Diderot i El nebot de Rameau

Josep Pla, en una de les entrades corresponents al volum Notes per a un diari. 1965, arriba a una conclusió indiscutible: “El que va millor a un pensador és ser un literat important”. Encara que el grafòman empordanès deixi anar aquesta afirmació tan palmària després d’una sessió de lectura nocturna de Nietzsche, una sentència d’aquest estil també podria haver estat suggerida per l’obra de Denís Diderot. Aquest autor francès del segle XVIII, mig novel·lista, mig filòsof, encarna de manera magistral l’aiguabarreig, a bastament celebrat en aquestes bertranades, entre el pensador i el literat. ¡Ah, quan la ploma es converteix en un magnífic estilet que esbossa una dissecció lúcida i creativa de l’entrellat de la vida!.. -sospirem il·lusionats aquells que ens engresquem tant amb les narracions de Kierkegaard com amb la filosofia de Dostoievski. Em sembla evident que quan Pla subratlla la importància dels mitjans expressius amb què compta un pensador ho fa considerant l’eficàcia comunicativa dels seus escrits. Tenint en compte aquesta mateixa eficàcia, el filòsof que pren la ploma s’ha de plantejar quin és el gènere literari més adequat per tal d’exposar les seves idees. ¿Novel·la? ¿Assaig? ¿Teatre? A El nebot de Rameau, Diderot tria el diàleg.

Així, l’excusa argumental d’aquesta obra és l’encontre casual entre el filòsof narrador i el tal Rameau en el cafè de la Régence de París. Ens trobem, doncs, davant d’una suposada conversa de cafè a la qual se li ha donat forma literària. Diderot aprofita el pretext del diàleg entre ambdós interlocutors per anar repassant totes aquelles qüestions en què li ve de gust dir-hi la seva: la genialitat, l’educació dels fills, la dignitat, el gust, el cant, la moral, la virtut, la crítica musical, l’art… En fi, la mena de temes de conversa banals i recurrents dels quals hom parla quan es troba amb un conegut en un cafè. Si bé, el murri de Diderot, aprofitant l’avinentesa del col·loqui improvisat, les va fotent. El filòsof narrador (“jo”) posa les coses a la mida de Rameau (“ell”) perquè aquest les pugui entomar de la manera que a l’autor li sembli més convenient. Tant és així que Diderot se serveix del diàleg entre aquests dos personatges per rescabalar-se d’antigues ofenses. I és que la conversa recrea disputes saberudes pròpies de l’època, causades sobretot per la reacció natural que suscitava la Il·lustració, com ara la que enfrontava els “filòsofs” contra els “antifilòsofs” o la que mantenien els defensors de la música francesa amb els partidaris de la música italiana. Afegirem que els enemics intel·lectuals de Diderot, citats amb nom i cognom, queden positivament servits.

Diderot sap treure molt profit d’aquesta estructura de diàleg entre dos personatges on un fa de contrapunt a l’altre. Ara bé, ¿a qui agafa de portaveu l’autor, al personatge “jo” o al personatge “ell”? A mi em sembla que Diderot es desdobla entre els dos interlocutors, que tant l’un com l’altre representen al filòsof francès. Aquest convenciment em du a considerar El nebot de Rameau com a una representació del psiquisme de Diderot, on “jo” actuaria de mediador entre l’autor i “ell”. Trobo plausible pensar que Diderot projecta en Rameau una part de si mateix que només s’atreveix a manifestar des d’una altra identitat. El molt murri fa que sigui un personatge marginal i pintoresc qui assumeixi les seves posicions més extremes i així la seva reputació de filòsof de la Il·lustració no corre el perill d’extraviar-se. Rameau es presenta amb una singular barreja d’intel·ligència i d’extravagància que el converteix en una mena de Diògenes del segle XVIII. Aquest posat el condemna a l’exercici d’un paper bufonesc que serveix a Diderot per expressar aquella part de si mateix més subversiva i repel·lent, tot reconeixent les limitacions que aquesta presenta, sí, però evidenciant que des de la boca d’aquest ”ell” cínic i amoral també es poden fer aportacions decisives a l’hora de comprendre la condició humana.

Al capdavall, ¿per què l’opinió d’un personatge de la bohèmia més desguitarrada no hauria de comptar tant com la de qualsevol paio que s’emmotlli servilment a la convenció social? Aquesta pregunta il·lustra perfectament l’esperit de l’obra que tenim entre mans. Em fa l’efecte que el baix continu que dóna estructura harmònica a El nebot de Rameau és un qüestionament al voltant dels patrons a partir dels quals se sol valorar les persones. Al llarg de la conversa entre els dos personatges subjau una musiqueta que posa en dubte que la pauta típica i arbitrària que se sol usar per avaluar els individus sigui la més adient. Les creences de la majoria de mortals en relació a l’èxit a la vida, les representacions que es fan habitualment al voltant del triomf personal, aquells models que la convenció considera com a desitjables per viure com Déu mana, no són vàlids per a tothom. Però, per desgràcia, sembla que la societat valora l’adequació de les persones a una uniformitat suposadament ideal i, en canvi, menysprea les expressions trencadores de singularitat subjectiva. No és casual que Diderot triï un personatge extravagant i pintoresc per expressar-se. Que sigui precisament Rameau qui impugni el patró acostumat a partir del qual s’avaluen els subjectes.

“Ell”, personatge bohemi i separat, parla des de fora de l’ordre i dels valors socials establerts, assenyalant tant la inconsistència com la vanitat d’aquests. El menyspreu displicent cap als ideals que la societat ens presenta com les fites on hauríem d’apuntar -al cap i a la fi, simples construccions imaginàries- ha estat, des de sempre, una de les bases del pensament cínic. Aquest anar a contracorrent al qual es lliura Rameau renunciant a les ambicions que presumptament apunten a la brillantor vital, doncs, ens semblarà perfectament normatiu. No hem d’oblidar que l’objectiu del cínic és ser autosuficient sense haver d’ajustar-se ni a les exigències de la realitat ni a les expectatives o als prejudicis morals i socials dels altres. És per això que Rameau considera una gran virtut que un pugui anar fent la seva sense haver de passar per la pantomima habitual. En canvi, entén la hipocresia com al fruit natural de la pretensió de les persones d’adaptar-se a les convencions. Per tant, Rameau subratllarà la importància de ser fidel a la pròpia naturalesa i respectar la pròpia subjectivitat. Per ell, no hi ha major riquesa humana que ignorar la necessitat de ser hipòcrita i poder permetre’s de preservar la singularitat particular davant de la mediocre uniformitat.

Tanmateix, potser ens podríem plantejar fins a quin punt aquest desig d’impugnar els patrons que certificarien el triomf social no respon a una rivalitat inconscient amb aquells que s’hi acomoden. “Sóc envejós” -confessa Rameau en un rampell de sinceritat. Tenint en compte aquesta declaració tan franca no ens ha de sorprendre el seu gust per degradar la imatge dels que se suposa que han arribat a dalt de tot. Ara em ve al cap aquella resposta de Plató a Diògenes: “Quants fums no descobreixes, Diògenes, per demostrar que no n’estàs ple!”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s