El candeler, de Giordano Bruno

El dia 17 de febrer de l’any 1907, un tal James Joyce, brut i sense afaitar, amb un barret blanc destenyit i unes botes fangoses -si ens hem de creure la descripció tan galdosa que ell mateix reporta en una carta que envia al seu germà Stanislaus- assistia a la processó que al Campo dei Fiori de Roma es fa anualment per commemorar l’aniversari de la crema en aquella plaça, l’any 1600, de Giordano Bruno. Feliç coincidència! Com el genial irlandès, el pobre màrtir de Nola també era amic d’experimentar de manera juganera amb el llenguatge. Si llegim l’obra de teatre El candeler, escrita per ell l’any 1582, ens en farem càrrec de seguida. Heu de pensar que la responsable de la traducció catalana, Montserrat Puig, fins i tot es disculpa pel que considera l’excés de notes explicatives amb què se sent obligada a acompanyar la seva versió del text. “El llenguatge és el gran protagonista de l’obra bruniana” –ens avisa Puig. En efecte, Bruno es lliura sense compliments a l’ús d’un llenguatge complex, summament plàstic, ple de llatinismes, de llatinades, de neologismes, de dialectes variats com ara el napolità, el florentí, el venecià, de metàfores, de jocs de paraules, d’al·lusions, de l’argot dels baixos fons… “tot un reguitzell de manifestacions lingüístiques que requereix ser explicat per a la bona comprensió de l’obra” –es justifica la traductora. No ens ha d’estranyar que aquest ús personalíssim del llenguatge hagi fet pensar a molts lectors en una mena de Joyce renaixentista i napolità.

L’autor irlandès, en el Retrat de l’artista adolescent, es refereix a Bruno com a “the writer”. Prou. El Nolà és un d’aquells autors a qui sovint, segons la ideologia epistemològica del paio que s’encarregui d’historitzar-lo, se li nega la categoria de filòsof i se’l “redueix” a escriptor. Els estudiosos més primmirats li troben a faltar que no s’hagués dedicat a compilar un sistema filosòfic com Déu mana, mai més ben dit. Francesco De Sanctis, en la seva immortal Storia della Letteratura Italiana, ens explica que, més enllà d’una gran imaginació i d’un gran esperit, Bruno comptava amb unes poderoses facultats intel·lectuals alimentades copiosament a base d’estudis filosòfics. De Sanctis continua la seva valoració sostenint que, si bé el Nolà destacava per una gran intuïció i per la capacitat de síntesi, anava més fluix d’aptituds analítiques, “per manca de paciència”– ens precisa-, però es veu que on amb l’anàlisi no arribava, li anava fotent amb la imaginació. El mateix De Sanctis, però, acaba reconeixent que la filosofia, en l’obra bruniana, tot just es troba en “estat de fermentació”. En tot cas, hi ha entesos que afirmen que a El candeler Bruno hi anticipa alguns temes fonamentals del seu pensament. Aquests erudits s’han esforçat per descobrir en el text de la comèdia al·lusions més o menys explícites a l’ideari filosòfic del Nolà. Que si és la fortuna i no cap divinitat qui mou el destí dels homes, que si la naturalesa ocupa el lloc de Déu, que si l’univers és infinit. En fi, per quedar bé amb tothom, d’aquesta obra en direm comèdia filosòfica i santes pasqües.

Ambientada al Nàpols de l’època, aquesta peça teatral ja persegueix l’efecte hilarant començant pel títol. L’apel·latiu “candeler” l’hem d’entendre com a una manera típicament napolitana de referir-se als sodomitzats, i és el malnom afectuós amb el qual és conegut el protagonista. Aquest soci tan trempat pretén aconseguir de franc els favors d’una prostituta. Comprendreu que un objectiu tan ximple i bufonesc facilita moltíssim que l’home pugui ser a bastament collonat al llarg de l’obra. El sexe i els diners! Vet aquí els dos arguments dels quals Bruno se serveix per posar al descobert el caràcter il·lusori, la poca fonamentació i la fatuïtat de les creences humanes. La visió del món que ens presenta, les misèries de l’egoisme i de la hipocresia que el Nolà ens descriu a propòsit de les martingales del sexe i del diner, és molt acostada a l’experiència. En aquest sentit sí que hem de reconèixer que el contingut d’aquesta comèdia és més fruit de l’observació directa de l’escriptor que no pas de l’especulació teòrica del filòsof. Bruno parteix estrictament de la contemplació objectiva de la realitat. Aquest realisme categòric es reflecteix en l’índole del personal que desfila per l’escena: tota una tropa de bergants, estafadors, lladres, putes, xulos i alcavotes. L’idealisme queda circumscrit als prototips humans que Bruno escarneix: els presumptes eixerits que acaben aparatosament burlats. Així, cornut amunt, cornut avall, va progressant l’argument enrevessat d’aquesta comèdia filosòfica. Al capdavall, un joc de miralls, amb els equívocs i les confusions que se’n poden esperar. A l’estil dels vodevils francesos, vaja.

La vida de Bruno també participava d’aquell entrar i sortir constant i apressat propi dels vodevils. Des que l’any 1576 va haver de fugir cames ajudeu-me del convent de Nàpols, suspecte d’una inicial heretgia, l’existència d’aquest dominicà exclaustrat es va convertir en un no parar. El periple del seu exili itinerant fou considerable. De Nàpols a Roma, després Ginebra, Tolosa, Lió, Paris (on publica El candeler l’any 1582), Londres, Paris novament, Wittenberg, Helmstedt, Praga, Frankfurt, Zurich, Venècia… abans d’anar a parar definitivament a les masmorres romanes de la Inquisició. Es comprèn la seducció que aquest home exerceix en els intel·lectuals més inquiets i temeraris. Al cap i a la fi, Bruno era un aventurer de l’esperit i, potser, també del cos. El coneixement que a El candeler demostra dels ambients prostibularis, el polimorfisme sexual present en l’obra, pot fer pensar en un Bruno llibertí. Però les emanacions sulfuroses que empestaven els seus escrits no provenien només d’una assortida pirotècnia sexual. Els neguits cosmològics i teològics que traslladava a les seves obres qüestionaven els dogmes de l’església catòlica. Aquest home, herètic impenitent, il·lustra els maldecaps que solia comportar la vocació lliurepensadora quan un se l’agafava massa a la valenta i els seus arguments xocaven amb l’autoritat eclesiàstica. El mal assumpte que representava entrar en polèmiques amb la Santa Inquisició. Amb la seva porfídia herètica, es diria que la voluntat del Nolà, com la del seu admirat Ramon Llull, era la de morir màrtir. Màrtir del pensament, esclar.

Al llarg de tota l’obra Bruno demostra una particular atracció pel foc. L’expressió “consumir-se com una candela ardent”, per referir-se a l’amor, hi apareix de forma recurrent, convertint-se en una sinistra metàfora premonitòria. “Inflamables”, “rostir”, “carn fumada”… les referències que remeten a la combustió de la matèria són singularment nombroses. Fins i tot l’encanteri que s’hi descriu es basa en acostar una figura humana a les flames. Títols d’obres posteriors, com ara El sopar de les cendres, confirmarien aquesta tendència piròfila. El pes que el foc tenia en la vida psíquica de Bruno ens pot resultar inquietant. A El candeler un personatge s’exclama: “Em va abrusar talment que em cremà fins a convertir-me en esca”. I un altre li respon: “Si el foc hagués estat de millor qualitat, no t’hauria fet esca sinó cendra”. Uix!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s