Stefan Zweig, novel·lista

Encara que us pugui agradar més l’Stefan Zweig biògraf, assagista o memorialista, ja em permetreu que avui m’acosti a aquell que escull el camí de la novel·la per tal d’explotar la condició d’escriptor, llegant a la literatura títols tan significatius com Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona o Carta d’una desconeguda. Si en el primer d’aquests relats s’hi narra la devoció d’una dona per un perdedor, en el segon la protagonista cau rendida a les barbes d’un triomfador. Una i altra novel·la ens mostren la facilitat de Zweig a l’hora d’assumir de manera plausible el punt de vista femení, la naturalitat amb què l’escriptor es posa en la veu d’unes dones que desitgen els favors emocionals d’uns individus del sexe contrari. Ens trobem, doncs, davant de dos relats, un en forma de confessió i l’altre en forma de carta, on una dona pren la paraula i se sincera a un desconegut. Les dues protagonistes senten la necessitat de fer públiques, amb la major franquesa possible, unes confidències que revelen una veritat oculta de naturalesa sentimental. Ni l’una ni l’altra no han estat estimades per l’home que pretenien i se senten empeses a parlar d’aquest desamor, a que l’experiència traumàtica que les ha sacsejat passi per la paraula. Exposar la seva història els comporta una mena de catarsi. Les dues novel·les són, al capdavall, un monòleg. Uns relats confessionals que expliquen les trobades fallides de les protagonistes i que obeeixen a la necessitat d’obrir el seu cor a uns homes que, de sobte, es troben convertits en confidents involuntaris d’unes dones que els són desconegudes.

A Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona, la protagonista se sent atreta per “l’expressió d’avidesa i passió tan forta” d’un jove estudiant encegat per la ruleta. La paia cau subjugada per l’efervescent vida que suposa que bull dins el cervell d’un jugador empedreït que, davant la taula del casino, perd el món de vista. Aquest desfici pel joc produeix una impressió tan profunda a la dona que s’arriba a obsessionar inusitadament amb el propòsit de redimir tal perdulari. A Carta d’una desconeguda, la noia remitent de la missiva que constitueix el relat s’enamora d’un escriptor que es trasllada a viure a l’apartament veí i el mitifica ja abans de veure’l per primera vegada. Una i altra protagonista conceben els homes desitjats a la llum de les pròpies fantasies. Els fonaments de la passió amorosa d’ambdues són més aviat precaris. Tot s’ho fan elles. Els punts de partida d’aquestes inclinacions afectives en poden fer qüestionar l’autenticitat. Lògicament, són històries que no condueixen enlloc. Zweig, un tipus lúcid i reflexiu, orquestra les passions dels seus personatges subratllant el caràcter intencional de l’amor.

Tan gran és el determini d’aquestes dones que el primer cop que es troben amb el seu admirat ja s’hi lliuren de manera cega i temerària, deixant que ell se les endugui al catre. Són elles qui els busquen. No es poden lamentar d’haver estat seduïdes. La maniobra d’acostament la fan elles. A Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona, és la protagonista qui es posa a seguir el noi per tal de, suposadament, deslliurar-lo del vici del joc. “Això m’esdevenia inconscientment, jo no obrava per la meva pròpia voluntat”. Zweig, amic i admirador de Freud, coneixia bé la importància de recalcar segons què. Bon lector dels casos clínics del psicoanalista vienès, l’escriptor es preocupa de fer-nos saber que el marit de la protagonista és mort i que els fills ja li han marxat de casa. La dona es troba que no pot exercir d’esposa ni de mare. Li manca un objecte privilegiat on projectar les seves expansions afectuoses. Amb el jugador desconegut ensopega amb un objectiu a qui engegar l’excedent d’abnegació i de sacrifici i que, alhora, dóna sentit a la seva existència: salvar la vida a un suïcida potencial. Mrs. C. es pren aquestes ànsies redemptores tan a la valenta que accedeix a passar la nit amb ell. Al matí següent, li arrenca la promesa que deixarà de jugar. El jove ludòpata, però, no té cap intenció de ser rescatat del seu vici. A la fi, enlloc d’agrair els afanys redemptors de la dona, la tracta a fum de sabatots per tal de treure-se-la de sobre.

Aquest és el risc a què un s’exposa quan es deixa endur per exaltacions incongruents per individus que no han fet res per merèixer-ho. Els beneficiats acostumen a ser indiferents a l’amor que desperten i es mostren poc disposats a involucrar-se en passions alienes que ells no han buscat. No fan altra cosa que adequar-se a les fantasies femenines i aprofitar l’ocasió que se’ls presenta, com és natural. Una vol salvar-lo del suïcidi, l’altra l’adora incondicionalment i li dóna un fill i, tot i així, es troben amb la indiferència d’aquests homes. Les dues esperen en va que els ofereixin el reconeixement i l’amor que creuen merèixer. Si la protagonista de Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona suposava que la seva voluntat redemptora li procuraria la predilecció del jove jugador, l’heroïna de Carta d’una desconeguda imaginava que la incondicionalitat absoluta vers l’escriptor aconseguiria que aquest acabés enamorat de debò. El va seguint en la distància a través dels anys, estimant-lo secretament. En un parell d’ocasions se li presenta l’avinentesa d’enllitar-se amb ell. Encara que el literat l’afavoreix amb “la benaurança de les seves sàvies tendreses” -fins a fer-li una criatura- el que ella desitjava era que la reconegués, no ser una entre altres. Aquestes trobades sexuals efímeres i espaiades en el temps, al capdavall, s’acaben convertint en temptatives inútils de ser reconeguda. Per desgràcia, cada vegada que està amb ell és en tant que desconeguda; el paio mai no la recorda.

Davant la indiferència, enlloc de posar-se pedres al fetge, la protagonista de Carta d’una desconeguda continua amb la seva adoració distant i silenciosa. Fins que un dia l’estimat, després d’una d’aquestes esporàdiques trobades carnals, li llança uns bitllets per pagar el sexe que ella li ha brindat amorosament, tractant-la com si fos una vulgar prostituta. Per aquí la noia ja no hi passa. En una i altra novel·la de Zweig els diners sempre apareixen en el rerefons de la humiliació, com a element mortificant. A Vint-i-quatre hores de la vida d’una dona el jove jugador s’aprofita del dineral que ella li ofereix per saldar els deutes de joc. Per als dos homes, el sentiment no arriba a ocupar el lloc del diner. Aquesta actitud, esclar, atia les fantasies de prostitució en una i altra dona. I és que quan constaten que no les tenen per res se senten profundament humiliades. Mrs. C. “No tenia altre desig que morir, però em mancava la força per accelerar aquest dolorós deler”. Al final de l’obra ens assabentem que el jove jugador s’acaba traient la vida. La remitent de la carta dóna a entendre que, sense ganes de lluitar contra la malaltia que l’afecta, s’abandona voluntàriament a la mort. Zweig se suïcidà a Petròpolis, al Brasil, el dia 22 de febrer de 1942.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s