Pasolini, l’espurna que ho engega tot

Hi ha estímuls artístics o intel·lectuals que ens poden resultar excessius. Aquesta circumstància tan singular, evocadora de reminiscències stendhalianes, sembla insinuar una predisposició dels afectats vers les coses de l’esperit. D’aquest estil va ser l’impacte que em va produir, quan tenia disset anys, el visionat de la pel·lícula Teorema. Davant d’aquesta obra cinematogràfica de Pasolini vaig quedar bocabadat. Va ser com una revelació. Al costat del film del director italià, el que havia vist fins llavors a la pantalla em semblava secundari, gairebé irrisori. Contemplant aquesta pel·lícula em vaig fer càrrec de les grans possibilitats intel·lectuals que oferia el cinema. Tot d’una descobria que amb el llenguatge cinematogràfic es podien expressar qüestions d’una certa transcendència i complexitat, fins vorejar l’inefable. Pair la sotragada que Teorema m’havia causat em va suposar una mena de renaixement. El cinema se m’acabava de revelar com a una nova dimensió que se superposava a la realitat i l’elevava, alhora que em permetia pensar-la d’una altra manera. Una manera on la poesia i l’estètica comptaven molt. Pasolini m’obria les portes a la possibilitat d’un desenvolupament espiritual inèdit. A l’igual que els passava a la família protagonista de la pel·lícula després de l’arribada del personatge misteriós, res no tornaria a ser com abans. Estava convençut que en acabar el visionat de Teorema, m’havia aixecat del sofà amb l’esperit més elevat que quan m’hi havia assegut.

Pasolini no només m’obria el camí cap al cultiu de l’esperit, sinó que, a més, ho convertia en una necessitat vital. La fascinació pel cinema d’aquest home havia provocat una ebullició fenomenal en el meu cervell i, com a conseqüència, un cert nombre d’inquietuds intel·lectuals començaven a fermentar amb avidesa. El gust pel cinema se’m presentava com una eina adequadíssima per desenvolupar les capacitats crítiques, el gust estètic, la sensibilitat poètica… en fi, totes aquelles qualitats que constitueixen, potser, els ressorts més deliciosos de la intel·ligència humana. Teorema em va entusiasmar tant per engrescar-me a estudiar direcció de cinema en una escola barcelonina. En aquells dies, endut per un incipient afany creador, somiava una obra pròpia, per bé que, coherent amb l’admiració que sentia pel director italià, aspirava a practicar una poètica cinematogràfica a l’estil de Pasolini, meravellat com estava que el seu cinema pogués suposar, alhora, una meditació tan profunda sobre la veritat de la vida. En aquest sentit, la formidable Silvana Mangano buscant amb desesperació pels suburbis de Milà bordegassos que la sadollessin sexualment va ser una escena molt alliçonadora.

El cinema de Pasolini fa la sensació de ser primigeni i, a la vegada, elaboradíssim. A tal impressió hi deu contribuir, sens dubte, el fet que l’anomenat neorealisme es trobi en la base de l’aventura creativa del director italià. Aquest corrent cinematogràfic venia a posar a prova la realitat pura i dura de la Itàlia de la postguerra en tant que matèria digna de ser tractada pel setè art. Conseqüent amb aquesta intenció de rehabilitar artísticament la realitat, la poètica pasoliniana presenta unes particularitats pròpies. Així com hi ha poetes que en les seves composicions els agrada recrear una vida ideal de naturalesa bucòlica o pastorívola, Pasolini pren el camí contrari i escull poetitzar la vida més estripada i marginal. Fidel a un estil personalíssim -la seva mà es nota a cada plànol- dóna una volta més al neorealisme i el converteix en verisme. Seguint aquesta tendència es dedica a retratar de manera molt viva persones i ambients. Es rabeja sovint en l’univers tèrbol i excitant dels xaperos. Dóna a entendre que hi troba un gust especial. Paradoxa del destí, a Pasolini el va matar aquell mateix món sòrdid i suburbial que havia mitificat en les seves pel·lícules.

Un tret de l’estil cinematogràfic pasolinià que reflecteix i, potser, pretén justificar l’atracció del director pels ambients de la misèria juvenil més agressiva i purulenta és que els sol presentar amb una peculiar combinació de cruesa i de lirisme. Qualsevol espectador pot constatar que en les pel·lícules de Pasolini allò més primari es barreja amb l’extrema sensibilitat, la sordidesa amb la comicitat, la violència amb la voluptuositat… Ens trobem davant d’un cinema ple de fúria visceral i de tendresa sensual alhora. El director es val del procediment d’aprofitar el contrast entre la bellesa de les imatges i la violència de la escena que representen. El mateix recurs l’utilitza amb la banda sonora, quan la bellesa musical d’algun moment fa de contrapunt a la cruesa del que es mostra a la pantalla. D’aquesta dialèctica ferotge en surt com a síntesi una sensualitat certament inquietant. Un pot suposar que Pasolini reivindica la innocència radical dels instints més primaris, i que per això ens pinta una vida innocent i crua a la vegada, on els cops i les carícies es confonen. Potser Pasolini, al capdavall, volia mostrar la innocència del pecat. D’alguna manera, les seves pel·lícules també són morals.

No ho entengueren així els representants de la moralitat oficial. És comprensible. Canibalisme, coprofàgia, incest… Pasolini no s’atura davant de res. Arreplega tot el que troba pels racons més recòndits i obscurs del rebost de la condició humana. Esclar, el verisme retrata la vida vivament. Les contingències humanes són les que són i un excés d’humanitat pot resultar escandalós. Algunes de les seves pel·lícules van provocar un cert soroll. Els capellans protestaren. Tanmateix, encara que el materialisme pasolinià doni lloc a un cinema summament fisiològic, no seria estrany que, comptat i debatut, penséssim que l’obra cinematogràfica de Pasolini representa una autobiografia espiritual. Apel·lar a la biologia de la carn és una manera prou plausible d’afirmar-se davant la mort.

Però el que veritablement compta a l’hora d’afirmar-se són els actes. A Teorema l’arribada d’un personatge misteriós a les seves vides provoca un impacte íntim tan poderós en cada un dels membres d’una família burgesa de Milà que els empeny a una acció xocant i trencadora. El nouvingut desprèn una estranya fascinació. Després de seduir-los un per un, l’existència de tots ells queda en suspens, subordinada a un pas a l’acte, diferent per a cadascú, que els trastornarà profundament. L’impuls a l’acció és tan fort que no hi ha lloc per a la reflexió. No es poden rebel·lar a la potència cega que els empeny. Han d’acceptar-ho tal com ve, sense oferir cap resistència. Aquests gestos extravagants no seran comprensibles per als altres, el món no els entendrà. Es tracta d’actes que escapen a la raó, al judici convencional i que, per tant, són fàcilment qüestionables. Ignorem quina lògica hi ha al darrere. Només sabem que han estat inspirats, d’alguna manera, per la trobada amb el personatge desconegut. Accions, a més a més, desproveïdes de paraules, més enllà del crit final del pare de família enmig del desert. Accions que representen una experiència d’anihilació subjectiva, de descomposició personal, per la qual han de passar els protagonistes. Una crisi de despersonalització que els durà, potser, a pujar un graó més amunt en l’escala de l’esperit.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s