El conformista, d’Alberto Moravia

En el capítol “De la virtut pròdiga”, un dels inicials d’aquell monument literari superlatiu titulat Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche, que precisament ha estat un habitual nexe d’unió entre tants mestres i deixebles, sentenciava: “malament pagues el teu mestre, si continues essent-li deixeble”. La frase és molt ben trobada. Discutir-li a Nietzsche la capacitat aforística no tindria gaire sentit. Segons el pensador alemany, arriba un moment en què mestre i deixeble s’han de separar. És la resolució apropiada a una relació pedagògica plausible. Aquest saludable distanciament que Nietzsche propugna, a vegades, resulta incompatible amb la magnitud a què ha arribat la idealització del mestre per part del deixeble. No podem oblidar que el que es juga fonamentalment en la relació entre tots dos és el desig de saber. El mestre té un saber torrencial, enlluernador, que li confereix prestigi i autoritat. La possessió per part de l’ensenyant d’aquesta saviesa provoca en l’alumne un ineluctable moviment d’atracció incondicional i devota. Aquest impuls d’adhesió fervent és lògic i recomanable però hauria de tenir data de caducitat. El primer pas per anar més enllà del mestre consisteix en escapar de la seva seducció. Alguns alumnes, però, no en són capaços i continuen tota la vida essent-ne deixebles, a l’espera que aquest els doni el reconeixement definitiu.

Una de les vicissituds més rocambolesques del vincle entre mestre i deixeble és quan el reconeixement del pedagog acaba tenint uns efectes conjugals. Parlo, esclar, d’aquells casos en els quals el casament s’imposa com a resolució lògica d’una transferència pedagògica duta fins les últimes conseqüències. Vet aquí, doncs, les deixebles que es casen amb el mestre o -la versió típicament masculina- el deixeble avantatjat que s’aparella amb la filla del mestre. En aquest últim cas, el pedagog reserva la seva descendent per cedir-la al deixeble amb els atributs acadèmics més ostensibles i meritoris. Per a l’alumne, aquesta opció es converteix en una forma discreta de seduir el mestre vicàriament, per mediació de la filla. “No hi ha res més perillós com una noia que presenta els trets de l’home a qui un admira” – declarava Freud a propòsit de Jeanne, la pubilla d’en Charcot. Estareu d’acord amb mi que l’entrada en la dimensió conjugal representa per a l’alumne arribar dalt de tot en el vincle amb l’ensenyant. ¿Quina millor manera té el deixeble de ser afavorit per la preferència d’un mestre que quan aquest el pren per parella o li consigna la pròpia filla? L’afortunat no podria ni somiar una predilecció més explícita i exclusiva. Escollit entre tota la tropa d’estudiants, quin major reconeixement li podria oferir el pedagog idealitzat que lliurar-li la filla o lliurar-se-li ell mateix. Ja no es pot demanar més. Arribats en aquest punt, assenyalarem que hi ha deixebles esmoladíssims, amb una ambició tremenda.

En aquests mestres hipotètics que són tan sensibles a la seducció dels deixebles i s’hi acaben maridant jo els recomanaria de rellegir acuradament El convit de Plató. Hi constatarien el coneixement que Sòcrates demostrà refusant els requeriments amorosos del seu adepte Alcibíades. Aquesta abstinència eròtica té un gran mèrit si ens atenim a la bellesa trasbalsadora que al vailet li atribueix el bust de marbre que podem contemplar als Museus Capitolins de Roma. A El convit, el filòsof ens dóna una lliçó magistral a l’hora de manejar aquestes qüestions transferencials. Sòcrates sap què és el que hi ha en joc realment rere la demanda d’Alcibíades, allò que mobilitza l’amor del deixeble pel mestre, i ni se n’aprofita ni s’hi deixa atrapar, demostrant que no participa de la mateixa confusió transferencial que el seu seguidor. Lacan, comentant El convit, ho expressa molt finament: “Si Sòcrates no estima és perquè sap”. Esclar que no tots els mestres són partidaris de respondre a l’admiració dels deixebles amb la ironia socràtica. N’hi ha que aprofiten l’avinentesa de la flamarada amorosa que se’ls presenta al davant i s’hi llancen de cap, fregant-se les mans amb satisfacció i concupiscència.

Hi ha mestres, però, que no abusen del poder de seducció que el vincle pedagògic els concedeix per aconseguir l’amor del deixeble i es limiten, senzillament, a aprofitar la seva ascendència per influir en aquest. És comú que el deixeble, en l’afany per agradar el mestre, s’identifiqui amb ell. Aquesta identificació que se sol produir en el marc de la relació pedagògica afavoreix que l’alumne assumeixi globalment la visió de les coses que té l’ensenyant, incloent-hi l’assumpció de les seves conviccions polítiques. A segons quins règims dictatorials aquesta tendència adhesiva no els convé en absolut. La influència ideològica que el mestre pot exercir en els deixebles, la facilitat d’orientar-los cap a les pròpies posicions, generalment utòpiques, subversives o, el que encara és pitjor, ambdues coses a la vegada, el converteix en un perill. Així s’explica la tirada dels governs totalitaris a suprimir els elements intel·lectuals que tenen l’enutjosa i intrusiva propensió a ficar el nas allà on no els demanen. Aquesta és precisament l’excusa argumental de la novel·la El conformista, d’Alberto Moravia. El seu protagonista, Marcello Clerici, és un funcionari feixista a qui encarreguen d’anar a Paris per contribuir a treure de circulació un antic docent de la seva època universitària. La policia política, sempre tan suspicaç, temia l’eficàcia del professor Quadri a l’hora d’exercir el proselitisme antifeixista, recelava que aquest bon home aprofités el privilegi de la relació transferencial que mantenia amb els alumnes per sumar-los a la causa democràtica, per això no resulta estrany que en els informes policials se’l titllés d’”element perillosíssim”.

El professor Quadri s’exclamava de les dificultats d’explicar la filosofia i la història en un règim feixista com l’italià. Va arribar un moment en què ensenyant aquestes matèries a la Universitat, l’home no en tenia prou i va decidir passar a l’acció. En el fons, també podria ser que Quadri estigués fatigat de les disciplines que professava, que hagués arribat a un punt on tant li fotessin la filosofia i la història, i que només l’interessés la causa antifeixista. Ens podem imaginar que els continguts de les assignatures amb què es guanyava el jornal ja no el feien gaudir, que el que el feia vibrar de debò era l’efervescència del moment polític. Quan un professor arriba en aquest estat d’esperit, el deixeble que el busqui com a mestre potser quedarà decebut. En el pitjor dels casos constatarà, entristit i desorientat, que l’activisme polític ha manllevat al docent bona part de la seva sensibilitat intel·lectual.

Vet aquí l’última lliçó del mestre. Que, als ulls del deixeble, deixi de ser allò que havia estat. Zaratustra ens avisava: “Potser us ha enganyat”. Cal, doncs, acceptar una existència en què els antics referents ja no acompleixin cap paper orientador. A un mestre no se l’ha de reclamar com a tal quan ja no toca. Qualsevol demanda extemporània que se li adreci en aquest sentit se la pot prendre com una intrusió emprenyadora i indesitjable. Fixeu-vos que el mateix Zaratustra s’autodefineix “amic de la solitud”. A un mestre que ja ha complert la seva funció se l’ha de deixar estar. Si per cas, se’l pot anar a buscar per matar-lo. Ara bé, l’assassinat hauria de ser simbòlic. A la novel·la de Moravia, en canvi…

Anuncis