Solitud, de Víctor Català

En el primer dels seus Seminaris, Els escrits tècnics de Freud, Jacques Lacan aconsella encaridament als assistents que es remetin a L’ésser i el no-res de Sartre per regalar-se la intel·ligència amb la manera òptima amb què s’hi descriuen les diferents vicissituds del fenomen de la mirada. Tenint en compte aquesta importància que el psicoanalista francès donava a la qüestió escòpica, m’imagino com hauria xalat si li hagués caigut a les mans una traducció francesa de Solitud, la gran novel·la de Víctor Català. L’home hi hauria constatat la inusitada freqüència amb què al llarg de la narració apareixen verbs que fan referència a la visió: veure, mirar, contemplar, guaitar, ullejar, examinar, llucar… I no només hi ha els verbs. Els òrgans corporals més citats en aquesta obra també són, precisament, aquells que fan referència a la vista: ulls, nines, ninetes… I encara podríem continuar amb els adjectius: ullprès, cega, vistoseta, encegat… Aquest ús tan exagerat de termes escòpics arriba al límit del pleonasme: “mirant-se’l amb una mirada”, “reveieren amb els ulls”Solitud progressa a través del que van veient els personatges. I, sobretot, del que miren. Mila, la protagonista, mira mirar i es mirada mentre mira. Es mira en la mirada dels homes. Volia que el seu marit “se la mirés a ella com els altres homes se la miraven”. “Mes en Maties no tenia mirada de cap mena”. La mirada, doncs, representa el desig cap a l’altre. Maties no desitja, és impotent. La Mila es passa la narració cercant en els homes una mirada que tem i que cobeja alhora: aquella que expressa el desig sexual.

Víctor Català publica Solitud l’any 1905. Però, com tothom sap, aquest no era el nom autèntic de l’escriptora. En realitat s’anomenava Caterina Albert. Quan arriba l’hora de signar la seva obra literària, la dona decideix transvestir-se amb un pseudònim masculí. Aquesta tria onomàstica no només suposa situar-se en una posició clarament baronívola sinó que, a més a més, implica renegar del pare. Al cap i a la fi, el cognom patern representa la funció simbòlica de la paternitat, la de transmetre un patronímic als fills. L’escriptora, enlloc de presentar-se amb el llinatge que li ha llegat el seu progenitor, es forja un nom propi que, per acabar-ho d’adobar, arribarà a ser més important i famós que el que aquest li havia deixat. Més enllà de la rivalitat encoberta que hi pugui haver en l’adopció del pseudònim literari, no podem obviar la traïció al pare que ella consuma en abandonar el patronímic legítim i excloure’s del llinatge patern. Comptat i debatut, canviar-se el nom és una manera discreta de no acceptar la paternitat, de negar ser fill del propi pare. Aquestes històries tan humanes a vegades s’escenifiquen en les ficcions que inventa aquell que les viu. La protagonista de Solitud tampoc no accepta la paternitat quan en reconeix els trets en el pastor. No ens ha d’estranyar que la trama que ordeix la imaginació de l’escriptora empordanesa culmini amb una empenta traïdora que provoca la caiguda mortal d’una figura paterna.

Aquesta figura és, com dèiem, la que encarna el personatge de Gaietà, el pastor. En el moment culminant de la novel·la, la Mila, que li havia atribuït uns quaranta anys, descobreix astorada que, en realitat, és a punt de fer-ne seixanta-quatre i que, per edat, podria ser el seu pare. Aquest sobtat investiment patern es converteix en un daltabaix esgarrifós que sacseja l’ànim de la protagonista. El pastor havia provocat en ella un desig que l’home, “vell” com era, mai no podria satisfer. Així que la virilitat d’en Gaietà es vesteix amb robes paternals, la seva seducció s’esfuma, duent la Mila a refusar l’amor que sentia per ell. Aleshores la noia entén perquè aquell home no la tocava, finalment s’explica perquè mai no havia fet l’intent de posar-li la mà al damunt. Tant que ella havia esperat un escenari favorable als seus interessos eròtics… Però, ai las! Se n’adona que fins llavors l’havia desitjat en va. La seva feminitat mai no li serviria de res davant d’un figura paterna com la del pastor. La Mila té un disgust tan gran que s’arriba a plantejar el suïcidi despenyant-se per una roquetera. Fins a tal punt era traumàtic per ella l’absència d’expectatives d’una possible relació sexual amb l’home que s’havia passat tota la narració fent-li de pare espiritual!

Aquesta actitud de la Mila significa una escissió radical entre l’home i el pare, entre masculinitat i paternitat. Al llarg de Solitud constatem que la protagonista es representa la virilitat en base a la potència exhibida. Arribats en aquest punt direm que a la Mila li cal la impotència del marit. És la condició que possibilita que aparegui el seu desig. Sense la impotència d’en Maties, no hi hauria novel·la. Tancada entre un home impotent i una figura paterna, la Mila no sap ben bé què vol. La maternitat tampoc no l’acaba de veure clara i a moments se la planteja com a “quelcom terrible”. No és estrany que la Mila senti “dominar els sentiments de la dona sobre els de la mare”. Per ser mare, cal la intervenció d’un pare, per ser dona n’hi ha prou amb la participació d’un home. Resulten molt significatives les paraules que la Mila exclama amb embadaliment la primera vegada que veu el sinistre personatge, una espècie d’íncube, a qui anomenen l’Ànima: “Un home!” Tanmateix, no hem de descartar la possibilitat que el pastor i l’Ànima representin dues instàncies contradictòries de la paternitat. Al capdavall, ¿què és l’únic que tenen en comú ambdós personatges? Doncs que un i altre es lliuren, ganivet en mà, al desmembrament de conills davant dels ulls plens de gaudi de la Mila que contempla extasiada l’operació escorxadora. Si consulteu qualsevol clínic que es dediqui a la psicoanàlisi us confirmarà que aquestes escenes de cossos fragmentats, esquarterats o esventrats apareixen sovint en el discurs dels analitzants en aquells moments en què el seu enteniment és assetjat per… fantasies incestuoses!

L’autora clou l’obra amb una brutal escena de violació perpetrada pel personatge vil i depravat de l’Ànima. Aquest forçament implica la mort prèvia de la figura paterna que havia de protegir la Mila. Com que el pastor garantia la preservació de la llei, l’abusador “el trauria d’enmig per tirar-se-li al damunt sense cap temença”. Així, per gaudir de la Mila, a l’Ànima li ha calgut eliminar en aquell que la vigilava paternalment. Qui mata el pare és qui després es folla la filla. El Don Giovanni de Mozart ho diu ben clar: “sforzar la figlia ed ammazzar il padre”. El mite que encobreix les fantasies inconscients de l’escriptora de L’Escala ve de lluny. Al final de la novel·la, per escapar de la violència que ha viscut en la seva feminitat, la Mila adopta una posició masculina i li etziba al marit “No provis pas de seguir-me… Te… mataria!” Perquè, ja se sap, la violència és cosa dels homes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s