El primer amor, d’Ivan Turguénev

Hi ha capítols de la pròpia història que mai no es poden arribar a tancar del tot. Els podem anar reescrivint indefinidament a mesura que van passant els anys i sempre s’enriquiran amb nous matisos i raonaments més madurs i precisos. Un exemple en pot ser el capítol que dediquem al primer amor fallit. Aquest esdeveniment, que ens parteix pel mig l’adolescència, acostuma a ser un dels episodis que millor ens permeten constatar fins a quin punt som víctimes de les nostres pròpies construccions imaginàries a l’hora d’atribuir un sentit a les vivències que anem travessant al llarg de la vida. I és que la significació que donem a la primera ensopegada amorosa que patim, a causa tant de la seva excepcionalitat com de l’absoluta inexperiència en què ens trobem en el moment de viure-la, no sol ser la més apropiada. Heu de pensar que el primer desengany representa un moment molt delicat: és la primera vegada que, suposadament, algú deixa d’estimar-nos. Ens és difícil de pensar-ho, de fer-nos-en càrrec. No ens en sabem avenir. Ens falta prou criteri per valorar, per donar el sentit pertinent a tot allò que ha motivat aquella situació tan desagradable que ens veiem obligats a enfrontar. Els límits de les relacions primerenques són els límits del pensament adolescent. Els primers amors pengen d’un fil primíssim.

Davant d’aquesta realitat inescamotejable, entendreu que un marrec amb inquietuds es vulgui curar en salut i miri de posar remei a la natural inexperiència dels seus pocs anys abans de llançar-se a compromisos d’una certa volada sentimental. Recordo que el primer llibre que vaig anar tot sol a comprar, quan la històrica llibreria mataronina Robafaves encara parava al carrer de santa Marta, -si en fa de temps!- va ser El primer amor, d’Ivan Turguénev. Jo deuria voltar els onze o dotze anys. En aquells dies ja sentia la necessitat urgent d’instruir-me en els afers sentimentals per tal d’anar previngut en relació a les contingències pròpies del fet amorós en vistes a l’adolescència que era a punt d’encetar. Amb un encapçalament tan explícit i prometedor, aquesta breu narració em va semblar ideal de cara al propòsit d’il·lustrar-me al voltant de les hipotètiques passions primerenques que poguessin sorgir. En arribar a casa i presentar el llibre a la consideració materna, la dona es va amoïnar exageradament pensant en quina mena de depravacions m’iniciaria Turguénev. Un títol com aquest, als seus ulls, era gairebé pornogràfic.

Però el cert és que en aquesta novel·la curta de l’any 1860 no hi ha res que es pugui considerar una indecència. El narrador Vladímir, un home fet i refet, explica la història del seu primer amor, viscut en plena adolescència, quan la ingenuïtat i la candidesa encara governaven el seu tendre enteniment. “Malgrat els meus setze anys, encara era un infant”-es lamenta. La noia en qüestió, Sinaïda, té quatre anys més que ell i una experiència vital considerablement superior. Al llarg del festeig, l’estat d’ànim de Vladímir oscil·la entre la joia i el turment en funció dels missatges que ella li adreça, sovint contradictoris, alternant afalacs amb displicències. Davant el comportament enigmàtic de la noia ell no sap a què atenir-se. Passa de l’esperança al desengany com aquell qui res. Per acabar-ho d’adobar, Sinaïda, fent gala  d’un poder de seducció inusitat, coqueteja amb tota una cort d’admiradors que la ronden. Del seu seguici d’enamorats, la princeseta, despòtica, en fa el que vol. Fins i tot els tortura amb aquell gust, tan típic entre les histèriques, d’acarar els rivals potencials entre ells. El pobre Vladímir es mostra molt sensible als efectes de la gelosia. No sap a qui estima realment, Sinaïda. Es martiritza rumiant en relació a la identitat del possible competidor fins que -agafeu-vos!- descobreix que es tracta del seu propi pare, de qui ell mateix sembla estar-ne enamorat.

El pare de Vladímir, “un home tan segur de si mateix”, contrasta amb la pueril irresolució del fill, que l’idolatra: “Amb quina vehemència no m’hauria fos amb ell si constantment no hagués sentit la seva mà que me n’apartava!” Vladímir no ens pot expressar d’una manera més diàfana l’atracció que sent pel seu progenitor: “El meu cor s’estremia i tot jo em sentia arrabassat per ell”. Davant la consistència viril que atribueix al pare, esclar, no pot competir. “De l’Otel·lo gelós, disposat a matar, havia esdevingut un infant d’escola…” Tan gran és la fascinació que sent pel rival que reconeix que “no covava cap malvolença contra el meu pare. Més aviat semblava que s’havia engrandit als meus ulls tota la seva figura”. Sembla evident que, abans de pretendre seduir una dona, Vladímir havia d’arreglar l’atzucac edípic en què es trobava.

Però, sobretot, el que li convenia era anar més enllà d’aquella imatge femenina ideal que havia covat en les seves fantasies. La desconeguda Sinaïda presentava totes les qualitats aparents per ocupar el lloc idealitzat confegit per la imaginació del noi. El que hi havia en joc en la passió de Vladímir era, tan sols, l’enlluernament per “la imatge de la noia”. Entendreu que es tractava d’una qüestió purament imaginària, amb una fonamentació bastant precària. L’amor de debò no té res a veure ni amb imatges, ni amb ideals, ni amb fantasies. Vladímir estima Sinaïda sense conèixer-la. Per això a la fi de la narració, lúcid, es planteja si allò que imaginava que era amor, en realitat, tenia gaire a veure amb aquest sentiment.

Hem d’admetre que hi ha amors equivocats. A vegades un suposa que ha viscut un enamorament quan en realitat s’ha limitat a participar d’una confusió emocional que no s’ha sabut explicar adequadament. Jo mateix, amb el pas dels anys, he constatat que aquella que considerava el primer amor, en realitat no ho havia estat. Només m’ho pensava. D’ella amb prou feines en recordo res. Però, en canvi, hi havia una altra noia a l’institut, més menuda i grassoneta, de la qual al cap de trenta anys encara em vénen a la memòria infinitud de detalls. Paraules, gestos, mirades… Gràcies al record, em puc fer càrrec de fins a quin punt em fixava en ella. Potser eren minúcies que llavors ni m’aturava a pensar. Com que era una atracció que no responia als ideals adolescents habituals, ni me n’adonava. En aquells moments no m’hauria pogut imaginar que m’agradava, ni molt menys hauria gosat de confessar-m’ho. En realitat m’atreia molt més del que estava en condicions d’admetre. Ella era, amb diferència, la noia més interessant i rica de la classe, però jo encara no estava en situació de saber valorar la mena de virtuts que ella encarnava ni de reconèixer els senyals d’una atracció verdadera. Al cap dels anys he arribat a entendre que, d’aquella noia rosseta i de pell clara que escrivia damunt del pupitre, amb lletra pulcra i refinada, el nom de les seves heroïnes literàries, n’estava enamorat sense saber-ho. És un fet que, a quaranta-cinc anys, continuo construint la meva joventut.

Anuncis

Joan Sales, entre dualitats i triangles

Aquest estiu m’he regalat amb la lectura en paral·lel de Cartes a Màrius Torres i d’Incerta glòria, de Joan Sales. El primer d’aquests volums inclou la correspondència enviada per Sales al poeta Màrius Torres i a una senyoreta molt eixerida que respon al nom de Mercè, internada, com Torres, al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena. La relació entre tots tres conforma un triangle deliciós, tan platònic com epistolar. Llegint, llegint, el lector té l’agradable sorpresa de constatar que a les Cartes ja hi fermenta literàriament la que serà una de les grans novel·les de les lletres catalanes. En efecte, les Cartes constitueixen la base real d’Incerta glòria. D’aquesta correspondència a tres bandes Sales en treu la substància amb què nodrirà la seva novel·la immortal. Afirmacions, anècdotes, reflexions, escenes presents en les Cartes apareixeran després novel·lades a Incerta glòria. La lectura simultània, creuada, dels dos llibres permet seguir de manera privilegiada com s’ho fa un autor per transportar la realitat a la literatura, fixar-se en com Sales cuina tot aquell suculent material epistolar i el transforma en ficció. Si Incerta glòria sorgeix d’una correspondència, no és estrany que l’obra estigui estructurada, en gran part, en forma de cartes. Les d’en Lluís al seu germà Ramon, les de la Trini a en Soleràs… Les cartes d’aquesta dona, per cert, són llegides per la trinitat d’homes que la pretenen: en Soleràs, en Lluís i en Cruells. Les dues obres de Sales conformen un fresc al·lucinant al voltant de la guerra civil espanyola. Si les Cartes a Màrius Torres en són les memòries, Incerta Glòria n’és la novel·la.

Un i altre llibre comparteixen un mateix marc de referències. La geografia que conté Incerta glòria és una rèplica fictícia de l’autèntica peregrinació bèl·lica de l’escriptor pels diversos pobles del front, itinerari que Sales reporta en les seves missives. Així, Castel de Olivo representa Esterqüel i Olivel de la virgen, Castell de Cabra. De la mateixa manera, passats pels alambins de l’elaboració literària, el “tiniente don Juanico” es converteix en el “tiniente don Luisico” i l’euga “Castanya” es transmuta en la “Bellota”. L’autor fins i tot reprodueix textualment expressions que ja havia emprat a les Cartes. Segur que hi haurà frases que no sabreu si les heu llegides en un llibre o en l’altre. O potser en tots dos: “El Capital és una lata fabulosa”. Aquesta afirmació tan categòrica pertany tant al Sales de les Cartes com al Soleràs d’Incerta glòria. Hi ha coincidències explícites com aquesta i d’altres de més subtils. És possible que la frigidesa de l’esposa del doctor Puig, la Merceditas, us remeti a quan Sales, a les Cartes, es refereix a la intenció de la Mercè de romandre “tieta” és a dir, a la seva voluntat de refusar-se com a dona sexuada i mantenir el desig eròtic allunyat de la seva vida. En tot cas, el lector es pot entretenir endevinant quins són els referents reals dels personatges o de les situacions que Sales trasllada a la novel·la.

La dimensió política present en les dues obres és inevitable per tal com el seu tema central és la guerra civil espanyola i la nefasta conseqüència que tingué a Catalunya en forma de revolució anarquista. Les Cartes van plenes del fàstic que a Sales li produeixen tant les barbaritats dels “bèsties de la FAI” com la incompetència desorbitada dels governants legítims: “Sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim”. L’escriptura epistolar i novel·lística de Sales seria una eina magnífica per combatre l’estupidesa política suposant que aquest fos un mal que tingués remei. Com acostuma a ser habitual, també en aquella ocasió els catalans ho vam fer de la pitjor manera que vam saber: “¡L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! Precisament perquè és l’empresa més grandiosa de tota la història humana demana molts i molts anys, demana potser segles; demana anar amb peus de plom per no fer passos en fals…” Qualsevol que pretengui entendre la situació política actual del país hauria de tenir a mà Cartes a Màrius Torres i Incerta glòria per constatar, amb més o menys tristesa, allò tan trillat que la història es repeteix.

Més enllà de la dimensió política, Incerta glòria presenta un nivell, diríem, metafísic. Com que si abordéssim la novel·la des d’aquesta perspectiva no acabaríem mai, permeteu-me, tan sols, una petita divagació. Sales posa en boca del personatge d’en Soleràs aquesta sentència cada dos per tres: “Venim de l’obscè i anem al macabre”. Un com a principi i l’altre com a fi de la vida. Aquesta dualitat inquietant apunta a la nostra relació amb el sexe i amb la mort, al cos sexuat i al cos moridor. A més a més, tant el macabre, suscitant l’horror, com l’obscè, provocant el pudor, es dirigeixen a la mirada, violentant-la. Quan irrompen en el nostre esguard pot arribar a un punt en què la visió es torni insofrible. ¿Ens atrevim a donar un cop d’ull a allò obscè o a allò macabre?.. El cas és que, davant del que ens resulta insuportable, la nostra mirada es mou entre el refús i la fascinació. També pot semblar paradoxal que l’obscè i el macabre siguin el pretext per a tantes bromes i acudits. Potser per allunyar-los de l’angoixa que ens poden arribar a despertar. L’acudit els converteix en còmics. La irreverència vers allò que ens subjuga ens allibera, una mica.

Però, esclar, les lleis de la naturalesa que determinen el sexe i la mort són innocents. No hi ha cap realitat que sigui obscena o macabra per si mateixa. Només hi apareix a la mirada d’algú. Per a les ànimes pures no hi ha res que ho sigui. La puresa d’esperit purifica la mirada. És quan es perd la innocència que la nuesa es torna obscena. La simplicitat de la mirada no sent el pudor ni l’horror. “¡Arribar a conquerir la innocència! Qui sap si és l’anhel suprem de la nostra ànima…”– especula la Trini. No és estrany que aquesta dona reivindiqui la candidesa. Déu ja havia advertit Adam i Eva que si menjaven el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal es condemnarien. La Trini concep la innocència com a retorn al món espiritual a través de la fe i de la poesia. Per ella, es tracta d’experiències privilegiades que ens permeten anar més enllà d’aquest bucle sense sentit, propi de la naturalesa corporal, que ens fa venir de l’obscè per anar al macabre. Les reivindica en la mesura que fe i poesia s’allunyen de l’atzucac terrenal i s’apropen al món espiritual, en tant que transcendeixen el cos sexuat i el cos moridor i permeten retrobar, fins i tot enmig de la guerra, la innocència absoluta pròpia dels temps edènics.