El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard

Si, tal com ens assenyalava Heidegger, l’home és un ser per a la mort, haurem de reconèixer que Thomas Bernhard, malalt crònic de malalties incurables, es trobava en una condició summament privilegiada per escriure amb l’ànim tocat per aquesta fatal disposició humana. Poeta, dramaturg i novel·lista austríac, autor de memorables llibres autobiogràfics, l’any 1982 publica l’obra El nebot de Wittgenstein, un dels seus treballs més reeixits. El fil conductor de la narració és l’amistat entre Bernhard i Paul Wittgenstein, nebot del filòsof del mateix nom de casa. Dues persones fràgils, hipersensibles i poc inclinades a fer concessions al gregarisme generalitzat de la població. Es troben i de seguida s’entenen. Paul, segons l’escriptor, era un home d’unes capacitats mentals extraordinàries, a l’altura del seu famós oncle Ludwig. Només que un havia fixat el propi pensament amb l’escriptura i l’havia publicat i l’altre no. Per desgràcia, una gran capacitat intel·lectual pot esclatar dins el cap, fixeu-vos sinó en Nietzsche. Aquest també va ser el cas de Paul, trastornat permanentment per deplorables pertorbacions psíquiques.

L’any 1967 coincideixen tots dos en un magnífic complex sanitari a l’oest de Viena, el Wilhelminenberg, dividit en dues grans àrees temàtiques, el pavelló Hermann per a malalts pulmonars i el pavelló Ludwig destinat a patologies psíquiques. Paul es troba internat al manicomi i Thomas al sanatori tuberculós. L’ingrés comú encara aprofundeix més la seva amistat. Un i altre coincideixen allà, segons paraules de l’escriptor, “a les acaballes de la vida”. Bernhard afirma que el que els havia empès “a un dels cul-de-sac de les seves vides” era “la seva malaltissa sobrevaloració del món i de si mateix”. Aquesta obsessió els havia “quasi destruït per complet”. Ja se sap, la sobrevaloració acaba duent a una inevitable decepció, de manera que arriba un moment que Thomas i Paul cada cop se suporten menys a si mateixos i al món, circumstància desagradable i enutjosa que els emmalalteix de gravetat. Que Bernhard apunti a una causa mental rere la seva greu problemàtica respiratòria té molt mèrit. Ja en parlarem.

Aquell internament, per a l’escriptor, venia a ser com una mena de sala d’espera abans d’entrar a l’eternitat. Al pavelló Hermann només hi ingressaven casos molt desesperats. El contacte assidu i tan proper amb malalts terminals entre els quals ell mateix es comptava el predisposa a uns pensaments negríssims i a una comprensible angoixa. Els metges i les infermeres el tracten de manera idèntica que als pacients que ha vist traspassar. Bernhard estava convençut que d’aquell pavelló no en sortiria viu. En unes circumstàncies com les de l’escriptor, acarat a la perspectiva d’una defunció immediata, l’assumpció de la mort esdevé sisplau per força. La mort ja no és allò que els passa als altres, aquell imponderable que es desplaça confiadament a un futur incert sinó que la té al davant, a tocar. És la seva existència la que està en joc. La mort esdevé una experiència exclusiva, personal i intransferible. Resulta prou significatiu que, veient-se la Parca al damunt, ni Déu ni cap altra esperança espiritual no tregui el cap a les pàgines del llibre. Es veu que Bernhard no era d’aquells conversos d’última hora ni li calia cap mena de transcendència per encarar de la manera més optimista possible el fatal desenllaç. Aquesta observació ens pot dur a valorar si una situació tan propera a la mort com la que ha d’afrontar l’escriptor enfosqueix la intel·ligència o bé és un bon moment per a veure-hi clar.

Se sol pensar que, davant la imminència de la mort, tot queda relativitzat; que després d’enfrontar una experiència tan colpidora i sortir-ne viu, un es deixa estar de narcisismes ofesos i de ressentiments; que els pensaments més pessimistes i tenebrosos al voltant de la pròpia supervivència s’enduen amb ells les escorrialles de qualsevol vanitat personal i que un es torna pacífic, tolerant i partidari del deixar passar… No és aquest el cas de Bernhard. A El nebot de Wittgenstein l’escriptor enllaça el ser-per-a-la-mort, al qual l’abocava la malaltia pulmonar, amb una mena de vindicació furiosa del propi ser. Un cop sembla que ha acceptat l’adveniment del no-ser, l’absoluta renúncia al jo que suposa la mort, així que es recupera, gairebé miraculosament, i torna a veure’s les orelles, el paio continua en la seva línia habitual d’arremetre contra aquells a qui acusa, precisament, de no haver tingut prou en compte la seva persona: actors, gent del món de les lletres i de la cultura en general, societat vienesa… I és que amb el pretext del paper que va jugar-hi l’amic Paul, Bernhard ens va reportant episodis de la pròpia existència relacionats amb la tasca d’escriptor com ara lliuraments de premis, estrenes teatrals… i els aprofita per alliberar, blasmant i difamant, la seva hostilitat contra el món cultural austríac. El gust per denigrar que aquest autor mostra al llarg de la seva producció escrita és formidable. L’home té el costum de malparlar de tot allò que li resulta emprenyador, sobretot si té a veure amb Àustria. Ni després de tornar, com aquell que diu, de mort a vida, és capaç de reprimir aquella tendència a parlar despectivament del propi país que caracteritza l’obra bernhardiana.

¿Quina culpa paga, Àustria? Els més malpensats podeu suposar que l’odi que Bernhard demostra cap aquest país guarda alguna relació amb les circumstàncies del seu naixement. La mare de l’escriptor, en tant que soltera, va haver d’anar a parir el fill a Holanda, en un hospital de monges dedicat a atendre dones en tal situació de compromís. Es veu que d’aquests casos de fills il·legítims, a Àustria, no en volien saber res. El ressentiment de Bernhard, sentint-se repudiat pel seu país ja en el moment de néixer, sembla molt justificat. L’afany denigrador cap a tot allò austríac que evidencien les seves pàgines és tan gran que a resultes d’una de les obres teatrals que va escriure algú demanà que se l’expulsés del país i tot. Ara: si la mare pàtria no el va voler acollir en el seu naixement, també hem de dir que la mare biològica el va mig abandonar durant la infantesa, lliurant-lo primer als avis i després a la tutela d’internats nazis. Les carències afectives que arrossegava deurien marcar profundament Bernhard. A la joventut, l’escriptor va contraure la greu malaltia que li afectaria els pulmons i el cor. Ja se sap, la condició de malalt és la més indicada perquè tinguin cura maternalment de tu. En aquells dies, mentre la seva mare moria de càncer, Bernhard va trobar una dona trenta-set anys més gran que ell “que mai no m’ha deixat penjat, ni tan sols en moments crucials”. Ella l’acompanyarà sempre, es va convertir en el pilar fonamental de la vida de l’escriptor. Es deia Hedwig Stavianicek. Quan es van conèixer ell tenia dinou anys i ella cinquanta-sis. Bernhard ens diu que aquella dona va jugar “el més gran paper en la meva vida”. Un paper que, pel que sembla, ningú no li havia fet mai.

Anuncis

Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

Plató, en el Laques, amb el propòsit de donar consell a uns pares interessats en saber quines virtuts cal transmetre als fills, fa esplaiar-se a Sòcrates al voltant de l’excel·lència del coratge a hora de formar l’ànima dels infants. Si el tema central d’aquest diàleg platònic entre personatges de la societat acomodada d’Atenes és l’educació de les criatures i la importància capital que hi juga el valor, l’eix que vertebra Vida privada, novel·la de Josep Maria de Sagarra publicada l’any 1932 és, precisament, els efectes d’una covardia que passa de pares a fills. Les figures paternes de la família protagonista, els Lloberola, se’ns presenten com a nul·litats incapaces d’infondre valor en l’ànima dels seus descendents. Els fills, mancats de caràcter, reneguen del pare i es queixen amb amargor que el progenitor els llega un patrimoni però no les eines adequades per defensar-lo. Hi ha alguna cosa dels emblemes paterns que no es transmet de generació en generació i que explicaria les dificultats dels mascles Lloberola, febles i mancats d’iniciativa, per esdevenir homes de profit.

Tots ells, quan arriben a l’edat adulta, creient no posseir armes suficients per enfrontar la vida, se sostreuen a les responsabilitats que l’existència els planteja, abocant tota la nissaga al desastre. Els membres de les tres generacions retratades en la novel·la -Tomàs, Frederic/Guillem, Ferran- no tenen prou empenta per sostenir una família. Ja no només des del punt de vista econòmic sinó, a més, en tant que aglutinadors i agents dinamitzadors de les relacions entre els seus membres. I, esclar, una casa on ningú no actua com a pal de paller, se’n va en orris. La família deixa de representar un ordre simbòlic estable, un món cohesionat; les relacions entre els seus membres no es poden referir a uns lligams autèntics, tan sols al pur compliment i, encara, amb desgana. Per això Vida privada no representa només el declivi d’una petita aristocràcia d’origen rural; la descomposició de la família Lloberola es pot interpretar també en clau de decadència de la funció paterna.

Pel que fa al punt de vista argumental, la narració poua en la hipocresia típica dels ambients benestants barcelonins. Sagarra escriu: “La rigidesa moral, purament exterior, no era obstacle perquè en el cor de les famílies més enxarolades es produïssin en secret totes les misèries sexuals imaginables”. Aquesta dialèctica tan prometedora entre l’esfera pública i l’esfera privada de la classe més acomodada del país nodreix de material suculent la novel·la. Sagarra pren com a model les històries marranotes que s’esdevenen en el si de l’alta societat barcelonina i les elabora de manera literària. Esclar que Sagarra no és Henry Miller, que en aquells mateixos dies corria per París escrivint la desvergonyida Tròpic de Càncer. A Vida privada l’autor ens presenta un món d’entretingudes i gigolós, de ganduls i de fulanes, però les trobades sexuals que hi apareixen són reportades amb tan poc naturalisme que difícilment ofendran cap lector. A l’hora de fer marxar el relat, Sagarra també acut a contingut més seriós, com ara els esdeveniments històrics i polítics de les primeres dècades del segle XX, que desfilen per les pàgines de la novel·la paral·lelament a les peripècies dels protagonistes. Sagarra, al cap i a la fi, no fa altra cosa que retratar la realitat que té davant dels ulls mentre escriu, oferint-nos una visió punyent dels costums d’una alta societat barcelonina de la qual ell mateix forma part.

I és que Sagarra, com els Lloberola, també prové d’una nissaga de la petita noblesa d’origen rural. A principis dels anys cinquanta, aquest autor escriu unes Memòries memorables, el cim de la seva prosa. Si a Vida privada escenifica com els valors d’una classe social es van erosionant i dóna a entendre que el món dels senyors i les carrosses s’està acabant, a les Memòries el lector es pot fer càrrec de la davallada de la família Sagarra que, de mica en mica, s’ha d’anar desprenent de les estupendes propietats que, segles enrere, havien fonamentat i donat puixança al seu llinatge. L’analogia sembla plausible. Anècdotes i reflexions al voltant de la pròpia família, que apareixeran posteriorment ens els papers autobiogràfics, les trobem ja a Vida privada convertides per l’autor en substància novel·lística. A més, en una obra i altra es descriuen els mateixos ambients quotidians de les cases benestants barcelonines. Fins i tot, a les pàgines de Vida privada, per caracteritzar alguns personatges, Sagarra es basa en trets de persones de la seva història familiar que anys més tard apareixeran a les Memòries.

Però les analogies entre la nissaga de l’escriptor i la que protagonitza la novel·la encara van més enllà. Apart de ser el mateix cognom del rigorosíssim Pare Prefecte jesuïta que al col·legi de Casp s’encarregava de llegir les qualificacions acadèmiques als alumnes, el lector informat i prou perspicaç pot establir un paral·lelisme interessant entre el cognom “Lloberola” i el topònim “Doldellops”, amb el qual es coneixia la possessió més rutilant dels Sagarra, una magnífica finca rústica situada pel cantó de Valls. Quan Sagarra es posa a escriure Vida privada feia poc que el seu pare l’havia hagut de vendre després de ser propietat de la família durant més de dos-cents anys. Qui sap si l’escriptor fa el dol per la trista pèrdua d’aquesta venerable possessió familiar inventant-se els Lloberola. El mateix llop apareix en els dos noms de casa. Per acabar-ho d’adobar constatem que el topònim “Lloberola” també pertany a un poble de la… Segarra. Que cada lector tregui les conclusions que vulgui.

A Vida privada, en canvi, sembla que Sagarra no espera que el lector arribi a unes conclusions pròpies. La caracterització dels protagonistes es basa més en el judici sever i implacable del narrador que no pas en les accions amb les quals aquests es donen a conèixer. Sagarra ens remet al seu criteri perquè ens fem una idea del personatge en qüestió, estalviant al lector la feina de considerar els adjectius que es derivarien del seu comportament. I els sol judicar amb mala llet. Sovint tenim la sensació que, alhora que retrata, passa comptes amb el retratat. Sagarra es recrea contra Frederic com si hi tingués un compte personal pendent. Estic convençut que quan el caracteritza té al cap algú concret de carn i ossos. Si no, no s’entendria tanta hostilitat i tanta eloqüència fustigadora per un personatge de ficció. Tal agressivitat descriptiva només és comparable a quan un neuròtic, blasmant una tercera persona en qui projecta allò que es retreu a si mateix, s’autoflagel·la.

Si llegiu els saborosos articles periodístics que Sagarra escrivia en la mateixa època que engegà Vida privada a les llibreries, constatareu que també hi dedica moltes línies a passar comptes. L’home s’hi desfoga a gust en relació a les seves fòbies. El feminisme, el nudisme, el bolxevisme, l’anivellament social, els motors d’explosió… vet aquí algunes de les bèsties negres del Sagarra reaccionari. El Sagarra més biliós és aquell que, com també fa en alguns moments de Vida privada, es dedica a repartir certificats d’imbecil·litat a tort i a dret. Per sort, el Sagarra mestre sempre acaba triomfant damunt els altres.

Boeci es consola

Josep Pla advertia als seus lectors que “si passant pel carrer ens cau una teula i ens estavella el cap, la teula no hi té res a veure”. L’observació planiana, de matís estoic, pot servir perfectament com a resum de les reflexions que Boeci recull a Consolació de la filosofia. Aquest pensador, nascut a Roma pels volts de l’any 480, du al damunt l’etiqueta honorífica de ser “l’últim dels clàssics i el primer dels escolàstics”. La posició és decisiva. Fer d’enllaç entre el món antic i el món medieval representa una comesa intel·lectual grandiosa. Ignoro fins a quin punt l’home estava al cas de la missió històrica que amb el pas del temps acabaria complint quan cap a l’any 524 moria decapitat a Pavia. Fill d’una puixant família romana, Boeci va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat política durant el govern del rei ostrogot Teodoric fins que, víctima de les intrigues de poder de l’època, el monarca va donar crèdit a les acusacions que l’assenyalaven com a conspirador i el condemnà a mort. Boeci escriu Consolació de la filosofia a la presó de Pavia, mentre espera l’execució de la funesta sentència.

Sospito que l’empresonament deu crear una conjuntura força favorable a la contemplació i a la reflexió. Però també trobo molt meritori, en uns moments de tant compromís, tenir prou humor i serenitat per escriure una obra immortal i llegar a la posteritat un monument a la intel·ligència humana com ho és Consolació de la filosofia. El llibre de Boeci, traduït a bastament, va esdevenir una mena de best seller durant l’Edat Mitjana. No és gaire habitual que les reflexions d’un condemnat a mort arribin a ser de domini públic i que, a més, suposin l’última paraula en el pensament filosòfic de tota una època. Tampoc no és gens corrent que, sense solta ni volta, a un ciutadà honrat li caigui a sobre la pena capital. El pensador romà viu una topada fortíssima amb la realitat. De sobte, el món es torna inusitadament hostil i cruel amb ell. L’home ha de recompondre una raó que li serveix de ben poc davant d’una situació tan absurda com abusiva. Boeci està convençut, esclar, que la seva condemna és una injustícia flagrant. Vol mirar d’entendre l’adversitat que el colpeix. A Consolació de la filosofia desenvolupa totes aquelles preguntes metafísiques que li inspiren les pròpies circumstàncies personals, tan desgraciades. Amb l’ajut de la reflexió filosòfica i l’escriptura, intenta dominar la situació i acomodar la ingrata realitat que li toca viure a les necessitats de comprensió del seu enteniment.

Per dur a terme aquest propòsit Boeci escriu una obra, alternant la prosa amb el vers, on escenifica un diàleg entre ell mateix i la Filosofia, que se li fa present amb aparença de dona. Ja us podeu imaginar que ens trobem davant d’aquell recurs tan típic en què, amb l’excusa d’una conversa amb un interlocutor fictici, l’autor ens va posant al dia dels seus pensaments. Les ressonàncies platòniques de Consolació de la filosofia no només les reconeixem en la forma dialogada de la narració sinó també en el seu fons ideològic. El discurs de Boeci és ple de referències a Plató. Vet aquí que la Filosofia pretén aclarir al pensador romà quatre qüestions que li faran entendre i suportar el malviure enutjós que l’aclapara. La dona apareguda actua com si fos una terapeuta. Interroga Boeci per determinar la naturalesa del mal que l’afecta. El fa parlar amb el propòsit d’afinar el diagnòstic i poder valorar quina és la millor manera d’incidir eficaçment en el pacient. Està clar que la malaltia en qüestió és el desconeixement. La Filosofia retreu a Boeci que s’hagi allunyat tant d’ella, però confia que amb les reminiscències que encara restin del seu contacte anterior, n’hi haurà prou per retornar-lo a la salut. Amb aquest determini, la Filosofia va donant arguments al narrador perquè se n’adoni que els mals que l’afligeixen són més imaginaris que no pas reals.

S’entén que en unes circumstàncies tan crítiques com les que l’afecten, Boeci maleeixi la seva desventura i s’imagini que el persegueix l’adversitat. El malalt enyora la sort de la qual havia gaudit anteriorment. Però la Filosofia li fa veure que la Fortuna no canvia per caprici sinó que, precisament, la variabilitat forma part de la seva naturalesa. Per tant, si un hi refia la pròpia sort, n’ha d’assumir les conseqüències. De la mateixa manera, la Filosofia considera una insensatesa cobejar béns terrenals, de caràcter transitori. Al capdavall, tot el que val la pena és dins d’un mateix, no pas fora. Allò que som en realitat, la Fortuna no ens ho pot prendre. “Si fos teu allò que et planys d’haver perdut, no ho hauries perdut de cap manera”-li etziba la musa filosòfica a Boeci. Per desgràcia, l’error i la ignorància ens duen a cercar en l’exterior una felicitat que es troba dins nosaltres. L’únic que tenim de segur a la vida es deriva de la nostra ànima immortal.

Llàstima que el consell de la Filosofia li arribi massa tard. Si Boeci s’hagués abstingut de participar en els afers públics, si s’hagués limitat a dedicar-se a l’autocontemplació, no hauria acabat a presidi esperant amb angúnia l’arribada del botxí. Però l’home era del parer que els savis han d’emprendre la carrera política per evitar que el govern de les ciutats quedi en mans “d’innobles i poca-vergonyes”. Del pas per la política, per regla general, els savis n’acostumen a sortir escaldats. Volen dur a la pràctica el producte de les seves meditacions filosòfiques i, naturalment, la cosa no acaba bé. Per això quan un savi arriba a l’exercici d’un càrrec de govern, no s’hi sol mantenir gaire temps. O fuig amb les mans al cap o els malintencionats que l’envolten el foragiten sense contemplacions. Boeci pretén evitar una injustícia i li paren els peus, convertint-lo, mitjançant una denuncia falsa, en víctima d’una altra injustícia. El condemnen a causa d’una bona acció. El mal queda impune i la virtut no només no és premiada sinó que, al damunt, és castigada. L’home, perplex i abatut, ha de recórrer a la Filosofia perquè li expliqui com conciliar l’existència de Déu amb la presència del mal i la seva impunitat.

Els arguments al voltant de Déu sobrevolen de dalt a baix Consolació de la filosofia. El Déu del qual es parla, però, és més el de Plató que no pas el del cristianisme. I és que a l’hora de consolar-se Boeci acut al Déu de la filosofia i gairebé s’oblida del de la religió. Tot i que se’l considera un pensador cristià i va escriure obres teològiques, per justificar la perfecció divina desenvolupa arguments filosòfics i deixa de banda les Sagrades Escriptures. De Crist no en diu ni piu. Prefereix creuar Plató amb l’estoïcisme i deixar-se conduir per Déu. Pensar que no ens governa l’atzar sinó la raó divina, que no és la Fortuna sinó la Providència qui determina el nostre destí. Que la teula no en té cap culpa, vaja.