Joan Fuster: escriure en samarreta

L’any 1951, mentre un jove Joan Fuster es comença a mesurar literàriament lluitant cos a cos amb les anotacions que escriu al seu diari, les pantalles de cinema de mig món estrenen la pel·lícula Un tramvia anomenat desig. En aquest film, que no trigaria gaire a esdevenir mític, l’actor Marlon Brando es presenta al públic amb el tors cobert només amb una samarreta. N’hi va haver prou introduint en l’imaginari dels espectadors aquest gest nou i descarat perquè una peça que fins llavors es considerava un simple complement de roba interior, adquirís categoria d’icona indumentària, tot suggerint un seguit de delicioses connotacions, tan ètiques com estètiques. Enmig de tal efervescència, Fuster, en el pròleg al Diari 1952-1960, es refereix a “l’escriptura en samarreta” per donar a entendre una manera d’escriure basada en la llibertat, en una certa deixadesa formal, en la despreocupació pels aspectes estilístics de la prosa que en resulta. Fuster se sent còmode en samarreta. S’hi troba bé. Es tracta d’una vestimenta que li permet escriure amb naturalitat, de manera informal, sense amoïnar-se pels compliments, ni retòrics ni de cap altra mena. Al pròleg del Diccionari per a ociosos, el de Sueca caracteritza així la seva escriptura: “La mena de literatura que jo cultivo –literatura subalterna, marginal, d’estar per casa”. Des de la irrupció xocant de Marlon Brando, la samarreta sempre s’ha relacionat amb personatges independents, més aviat anticonvencionals, provocadors, que se situen al marge de la norma i defugen la uniformització.

Fuster utilitza la metàfora de la samarreta per celebrar la llibertat que comporta l’escriptura d’un dietari. Es comprèn. Aquesta inclinació literària és molt agraïda per tal com t’evita les exigències encotilladores d’altres gèneres més restringits. En el diari que l’escriptor valencià engreixa nodrint-lo amb les seves observacions i reflexions hi cap tot i –gairebé- de qualsevol manera. A més a més, Fuster situa les anotacions que hi consigna com a base per a tota la seva prosa. D’aquest origen dispers se’n deriva que: “la meva literatura ha de ser inevitablement fragmentària, d’anotacions de diari, d’articles de periòdic, d’assaigs breus”. Ara bé, en el pròleg a Les originalitats, l’autor de Sueca ens adverteix que aquesta fragmentació no qüestiona el caràcter orgànic de la seva obra: “Cada línia que escriga serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot”. Així, cada vegada que agafa la ploma, Fuster no escriu un aforisme, o un article, o una entrada de diari, o un assaig breu. El que fa, per damunt de tot, és construir una obra literària de la qual cada llibre n’és un capítol rodó. Tot i la fragmentació fonamental hi ha una lògica interna, una cohesió seguida i lligada, en allò que va escrivint. Una expressió fefaent d’aquesta continuïtat la trobem quan Fuster es permet d’introduir ampliacions al que ja ha escrit. Un exemple en són les digressions que afegeix posteriorment a la data que figura en el diari, com ara aquella –impagable- al voltant de Rabelais, a propòsit de l’anotació del dia 10 d’abril de 1953.

Si en els inicis de la trajectòria cinematogràfica de la samarreta, l’ostentació d’aquesta peça de roba pressuposava una actitud rebel i contestatària, Fuster és conseqüent amb aquesta positura i es presenta al lector defugint transcendències, aspirant a la vulgaritat, abstenint-se de vestir la prosa que construeix amb escenografia literària o malabarismes retòrics, conscient que la descurança estilística ja resulta, en si mateixa, una manera plausible de contestar. A més a més, la simplicitat amb què escriu sempre serà una garantia. Josep Pla sostenia que el millor elogi que s’ha dedicat mai a Stendhal fou quan un crític de l’època va afirmar que escrivia com un “concierge”. Hi estic d’acord. Un afany literari exagerat pot arribar a malmetre qualsevol escriptura. Entendreu, doncs, que valori especialment aquelles proses, com la de Fuster, desproveïdes d’excessiva teatralitat literària, capaces de convertir un escrit en impecable sense haver de recórrer als jocs de mans de la retòrica o a la disfressa del preciosisme. Esclar que l’assagista valencià sabia molt bé que l’elaboració literària pot consistir, precisament, en dissimular la intenció artística. La deixadesa pot ser estudiadíssima. Fixeu-vos en Marlon Brando.

Però Fuster no només prescindeix de la teatralitat en la forma, també ho fa en el fons. Així, a l’hora d’escriure no li cal recórrer a l’artifici de la ficció. I jo que me n’alegro. Us diré que, com a lector, dels arguments i les intrigues en puc prescindir perfectament. En el moment tan grat i il·lusionant d’obrir un llibre, el que m’engresca de veritat no és l’expectativa que l’autor de l’obra que tinc entre mans em desenvolupi cap trama de manera més o menys entretinguda. El que per mi resulta suggestiu de debò és confrontar-me amb la mirada i la veu de l’escriptor. Més que qualsevol intriga argumental que l’autor pugui haver ordit, m’interessa l’home o la dona que hi ha rere l’escriptura que llegeixo. Endevinareu, doncs, que per mi no cal que hi passi res en un llibre, em conformo amb que l’autor em digui alguna cosa. A explicar una història sempre s’hi és a temps. Per això em sap greu que un escriptor s’hagi de prendre la molèstia d’inventar cap ficció per tal de narrar-se. Atenent a aquest parer, em trec el barret davant dels autors que, com Fuster, s’han permès el luxe d’escriure el que els ha semblat, de desplegar tota la seva sensibilitat a l’hora de donar caràcter literari a les realitats que han tractat, sense haver de malgastar energia creativa empescant-se arguments, enginyant intrigues o ideant les fantàstiques peripècies d’uns suposats personatges.

El plumífer valencià es deixa estar d’aventures imaginàries i, enfundat en la seva samarreta de batalla, escriu a ple rendiment. A partir de les anotacions dietarístiques que pren com a punt de partida, la mirada i la veu de l’assagista de Sueca s’expandeixen de manera summament fluida. A mesura que escriu i argumenta, Fuster va orientant el seu pensament, convertint l’escriptura en un exercici reflexiu i literari alhora. Llavors es tracta que el lector entri en el fil conductor del raonament fusterià, i que, fins a un cert punt, s’arribi a identificar amb la veu narrativa i pugui raonar a la vegada que ho fa l’autor. El lector, així, més que llegir un escriptor, pensa amb ell, a través de les paraules que aquest li ofereix, i l’acompanya en les seves reflexions. Deslliurat de la submissió a trames novel·lesques, Fuster segueix el fil conductor del propi esperit, sense atabalar-se gaire en classificacions genèriques on encabir la seva producció. Possiblement l’home, més que creure en gèneres literaris, creu en l’escriptura. Sobretot pensant que rere cada escriptura hi ha un estil. I, al capdavall, l’estil és el lector a qui ens adrecem. Escrivim en funció de l’altre que ha de llegir-nos, tant si a l’hora d’agafar la ploma ens posem la samarreta de Fuster com si duem la bata de “concierge” d’Stendhal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s