Pla, futbolero

En la magistral narració planiana Girona, un llibre de records, el relator afirma haver jugat com a mig centre de l’equip de futbol del col·legi dels Germans Maristes de Girona durant dos o tres anys. Es deuria lliurar a aquesta pràctica esportiva amb un cert entusiasme per tal com les sabates de pell girada que calçava quedaven “espellades pel fregadís del futbol”. Però, què voleu? ”El joc, que practicàvem amb notòria violència, fatigava el cos i distenia l’esperit” –reconeix el narrador. Tenint en compte aquests efectes tan lenitius no resulta estrany que al Camp de Mart de la Devesa els escolars maristes hi armessin uns “partits de futbol terribles”. Al cap i a la fi, en aquells anys passats a l’internat gironí “l’obsessió infantil era el futbol, que començava a popularitzar-se”. Es veu que quan jugaven al pati de l’escola, la pilota anava a parar indefectiblement a l’hort d’un veí solitari i ultrareligiós que s’emprenyava com una mona davant la proliferació d’esfèriques que queien a la seva propietat. “Pilotes…, sempre pilotes!” –s’exclamava el pobre home, malhumorat i displicent, cada vegada que havia de facilitar el pas a l’hort per tal que els jugadors recuperessin l’esfèrica extraviada.

És veritat que quan no l’aborda en forma de record infantil, Josep Pla acostuma a referir-se al futbol amb una patent menyspreança. Com el cinema o com els vehicles de motor, aquest esport és una d’aquelles afeccions popularíssimes que ell s’estima més ignorar. Però, per desgràcia, el futbol sembla omnipresent en les converses dels altres. L’escriptor no se n’està de lamentar l’aclaparadora quantitat de temps que la gent dedica a parlar-ne. Per tal que ens fem càrrec de fins a quin punt arriba la presència d’aquest esport en les conversacions habituals, Pla fa ús en diverses ocasions de l’adjectiu “asfixiant”. Es comprèn que, amb tanta profusió verbal, de les coses del futbol el de Llofriu se n’assabenti encara que no ho vulgui: “He de declarar de seguida que jo no sé pràcticament res del futbol peninsular. Amb prou feines llegeixo els diaris i no tinc ràdio ni televisió. Però això probablement no hi fa res, perquè aquest país està tan saturat de futbol, perquè, encara que no vulguis, les converses dels altres són immediates i constants, cosa que fa inevitable seguir aquest esport, per poques que siguin les orelles que tenim funcionant”. Ara bé, per a un infatigable observador de la realitat com ho era Pla, el desinterès pel futbol no podia ser absolut. Així, si d’una banda afirma que “el futbol no m’interessa en els seus detalls ni en les seves menuderies”, d’altra banda reconeix que li interessa com a espectacle de masses, en tant que fet social. “Si la literatura no és res més que el reflex de la situació social i econòmica de cada país en cada moment, el futbol és un color del mateix prisma”.

Aquestes referències que acabeu de llegir són extretes d’alguns dels articles del grafòman empordanès dispersos per l’Obra Completa. Es tracta d’uns escrits perfectament conseqüents amb l’ideari literari de l’autor. Si Pla entén la literatura com a reflex de la societat, no té altre remei que dir una cosa o altra al voltant del fenomen futbolístic. A més a més, en aquests articles Pla també és del tot conseqüent quan celebra en la pràctica del futbol les mateixes virtuts que lloa en l’exercici de l’escriptura. En efecte, el lector trobarà que hi defensa un estil de joc totalment conforme a la seva ideologia literària. Per tant, de la mateixa manera que, quan parla d’escriptors, Pla abomina de les subjectivitats massa exacerbades, de la inspiració, del pur instint, de l’anarquia, de la frivolitat, de les filigranes barroques, de l’exhibicionisme i d’allò més visceral que mou les persones, en el futbol tots aquests vicis també li resulten enutjosos i altament reprovables. En canvi, Pla pondera el futbol deliberat, intel·ligent, basat en un mètode, amb rigor tàctic, que defuig la improvisació, suprimint, en la mesura del possible, tots aquells elements d’atzar o de casualitat que puguin intervenir en el joc. Com en la pràctica de l’escriptura, l’autor empordanès detesta tot allò que no sigui meditat, el que apareix massa lligat a la inspiració o a la víscera, aquell futbol, tan primari com obsolet, on cada jugador fa el que li dóna la gana.

Constatem, doncs, que l’any 1954 Josep Pla ja era un partidari convençudíssim del futbol jugat al primer toc. Aquell estiu, l’escriptor assisteix a la fase final del Mundial de Suïssa i n’escriu un parell d’articles que apareixen recopilats en el volum Per passar l’estona, el número 36 de la seva Obra Completa. Pla compara estils de joc: “Els anglesos encara avui aturen les pilotes. Els hongaresos combinen els esfèrics sense aturar-los, amb una velocitat prodigiosa”. La preeminència del joc al primer toc, representat en aquell Mundial per la selecció d’Hongria, sobrevola de dalt a baix el discurs planià: “Els austríacs juguen un bon futbol, basat en el sistema tradicional anglès, excessivament lent, i que, davant de la sensacional tàctica hongaresa, resulta una mica monòton, per no dir avorrit. Els austríacs reben la pilota, l’aturen i la passen. Estem davant de la vella escola, admirable per tants conceptes, però que el futbol hongarès ha debolit. L’esbalaïdora disciplina hongaresa, la màquina d’aquest equip, la fabulosa quantitat d’hores que ha dedicat a l’entrenament i al treball, permet als seus homes, en moltíssims casos, passar les pilotes sense aturar-les, cosa que produeix una enlluernadora velocitat i una prodigiosa eficàcia. Com ja he dit, aquesta és la clau del futbol hongarès i la causa de la seva immensa superioritat. Aquests homes han portat aquest esport a la qualitat més elevada de la seva història. La seva manera de comprendre el joc influirà sobre tot el futbol del futur, perquè és un fenomen extraordinari”. Aquestes línies, recordem-ho, van ser escrites el juliol de l’any 1954.

Com tots sabem, aquesta manera de jugar a futbol tan agraïda per als ulls de l’espectador ha estat aplicada sistemàticament al joc del Barça des de l’arribada de Johan Cruyff com a entrenador del club. Josep Pla, el dia de la Candelera de l’any 1974, li va dedicar un article que podem trobar en el volum A de l’Obra Completa i que es titula Els gols del jugador Cruyff. En aquest escrit, summament elogiós, l’escriptor alaba les virtuts del futbolista holandès: “la seva decisió admirable a no fer coses inútils, genials o absurdes; essent marcat per dos jugadors adversos, la seva paciència admirable; la seva habilitat constant per no ésser lesionat ni per lesionar ningú; els seus dots d’observador constants i positius”. Pla, generós, atribueix a l’holandès una “barreja d’observació, d’intel·ligència, d’habilitat i de decisió”. Enmig de l’article, l’escriptor arriba a una conclusió que ens pot fer una certa gràcia: “Cruyff és avui una gran vedette més unitiva que separativa”. Pla ho afirmava l’any 1974. Amb el pas del temps, sospito que les coses han canviat una mica.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s