El plaer, de Gabriele d’Annunzio

La primera notícia que vaig tenir de l’escriptor italià Gabriele d’Annunzio va ser gràcies a la versió cinematogràfica de la seva novel·la L’innocent, rodada per Luchino Visconti l’any 1976. Aquesta pel·lícula, l’última del gran director milanès, em va enlluernar. Tant per la història que narra com per la personalitat nietzschianament puixant del protagonista, rematada per un colpidor suïcidi final. Des de la lectura de les immortals peripècies entre Charles Swann i Odette de Crécy que no havia estat testimoni d’un monument artístic tan fi dedicat a les passions i els turments que pot arribar a desvetllar la gelosia. La transposició a la pantalla de l’obra dannunziana em va entusiasmar fins al punt que la protagonista femenina del meu primer llibre, La Ribera, s’anomena Teresa en honor a la comtessa Raffo, personatge decidit i deliciós que l’esplèndida Jennifer O’Neill encarna en aquesta pel·lícula tan admirable.

De la mateixa manera que L’innocent, la novel·la El plaer també recrea amb delectança els ambients aristocràtics de la Itàlia de finals del segle XIX. Tenint en compte aquesta inclinació de l’autor, és comprensible que a d’Annunzio se’l consideri el puntal del decadentisme i de l’esteticisme literari italià. El plaer reprodueix uns ambients elegantíssims, fastuosos, replets d’uns objectes de luxe destinats a perpetuar en el temps el record d’una “classe d’antiga noblesa itàlica” que “va desapareixent a poc a poc” davant “el gris diluvi democràtic d’avui en dia”. El comte Andrea Sperelli, el protagonista, creu formar part de l’elit espiritual de la societat, superior per naixement i per educació. Les fabuloses pretensions senyorials que l’afuen el duen a reconèixer que hauria volgut ser un “príncep romà”. Sperelli representa el típic dandi de l’època. No té cap altra preocupació més enllà de les derivades de construir-se un determinat estil de vida, hedonista, artístic i sumptuós. La recerca del plaer i de la bellesa, com a béns màxims als quals pot aspirar la persona, és la fita obsessionant que governa la seva existència.

Per al protagonista de El plaer, vida i art són sinònims. Quan encara era ben tendre el pare li havia inculcat amb obstinació una màxima: “Cal fer la pròpia vida, com es fa una obra d’art”. Aquesta expressió tan inspiradora, manllevada al filòsof neoplatònic Plotí, conforma el caràcter del comte Sperelli, orienta la seva conducta i li suggereix l’estil més adequat a l’hora de perfilar la personalitat. La cita plotiniana ens remet a aquelles pràctiques de la filosofia antiga destinades a millorar la manera de viure, enteses com un model d’autoperfeccionament i de tenir cura de l’ànima. Ara bé, si Plotí, segons el seu deixeble, editor i biògraf Porfiri, s’avergonyia de ser en un cos, el comte Sperelli s’hi troba com a cal sogre i en treu tot el suc possible. Mentre que Plotí menyspreava allò material i considerava les exigències corporals com una nosa en el camí cap a l’elevació de l’esperit, el nostre protagonista, lluny de defugir allò corpori per tal que l’ànima pugui atansar-se fins a Déu, pensa que és precisament la voluptat del cos el que eleva l’esperit. Sperelli divinitza el plaer, el posa en un nivell superior. El considera un gaudi místic.

¿I on troba el plaer, Sperelli? D’una banda en els objectes sexuals, que responen a les exigències fisiològiques de tota persona, de l’altra, en els objectes artístics i luxosos que no obeeixen a cap necessitat concreta més enllà del gust que dóna contemplar-los. Per l’aristòcrata romà l’emoció que produeix la bellesa artística també és una forma de plaer sublim. S’entendrà, doncs, que tant els objectes sexuals com els d’art o els de luxe li generin la mateixa voluntat peremptòria de posseir-los, per pur plaer, motivant la continua recerca ansiosa del protagonista al llarg de tota l’obra. Un fixareu que el paio acostuma a emprar la paraula “possessió” per referir-se a l’acte sexual. “La va fer seva” “posseir aquella blanca i superba dona per dret de conquesta violenta”… Aquest ús del llenguatge ens ofereix una idea molt clara del que representen per a ell les dones. No cal dir que els gentilhomes que concorren en aquesta novel·la se serveixen a bastament de l’ostentació, presentant siguin les amants, siguin els objectes de luxe com a trofeu de cara a afalagar el propi narcisisme. Exhibeixen les femelles conquerides amb el mateix orgull que mostren els tresors adquirits en l’última subhasta.

Aquesta possibilitat dels béns materials de passar d’una mà a una altra representa una oportunitat, sí, però també un risc. A El plaer la rivalitat entre Sperelli i la resta d’homes que es mouen pel seu ambient és constant. Tant es competeix pujant a la subhasta o corrent a l’hipòdrom com conquerint una o altra dona. La qüestió és que l’impetuós comte sempre es troba enfrontat a un rival: Lord Humphrey Heathfield en relació a Elena, Gianetto Rútolo en relació a Ippolita, el ministre plenipotenciari de Guatemala Manuel Ferres en relació a Maria… Si es presenta l’ocasió, no se n’està de reptar-los a un duel. Esclar, on hi ha rivalitat masculina hi acostuma a sorgir la violència. Amb tot, la presència de l’oponent és necessària per tal de poder jugar plenament les cartes d’una virilitat entesa en tant que competència entre els homes per guanyar la propietat exclusiva dels béns materials. El pes de la rivalitat viril en aquesta novel·la es concreta en una terrible frase que Elena li engega a Sperelli: “¿Suportaries compartir el meu cos amb un altre?”

La pregunta té prou mala bava. Elena sap perfectament que apunta a la línia de flotació del narcisisme d’Sperelli. Vaja soci, aquest! El comte es presenta com un amant refinat. A casa seva, al palau Zuccari, es permet el luxe de practicar el sexe envoltat de delicadeses i sumptuositats. Les amants ho agraeixen. Follant, follant, eleven al màxim la carn i l’esperit. Es veu que els èxtasis als quals arriben són prodigiosos. Passen les estones copulant a destra i sinistra, sense mirar prim. Però un dia ella se’n va amb un altre home. Ooooh! Quan l’abandona la dona idealitzada, Sperelli es lliura al fornici amb tot el que arreplega. Llavors apareix Maria, pudorosa i virginal. La puresa de la dona, naturalment, exacerba el desig del comte. Més tard, en retornar Elena, es produeix la clàssica divisió neuròtica. La tal Elena es veu que està feta tota una Helena. Apassionada i viciosa. La puta. Enfront de Maria, pura i pietosa. La mare. El simbolisme dels noms sembla indiscutible. Sperelli “oscil·lava perdut entre la doble atracció femenina”. Fins que li passa allò que tothom tem quan està en la intimitat amb la parella. Mentre acaricia voluptuosament la que fa, diríem, el paper de mare li surt el nom de la que juga el rol de puta. L’amor a l’una acaba impedint l’amor a l’altra i així, a la fi, el pobre comte es queda sense cap d’elles, sol com un mussol, assaborint amargament el plaer de boicotejar-se el plaer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s