Joan Sales, entre dualitats i triangles

Aquest estiu m’he regalat amb la lectura en paral·lel de Cartes a Màrius Torres i d’Incerta glòria, de Joan Sales. El primer d’aquests volums inclou la correspondència enviada per Sales al poeta Màrius Torres i a una senyoreta molt eixerida que respon al nom de Mercè, internada, com Torres, al sanatori per a tuberculosos de Puig d’Olena. La relació entre tots tres conforma un triangle deliciós, tan platònic com epistolar. Llegint, llegint, el lector té l’agradable sorpresa de constatar que a les Cartes ja hi fermenta literàriament la que serà una de les grans novel·les de les lletres catalanes. En efecte, les Cartes constitueixen la base real d’Incerta glòria. D’aquesta correspondència a tres bandes Sales en treu la substància amb què nodrirà la seva novel·la immortal. Afirmacions, anècdotes, reflexions, escenes presents en les Cartes apareixeran després novel·lades a Incerta glòria. La lectura simultània, creuada, dels dos llibres permet seguir de manera privilegiada com s’ho fa un autor per transportar la realitat a la literatura, fixar-se en com Sales cuina tot aquell suculent material epistolar i el transforma en ficció. Si Incerta glòria sorgeix d’una correspondència, no és estrany que l’obra estigui estructurada, en gran part, en forma de cartes. Les d’en Lluís al seu germà Ramon, les de la Trini a en Soleràs… Les cartes d’aquesta dona, per cert, són llegides per la trinitat d’homes que la pretenen: en Soleràs, en Lluís i en Cruells. Les dues obres de Sales conformen un fresc al·lucinant al voltant de la guerra civil espanyola. Si les Cartes a Màrius Torres en són les memòries, Incerta Glòria n’és la novel·la.

Un i altre llibre comparteixen un mateix marc de referències. La geografia que conté Incerta glòria és una rèplica fictícia de l’autèntica peregrinació bèl·lica de l’escriptor pels diversos pobles del front, itinerari que Sales reporta en les seves missives. Així, Castel de Olivo representa Esterqüel i Olivel de la virgen, Castell de Cabra. De la mateixa manera, passats pels alambins de l’elaboració literària, el “tiniente don Juanico” es converteix en el “tiniente don Luisico” i l’euga “Castanya” es transmuta en la “Bellota”. L’autor fins i tot reprodueix textualment expressions que ja havia emprat a les Cartes. Segur que hi haurà frases que no sabreu si les heu llegides en un llibre o en l’altre. O potser en tots dos: “El Capital és una lata fabulosa”. Aquesta afirmació tan categòrica pertany tant al Sales de les Cartes com al Soleràs d’Incerta glòria. Hi ha coincidències explícites com aquesta i d’altres de més subtils. És possible que la frigidesa de l’esposa del doctor Puig, la Merceditas, us remeti a quan Sales, a les Cartes, es refereix a la intenció de la Mercè de romandre “tieta” és a dir, a la seva voluntat de refusar-se com a dona sexuada i mantenir el desig eròtic allunyat de la seva vida. En tot cas, el lector es pot entretenir endevinant quins són els referents reals dels personatges o de les situacions que Sales trasllada a la novel·la.

La dimensió política present en les dues obres és inevitable per tal com el seu tema central és la guerra civil espanyola i la nefasta conseqüència que tingué a Catalunya en forma de revolució anarquista. Les Cartes van plenes del fàstic que a Sales li produeixen tant les barbaritats dels “bèsties de la FAI” com la incompetència desorbitada dels governants legítims: “Sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim”. L’escriptura epistolar i novel·lística de Sales seria una eina magnífica per combatre l’estupidesa política suposant que aquest fos un mal que tingués remei. Com acostuma a ser habitual, també en aquella ocasió els catalans ho vam fer de la pitjor manera que vam saber: “¡L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! Precisament perquè és l’empresa més grandiosa de tota la història humana demana molts i molts anys, demana potser segles; demana anar amb peus de plom per no fer passos en fals…” Qualsevol que pretengui entendre la situació política actual del país hauria de tenir a mà Cartes a Màrius Torres i Incerta glòria per constatar, amb més o menys tristesa, allò tan trillat que la història es repeteix.

Més enllà de la dimensió política, Incerta glòria presenta un nivell, diríem, metafísic. Com que si abordéssim la novel·la des d’aquesta perspectiva no acabaríem mai, permeteu-me, tan sols, una petita divagació. Sales posa en boca del personatge d’en Soleràs aquesta sentència cada dos per tres: “Venim de l’obscè i anem al macabre”. Un com a principi i l’altre com a fi de la vida. Aquesta dualitat inquietant apunta a la nostra relació amb el sexe i amb la mort, al cos sexuat i al cos moridor. A més a més, tant el macabre, suscitant l’horror, com l’obscè, provocant el pudor, es dirigeixen a la mirada, violentant-la. Quan irrompen en el nostre esguard pot arribar a un punt en què la visió es torni insofrible. ¿Ens atrevim a donar un cop d’ull a allò obscè o a allò macabre?.. El cas és que, davant del que ens resulta insuportable, la nostra mirada es mou entre el refús i la fascinació. També pot semblar paradoxal que l’obscè i el macabre siguin el pretext per a tantes bromes i acudits. Potser per allunyar-los de l’angoixa que ens poden arribar a despertar. L’acudit els converteix en còmics. La irreverència vers allò que ens subjuga ens allibera, una mica.

Però, esclar, les lleis de la naturalesa que determinen el sexe i la mort són innocents. No hi ha cap realitat que sigui obscena o macabra per si mateixa. Només hi apareix a la mirada d’algú. Per a les ànimes pures no hi ha res que ho sigui. La puresa d’esperit purifica la mirada. És quan es perd la innocència que la nuesa es torna obscena. La simplicitat de la mirada no sent el pudor ni l’horror. “¡Arribar a conquerir la innocència! Qui sap si és l’anhel suprem de la nostra ànima…”– especula la Trini. No és estrany que aquesta dona reivindiqui la candidesa. Déu ja havia advertit Adam i Eva que si menjaven el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal es condemnarien. La Trini concep la innocència com a retorn al món espiritual a través de la fe i de la poesia. Per ella, es tracta d’experiències privilegiades que ens permeten anar més enllà d’aquest bucle sense sentit, propi de la naturalesa corporal, que ens fa venir de l’obscè per anar al macabre. Les reivindica en la mesura que fe i poesia s’allunyen de l’atzucac terrenal i s’apropen al món espiritual, en tant que transcendeixen el cos sexuat i el cos moridor i permeten retrobar, fins i tot enmig de la guerra, la innocència absoluta pròpia dels temps edènics.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s