Pla, futbolero

En la magistral narració planiana Girona, un llibre de records, el relator afirma haver jugat com a mig centre de l’equip de futbol del col·legi dels Germans Maristes de Girona durant dos o tres anys. Es deuria lliurar a aquesta pràctica esportiva amb un cert entusiasme per tal com les sabates de pell girada que calçava quedaven “espellades pel fregadís del futbol”. Però, què voleu? ”El joc, que practicàvem amb notòria violència, fatigava el cos i distenia l’esperit” –reconeix el narrador. Tenint en compte aquests efectes tan lenitius no resulta estrany que al Camp de Mart de la Devesa els escolars maristes hi armessin uns “partits de futbol terribles”. Al cap i a la fi, en aquells anys passats a l’internat gironí “l’obsessió infantil era el futbol, que començava a popularitzar-se”. Es veu que quan jugaven al pati de l’escola, la pilota anava a parar indefectiblement a l’hort d’un veí solitari i ultrareligiós que s’emprenyava com una mona davant la proliferació d’esfèriques que queien a la seva propietat. “Pilotes…, sempre pilotes!” –s’exclamava el pobre home, malhumorat i displicent, cada vegada que havia de facilitar el pas a l’hort per tal que els jugadors recuperessin l’esfèrica extraviada.

És veritat que quan no l’aborda en forma de record infantil, Josep Pla acostuma a referir-se al futbol amb una patent menyspreança. Com el cinema o com els vehicles de motor, aquest esport és una d’aquelles afeccions popularíssimes que ell s’estima més ignorar. Però, per desgràcia, el futbol sembla omnipresent en les converses dels altres. L’escriptor no se n’està de lamentar l’aclaparadora quantitat de temps que la gent dedica a parlar-ne. Per tal que ens fem càrrec de fins a quin punt arriba la presència d’aquest esport en les conversacions habituals, Pla fa ús en diverses ocasions de l’adjectiu “asfixiant”. Es comprèn que, amb tanta profusió verbal, de les coses del futbol el de Llofriu se n’assabenti encara que no ho vulgui: “He de declarar de seguida que jo no sé pràcticament res del futbol peninsular. Amb prou feines llegeixo els diaris i no tinc ràdio ni televisió. Però això probablement no hi fa res, perquè aquest país està tan saturat de futbol, perquè, encara que no vulguis, les converses dels altres són immediates i constants, cosa que fa inevitable seguir aquest esport, per poques que siguin les orelles que tenim funcionant”. Ara bé, per a un infatigable observador de la realitat com ho era Pla, el desinterès pel futbol no podia ser absolut. Així, si d’una banda afirma que “el futbol no m’interessa en els seus detalls ni en les seves menuderies”, d’altra banda reconeix que li interessa com a espectacle de masses, en tant que fet social. “Si la literatura no és res més que el reflex de la situació social i econòmica de cada país en cada moment, el futbol és un color del mateix prisma”.

Aquestes referències que acabeu de llegir són extretes d’alguns dels articles del grafòman empordanès dispersos per l’Obra Completa. Es tracta d’uns escrits perfectament conseqüents amb l’ideari literari de l’autor. Si Pla entén la literatura com a reflex de la societat, no té altre remei que dir una cosa o altra al voltant del fenomen futbolístic. A més a més, en aquests articles Pla també és del tot conseqüent quan celebra en la pràctica del futbol les mateixes virtuts que lloa en l’exercici de l’escriptura. En efecte, el lector trobarà que hi defensa un estil de joc totalment conforme a la seva ideologia literària. Per tant, de la mateixa manera que, quan parla d’escriptors, Pla abomina de les subjectivitats massa exacerbades, de la inspiració, del pur instint, de l’anarquia, de la frivolitat, de les filigranes barroques, de l’exhibicionisme i d’allò més visceral que mou les persones, en el futbol tots aquests vicis també li resulten enutjosos i altament reprovables. En canvi, Pla pondera el futbol deliberat, intel·ligent, basat en un mètode, amb rigor tàctic, que defuig la improvisació, suprimint, en la mesura del possible, tots aquells elements d’atzar o de casualitat que puguin intervenir en el joc. Com en la pràctica de l’escriptura, l’autor empordanès detesta tot allò que no sigui meditat, el que apareix massa lligat a la inspiració o a la víscera, aquell futbol, tan primari com obsolet, on cada jugador fa el que li dóna la gana.

Constatem, doncs, que l’any 1954 Josep Pla ja era un partidari convençudíssim del futbol jugat al primer toc. Aquell estiu, l’escriptor assisteix a la fase final del Mundial de Suïssa i n’escriu un parell d’articles que apareixen recopilats en el volum Per passar l’estona, el número 36 de la seva Obra Completa. Pla compara estils de joc: “Els anglesos encara avui aturen les pilotes. Els hongaresos combinen els esfèrics sense aturar-los, amb una velocitat prodigiosa”. La preeminència del joc al primer toc, representat en aquell Mundial per la selecció d’Hongria, sobrevola de dalt a baix el discurs planià: “Els austríacs juguen un bon futbol, basat en el sistema tradicional anglès, excessivament lent, i que, davant de la sensacional tàctica hongaresa, resulta una mica monòton, per no dir avorrit. Els austríacs reben la pilota, l’aturen i la passen. Estem davant de la vella escola, admirable per tants conceptes, però que el futbol hongarès ha debolit. L’esbalaïdora disciplina hongaresa, la màquina d’aquest equip, la fabulosa quantitat d’hores que ha dedicat a l’entrenament i al treball, permet als seus homes, en moltíssims casos, passar les pilotes sense aturar-les, cosa que produeix una enlluernadora velocitat i una prodigiosa eficàcia. Com ja he dit, aquesta és la clau del futbol hongarès i la causa de la seva immensa superioritat. Aquests homes han portat aquest esport a la qualitat més elevada de la seva història. La seva manera de comprendre el joc influirà sobre tot el futbol del futur, perquè és un fenomen extraordinari”. Aquestes línies, recordem-ho, van ser escrites el juliol de l’any 1954.

Com tots sabem, aquesta manera de jugar a futbol tan agraïda per als ulls de l’espectador ha estat aplicada sistemàticament al joc del Barça des de l’arribada de Johan Cruyff com a entrenador del club. Josep Pla, el dia de la Candelera de l’any 1974, li va dedicar un article que podem trobar en el volum A de l’Obra Completa i que es titula Els gols del jugador Cruyff. En aquest escrit, summament elogiós, l’escriptor alaba les virtuts del futbolista holandès: “la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; essent marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius”. Pla, generós, atribueix a l’holandès una “barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió”. Enmig de l’article, l’escriptor arriba a una conclusió que ens pot fer una certa gràcia: “Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa”. Pla ho afirmava l’any 1974. Amb el pas del temps, sospito que les coses han canviat una mica.

Diderot i El nebot de Rameau

Josep Pla, en una de les entrades corresponents al volum Notes per a un diari. 1965, arriba a una conclusió indiscutible: “El que va millor a un pensador és ser un literat important”. Encara que el grafòman empordanès deixi anar aquesta afirmació tan palmària després d’una sessió de lectura nocturna de Nietzsche, una sentència d’aquest estil també podria haver estat suggerida per l’obra de Denís Diderot. Aquest autor francès del segle XVIII, mig novel·lista, mig filòsof, encarna de manera magistral l’aiguabarreig, a bastament celebrat en aquestes bertranades, entre el pensador i el literat. ¡Ah, quan la ploma es converteix en un magnífic estilet que esbossa una dissecció lúcida i creativa de l’entrellat de la vida!.. -sospirem il·lusionats aquells que ens engresquem tant amb les narracions de Kierkegaard com amb la filosofia de Dostoievski. Em sembla evident que quan Pla subratlla la importància dels mitjans expressius amb què compta un pensador ho fa considerant l’eficàcia comunicativa dels seus escrits. Tenint en compte aquesta mateixa eficàcia, el filòsof que pren la ploma s’ha de plantejar quin és el gènere literari més adequat per tal d’exposar les seves idees. ¿Novel·la? ¿Assaig? ¿Teatre? A El nebot de Rameau, Diderot tria el diàleg.

Així, l’excusa argumental d’aquesta obra és l’encontre casual entre el filòsof narrador i el tal Rameau en el cafè de la Régence de París. Ens trobem, doncs, davant d’una suposada conversa de cafè a la qual se li ha donat forma literària. Diderot aprofita el pretext del diàleg entre ambdós interlocutors per anar repassant totes aquelles qüestions en què li ve de gust dir-hi la seva: la genialitat, l’educació dels fills, la dignitat, el gust, el cant, la moral, la virtut, la crítica musical, l’art… En fi, la mena de temes de conversa banals i recurrents dels quals hom parla quan es troba amb un conegut en un cafè. Si bé, el murri de Diderot, aprofitant l’avinentesa del col·loqui improvisat, les va fotent. El filòsof narrador (“jo”) posa les coses a la mida de Rameau (“ell”) perquè aquest les pugui entomar de la manera que a l’autor li sembli més convenient. Tant és així que Diderot se serveix del diàleg entre aquests dos personatges per rescabalar-se d’antigues ofenses. I és que la conversa recrea disputes saberudes pròpies de l’època, causades sobretot per la reacció natural que suscitava la Il·lustració, com ara la que enfrontava els “filòsofs” contra els “antifilòsofs” o la que mantenien els defensors de la música francesa amb els partidaris de la música italiana. Afegirem que els enemics intel·lectuals de Diderot, citats amb nom i cognom, queden positivament servits.

Diderot sap treure molt profit d’aquesta estructura de diàleg entre dos personatges on un fa de contrapunt a l’altre. Ara bé, ¿a qui agafa de portaveu l’autor, al personatge “jo” o al personatge “ell”? A mi em sembla que Diderot es desdobla entre els dos interlocutors, que tant l’un com l’altre representen al filòsof francès. Aquest convenciment em du a considerar El nebot de Rameau com a una representació del psiquisme de Diderot, on “jo” actuaria de mediador entre l’autor i “ell”. Trobo plausible pensar que Diderot projecta en Rameau una part de si mateix que només s’atreveix a manifestar des d’una altra identitat. El molt murri fa que sigui un personatge marginal i pintoresc qui assumeixi les seves posicions més extremes i així la seva reputació de filòsof de la Il·lustració no corre el perill d’extraviar-se. Rameau es presenta amb una singular barreja d’intel·ligència i d’extravagància que el converteix en una mena de Diògenes del segle XVIII. Aquest posat el condemna a l’exercici d’un paper bufonesc que serveix a Diderot per expressar aquella part de si mateix més subversiva i repel·lent, tot reconeixent les limitacions que aquesta presenta, sí, però evidenciant que des de la boca d’aquest ”ell” cínic i amoral també es poden fer aportacions decisives a l’hora de comprendre la condició humana.

Al capdavall, ¿per què l’opinió d’un personatge de la bohèmia més desguitarrada no hauria de comptar tant com la de qualsevol paio que s’emmotlli servilment a la convenció social? Aquesta pregunta il·lustra perfectament l’esperit de l’obra que tenim entre mans. Em fa l’efecte que el baix continu que dóna estructura harmònica a El nebot de Rameau és un qüestionament al voltant dels patrons a partir dels quals se sol valorar les persones. Al llarg de la conversa entre els dos personatges subjau una musiqueta que posa en dubte que la pauta típica i arbitrària que se sol usar per avaluar els individus sigui la més adient. Les creences de la majoria de mortals en relació a l’èxit a la vida, les representacions que es fan habitualment al voltant del triomf personal, aquells models que la convenció considera com a desitjables per viure com Déu mana, no són vàlids per a tothom. Però, per desgràcia, sembla que la societat valora l’adequació de les persones a una uniformitat suposadament ideal i, en canvi, menysprea les expressions trencadores de singularitat subjectiva. No és casual que Diderot triï un personatge extravagant i pintoresc per expressar-se. Que sigui precisament Rameau qui impugni el patró acostumat a partir del qual s’avaluen els subjectes.

“Ell”, personatge bohemi i separat, parla des de fora de l’ordre i dels valors socials establerts, assenyalant tant la inconsistència com la vanitat d’aquests. El menyspreu displicent cap als ideals que la societat ens presenta com les fites on hauríem d’apuntar -al cap i a la fi, simples construccions imaginàries- ha estat, des de sempre, una de les bases del pensament cínic. Aquest anar a contracorrent al qual es lliura Rameau renunciant a les ambicions que presumptament apunten a la brillantor vital, doncs, ens semblarà perfectament normatiu. No hem d’oblidar que l’objectiu del cínic és ser autosuficient sense haver d’ajustar-se ni a les exigències de la realitat ni a les expectatives o als prejudicis morals i socials dels altres. És per això que Rameau considera una gran virtut que un pugui anar fent la seva sense haver de passar per la pantomima habitual. En canvi, entén la hipocresia com al fruit natural de la pretensió de les persones d’adaptar-se a les convencions. Per tant, Rameau subratllarà la importància de ser fidel a la pròpia naturalesa i respectar la pròpia subjectivitat. Per ell, no hi ha major riquesa humana que ignorar la necessitat de ser hipòcrita i poder permetre’s de preservar la singularitat particular davant de la mediocre uniformitat.

Tanmateix, potser ens podríem plantejar fins a quin punt aquest desig d’impugnar els patrons que certificarien el triomf social no respon a una rivalitat inconscient amb aquells que s’hi acomoden. “Sóc envejós” -confessa Rameau en un rampell de sinceritat. Tenint en compte aquesta declaració tan franca no ens ha de sorprendre el seu gust per degradar la imatge dels que se suposa que han arribat a dalt de tot. Ara em ve al cap aquella resposta de Plató a Diògenes: “Quants fums no descobreixes, Diògenes, per demostrar que no n’estàs ple!”