Ramon Llull, un psicòtic genial

“En la paraula se mostra hom foll”– escrivia Ramon Llull. I tenia raó. Gràcies a aquest paper de testimoni clínic que podem atribuir a l’escriptura, la història de la psicoanàlisi compta amb diversos texts exemplars que han ajudat a dilucidar i il·lustrar patologies psíquiques complicades, del ram de la psicosi. Freud acut als escrits del president Schreber, Lacan als de Joyce. Els de Llull també haurien servit. ¿És possible entendre el grafòman mallorquí sense fer cap referència a la psicosi? ¿És pertinent obviar que en la base de la seva escriptura hi ha una estructura psicòtica que l’esperona? Podríem dir que en la paraula, Llull “se mostra” com a parafrènic. Lacan considerava aquesta patologia com a “l’excel·lència dins la malaltia mental”. Els que la pateixen poden funcionar en la vida quotidiana d’una manera bastant adaptada. No hi ha un deteriorament psíquic notable. Les facultats intel·lectuals resten intactes. Acostumen a fer un ús de la llengua molt creatiu, inspirat, a vegades hermètic, amb abundants neologismes. Normalment es tracta de visionaris carregats d’idees ambicioses i que, per postres, senten un gran impuls a la producció literària. Tenir en compte la intenció que du l’autor a l’escriptura ens ajudarà a comprendre la relació entre l’obra lul·liana i la psicosi. La qüestió és tan senzilla com decisiva: ¿què fa, Llull, quan escriu?

El beat construeix un sistema lògic, filosòfic i teològic, l’Art, que pretén explicar com està organitzat el món. L’home és del parer que partint de Déu es pot anar dilucidant la realitat, que tirant de matemàtica i de geometria es poden arribar a comprendre racionalment les regles bàsiques que fonamenten i ordenen l’univers. Llull concep la Creació com a obra rodona i acabada. La lògica del seu sistema, basat en la possibilitat de múltiples combinacions, pretén mostrar que tot es relaciona amb tot de manera ordenada. L’objectiu és trobar la veritat última, general i irrefutable, que comparteixen les tres religions que a l’època conviuen a les vores de la Mediterrània. Al capdavall, tant les matemàtiques com la geometria són un llenguatge universal. Serveixen de la mateixa manera al cristià, al jueu o al musulmà. A més, es val de recursos gràfics com figures d’arbres, que usa a tall de mapa conceptual, escales que classifiquen jeràrquicament, mandales on cada element pot remetre als altres… La qüestió és reduir la complexitat del món a un esquema intel·ligible on tot estigui ordenat, jerarquitzat i relacionat. Amb el seu sistema, Llull acota la realitat, la circumscriu, li posa uns límits. Amb moltes combinatòries possibles, però limitades, no infinites. A través de l’escriptura instaura un ordre del món que a ell li falta, un fonament essencial, un punt fix al qual remetre’s per estabilitzar-se ell mateix. Li cal reconstruir la realitat i crea un sistema, basat en un principi diví, que li permeti orientar-se en l’existència.

Ben desorientat s’havia quedat el dia que, mentre escrivia un poema consagrat al més arravatat amor profà, se li apareix el Crist crucificat. Aquesta visió la té durant cinc nits consecutives. Sempre que vol reprendre la composició de la poesia amatòria, li compareix el Sant Crist. Davant d’aquestes aparicions tan pertorbadores, Llull se’n va al llit angoixat i, perplex, es pregunta què deuen voler dir. Fins que, a partir del cinquè ensurt, pot donar un sentit a les al·lucinacions, prenent-les com un senyal de Déu: Nostre Senyor vol que Ramon renunciï a l’amor profà i es lliuri a l’amor diví. Entén que el totpoderós l’ha triat a ell –vaja privilegi!- per fer de mediador entre Déu i la humanitat, per convertir-lo en el seu portaveu. És llavors quan Llull se sent cridat a escriure el millor llibre del món per convertir els infidels i treure’ls de l’error que els condemna al pecat, redimint-los.

Aquestes aparicions representen un punt de ruptura. El futur beat es converteix a la llei de Déu. Com Sant Agustí, es veu que abans d’arribar als trenta anys Llull havia fet tronar i ploure, abandonant-se a la lascívia amb una gran facilitat. A partir de les visions, un Ramon renovat renega del seu passat dissolut i es penedeix d’haver estat presoner dels desigs mundans. Abandona el món i es posa al servei de Crist. Mor el Llull pecador i en neix un de nou, pietós. Els seus ideals canvien. Està disposat a sacrificar la família, les trobades sexuals, els béns materials i, fins i tot, la pròpia vida. No és una qüestió de fe, sinó de certesa. Està tan convençut de la seva veritat, de les certeses que l’animen, que és veu capaç de denunciar com a falsa la veritat dels musulmans encara que ho hagi de pagar amb la vida. Si el seu sacrifici ha de servir per implantar la fe catòlica al món està disposat a morir defensant la llei de Crist. A més, la mort violenta a mans de l’infidel li assegura convertir-se en la figura ideal d’un màrtir de l’església. Si, com deia Freud, el psicòtic estima més el seu deliri que a si mateix, s’entendrà que, quan arran de l’anomenada “crisi de Gènova” se li va presentar el dilema, Llull preferís salvar l’Art abans que la pròpia persona.

A aquesta predisposició al martiri per tal de convertir l’infidel i a l’escriptura del millor llibre del món a tal efecte, se li suma la tasca de promoure la fundació de monestirs per a la formació de missioners. La convicció amb què es pren aquesta comesa dirigeix des de llavors l’existència de Llull i li dóna una confiança a prova de sotragades. Com que el Papa o els reis cristians són aquells personatges que representen l’autoritat i que poden posar a ratlla els sarraïns, Llull hi acudeix al davant confiat i ple d’entusiasme per demanar-los suport però no en treu res. Ni reis ni papes no es mostren gaire interessats en els projectes fundacionals i missioners de Llull. Deurien trobar que estava carregat d’orgues i que les seves ambicions passaven de mida. Quan les autoritats terrenals no li fan cas, cau en la depressió que reflecteix el Desconhort. Déu l’avala, però no els seus representants a la terra. Aquests no estan per ell, i a Llull li dol.

Davant d’aquesta situació de menyspreu, l’escriptor sent la necessitat de reivindicar-se per tal com està convençut que participa d’un saber absolut que Déu li ha confiat, il·luminant-lo, inspirant-li les paraules adequades per manifestar als infidels la veritat de la fe catòlica i aconseguir que aquesta s’estableixi en tot el món. Aquesta relació tan privilegiada amb la divinitat, com comprendreu, suposa una certa megalomania, molt comuna en el vessant parafrènic de la psicosi. Si els místics criden a Déu, Llull, en canvi, és cridat per Déu. Mentre que Santa Teresa vacil·la, Llull no dubta. Santa Teresa pregunta, Llull dóna respostes. L’Ars lul·lià podria considerar-se, al capdavall, un deliri d’interpretació, tal i com també podria ser el cas d’aquest comentari que acabeu de llegir.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s