquiatre i psicoanalista Francesc Tosquelles és un dels discrets que llegeix Gabriel Ferrater prescindint de l’acte truculent amb el qual aquest es va llevar la vida. Al capdavall, l’un representa als poetes i l’altre als psicoanalistes, dos gremis en els quals, històricament, la propensió al suïcidi ha estat inaudita, espaterrant.

Francesc Tosquelles va ser un dels cracs més portentosos de la intel·lectualitat catalana del segle XX. L’home arriba a aquest estatus tan eminent gràcies a la possessió d’un cervell poderós matisat per una mentalitat moderníssima. El 1932, amb vint anys acabats de fer, ja treballa com a psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus. Durant la guerra civil, militant al POUM, assumeix responsabilitats importants en el servei psiquiàtric de l’exèrcit republicà. Després de la desfeta s’exilia a França, on gràcies a l’excel·lent reputació professional que carreteja, aconsegueix feina a l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban. Quan hi arriba, en plena II Guerra Mundial, per aquest establiment terapèutic hi pul·lula un poti-poti de bojos, intel·lectuals i membres de la resistència francesa. Una barreja edificant i prometedora. Enmig d’aquesta ebullició, Tosquelles es dedica a renovar magistralment l’exercici de la psiquiatria. S’humanitza el tracte amb els interns i es potencia el paper de la creació en les teràpies. Sota la batuta del català, Saint-Alban esdevé una referència llegendària a l’hora d’encarar la salut mental. Des d’aquest hospital es difonen múltiples iniciatives, algunes de caràcter més aviat antipsiquiàtric, destinades a millorar la pràctica terapèutica. Esperit inquiet i brillant, preocupadíssim per la formació contínua dels professionals, Tosquelles es fa un tip de proposar grups de reflexió al voltant d’una altra forma d’entendre la psiquiatria, convertint-se en el pare espiritual d’una nova manera de fer clínica: la psicoteràpia institucional.

Per mor d’aquest interès formador i, sobretot, transmissor, a partir de finals dels anys seixanta Tosquelles torna periòdicament a Catalunya per col·laborar amb l’Institut Pere Mata. A vegades hi acut com a conferenciant. Entreté positivament l’afortunat públic que té la ganga d’escoltar-lo i aprofita per teoritzar una mica. En unes d’aquestes xerrades formatives li dóna per il·lustrar a la concurrència al voltant de la importància de la funció poètica del llenguatge a hora de practicar una escolta psicoterapèutica. Per fer-ho, Tosquelles examina el poema ferraterià In memoriam posant en evidència com hi actua aquesta facultat lingüística. D’aquestes conferències en resulta el volum titulat Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura de “In memoriam” de Gabriel Ferrater. Al llarg de cent cinquanta pàgines, Tosquelles estableix un inspirat paral·lelisme entre la lectura d’un poema i l’escolta psicoterapèutica per tal de fer-nos entendre que la funció poètica juga el mateix paper essencial en les produccions dels poetes que en el relat dels analitzants. “Només pels camins de la funció poètica del llenguatge, es va teixint sempre la singularitat radical de cadascú” – ens adverteix el psiquiatre reusenc. I a partir d’aquesta afirmació tan suggerent, llegeix In memoriam per demostrar-nos com les particularitats de l’esperit de cada individu, la seva veritat subjectiva, s’articulen en un relat íntim travessat de dalt a baix per la funció poètica.

Però en l’ànim de Tosquelles, quan dicta les conferències recollides en el llibre que comentem, no hi ha el propòsit de revelar cap suposada veritat de Ferrater sinó el de plantejar, a partir del seu poema, la pertinència d’una manera d’entendre la psicoteràpia basada en la funció poètica del llenguatge. El propi psiquiatre ens ho precisa:“Però ara aquí no treballo com a psicoanalista de Biel. Només prenc alguns detalls dels seus poemes per il·lustrar no la “seva veritat”, sinó el que sempre fem en el nostre ofici”. Tant és així que Tosquelles reconeix no saber res de la vida de Ferrater, a excepció, esclar, del que ell mateix en diu en els seus poemes. Ni li fa cap falta. Ja sabem que en la tasca psicoanalítica no compta allò del qual no parla qui parla a l’analista. Per això, en la seva dissertació, Tosquelles no va gaire més enllà de les paraules del poeta. Tampoc no abusa del saber psicoanalític o de la vèrbola pròpia del ram. Mai no cau en la “pedanteria postfreudiana” que precisament Ferrater retreia a determinats crítics literaris. Això no obsta perquè Tosquelles deixi anar de tant en tant unes pinzellades tècniques que demostren el seu lúcid saber fer a l’hora de lliurar-se a una escolta terapèutica. Però aquest gran coneixement el transmet sense que li calgui donar mostres explícites d’erudició ni oferir pesades concessions al vedetisme professoral.

A In memoriam, el poema que Tosquelles ens analitza en el seu interessantíssim assaig, Ferrater recorda els temps de la seva primera joventut, en plena guerra civil. Podem prendre aquesta composició poètica com a testimoni d’un viatge iniciàtic del reusenc al voltant dels dos punts fonamentals de tota existència: el sexe i la mort. Deunidó! La solitud radical en què ens trobem davant la mort i davant l’assumpció d’una posició sexuada esgarrifa. Però Ferrater es deixa estar de lirismes i es limita a literaturitzar qüestions purament terrenals, defugint el possible vessant sentimental, melancòlic o metafísic de les juvenils experiències que ens reporta. El paio reconstrueix poèticament aquells dies sense recórrer a virtuosismes retòrics o a expansions emotives. Esclar que poetitzar realitats tan prosaiques com les purgacions d’un tal Isidre o les ràtzies a rapinyar eslips per les botigues de Reus és cosa fina. Que Tosquelles se serveixi d’aquesta obra del seu paisà per plantejar l’analogia entre el discurs poètic i el discurs dels analitzants ho trobem ben comprensible. Al cap i a la fi, quan un parla en el marc d’una psicoteràpia també intenta anar evocant els fets concrets de la seva vida, com fa Ferrater a In memoriam. El que sempre resultarà incert és fins a quin punt un aconsegueix dir allò que mira de dir. Per això, Ferrater sabia perfectament que hi ha “poemes inacabats”. En aquest particular, la poesia també coincideix amb una cura psicoanalítica. Mai no es pot acabar de dir tot.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s