Diari del lladre, de Jean Genet

En un dels habituals moments de sinceritat que caracteritzen Diari del lladre, el narrador, impúdic, ens confessa:“La traïció, el robatori i l’homosexualitat són els temes essencials d’aquest llibre”. I té raó. Ens trobem davant d’una autobiografia més o menys novel·lada del seu autor, Jean Genet, home d’una existència no gaire edificant. De ben petit ja va començar a anar pel mal camí. L’ambient dels baixos fons de seguida va ser el seu, vivint a base d’almoines, depredacions i còpules anals estipendiades, mentre corria amunt i avall entre tuguris i presons. Es veu que la seva predisposició a la pederàstia i la rapinya fou total. Del bagatge vital resultant de freqüentar el món de la misèria, la prostitució i el delicte en nodrí la seva producció com a novel·lista, dramaturg i poeta. En sortiren pàgines autobiogràfiques que es converteixen en el testimoni apassionant del seu poc modèlic buscar-se la vida. La sorpresa va ser que d’un rodamón de tan baixa estofa en poguessin sortir uns escrits de tanta finesa literària. Condemnat a llarga reclusió carcerària, un grup d’intel·lectuals entre els que destacaven Sartre i Cocteau, van defensar Genet al·legant la gran qualitat literària de la seva obra, aconseguint que el president de la República francesa l’indultés i santes pasqües. Que et commutin alegrement una pena penitenciària pel simple fet de tenir una producció literària que t’avali és cosa fina. D’això se’n diu sentit de la justícia en un país d’alta civilització que es preocupa per les qüestions importants i decisives de la vida. No se m’acut millor exemple de la “grandeur” de França.

Al Diari del lladre queda ben palès el gust de Genet per la degradació personal. El que orienta els comportaments aberrants que hi reporta és el desig de convertir-se en un rebuig detestable, en una abjecció humana. Ple d’orgull, reivindica el plaer de sentir-se “enmig de la immundícia”. Amb aquesta preferència tan especial entendreu que en la mendicitat, la delinqüència i la prostitució, Genet s’hi trobés com a cal sogre. No se n’està de reconèixer una “precipitació quasi joiosa cap a les situacions més humiliades”. Aquesta complaença en ocupar la posició d’objecte degradat i envilit provoca que davant dels seus amants l’escriptor no s’ofereixi com a parella desitjable sinó que s’hi lliuri simplement com a instrument de gaudi. Ell no és res, acostumat des del naixement a estar en mans de desconeguts que no l’estimaven, es posa a disposició dels companys sexuals perquè aquests, sotmetent-lo al propi plaer, en facin el que vulguin. Tal es comporta amb Stilitano, amb Armand…

Aquest parell de malfactors són una mostra prou il·lustrativa de la tipologia masculina davant la qual Genet perd el món de vista. L’escriptor manifesta una admiració tremolosa, plena de deler i de frisança, vers els tipus fatxendes, que s’imposen amb els seus aires de superioritat, que el tracten amb indiferència, amb duresa, potser amb violència, castigant-lo. Genet se sent trasbalsat pels homes que irradien una aurèola fantàstica de virilitat i mostra una gran facilitat per apassionar-se per ells fins la devoció. El prestigi d’aquests mascles es resum en un objecte privilegiat, exclusiu i valuós, que justifica aquest abrandament: el penis. El mateix escriptor parla d’aquest òrgan anatòmic fent servir el verb “adorar” o l’expressió “culte fàl·lic”. Extasiat davant les insígnies més estereotipades de la virilitat, somiant muscles i tendons masculins, el nostre narrador desitja que aquests paios tinguin poder per sobre d’ell i de bon grat es deixa posseir i dominar per un o altre. Genet viu en un món homoeròtic dividit entre herois i esclaus. Entre durs i “mariconas”.

L’escriptor entén la pederàstia, sobretot, com un desafiament, com una transgressió que el situa fora de la llei i que, precisament per això, li encanta. Si el narrador de Diari del lladre força els límits contínuament i es permet de presumir d’una vida escandalosa, col·leccionant infàmies i acumulant antecedents penals a tall de distinció honorífica és justament perquè busca ser culpable. Les lleis són una coacció arbitrària que no està disposat a acceptar. Ell segueix l’imperatiu del seu desig i prou. I aquest desig no és altre que la violació de la norma. Si li interessa la llei és en la mesura que funciona com a prohibició, pel plaer d’infringir-la. Amb la transgressió, més que abolir la legalitat, sembla que la vulgui fer present. La seva fixació vers els policies, la placa dels quals esdevé per a ell una mena de fetitxe, ens demostra que, en el fons, és ell mateix qui persegueix la llei.

Fornicant amb policies, de passada, traeix la camaraderia entre els pispes. I és que si hi ha alguna cosa que encara agrada més a Genet que el crim és la seva delació. La lleialtat li repugna. L’autor francès admira la traïció com a transgressió de les lleis de la fraternitat. No creu en els lligams solidaris o afectius entre les persones. El meravella que, tot i semblar que estàs subjugat per algú, puguis capgirar la situació i trair qui més estimes. Al capdavall, si es pot sacrificar el vincle amb un fill acabat de néixer, com va fer la seva mare, que el va abandonar en un hospici tot just haver-lo parit… La possibilitat de traïció anul·la qualsevol lligam amorós entre les persones. I si es poden trencar els llaços de l’amor, que es consideren els més ferms que existeixen, tot és dostoievskianament possible.

¿Per què el va abandonar la mare si no és perquè realment s’ho mereixia? Genet fa el possible per donar motius que justifiquin aquella prematura renúncia materna. Es converteix en una mala persona, rebutjant aquell món que l’ha rebutjat a ell. Ja que en l’origen l’havien menyspreat, ara l’odiarien. La intencionalitat el redimirà de ser la víctima d’un destí fatal. L’escriptor no vol que cap sociòleg ingenu culpi la societat dels seus delictes. Ell és dolent perquè vol. És ell mateix qui, embrutint-se i envilint-se, provoca que el prenguin per una abjecció indesitjable. Quant pitjor, millor! Per ell, qualsevol pèrdua es converteix en un profit. Ens trobaríem, doncs, davant d’una versió perversa de l’amor fati nietzschià. Els escrits de Genet pretenen rehabilitar el que es considera més baix i infame per redimir-se a si mateix. L’escriptura com a catarsi.

I quin millor mitjà per redimir-se que assolint la transcendència. I és aquí on apareix la religió. Genet es refereix a la traïció, el robatori i la homosexualitat com a “tres virtuts que erigeixo en teologals”. L’escriptor mostra el mateix gust pel sacríleg i la blasfèmia que per la transgressió. “La voluptat inquieta que acompanya el sacríleg”– ens diu. No és estrany que es refereixi a Déu o al sagrat en nombroses ocasions, diríem, intempestivament. Com quan es refereix al cul del seu enamorat en els següents termes: “Aquell paner era un Tabernacle”. L’home emprèn el propòsit místic d’arribar a la transcendència a través de l’abjecció. Genet afirma que el guia “una voluntat de santedat”. Al lector, testimoni necessari de les perversions de l’escriptor, toca escatir a quina mena de santedat es refereix.

Anuncis