Boeci es consola

Josep Pla advertia als seus lectors que “si passant pel carrer ens cau una teula i ens estavella el cap, la teula no hi té res a veure”. L’observació planiana, de matís estoic, pot servir perfectament com a resum de les reflexions que Boeci recull a Consolació de la filosofia. Aquest pensador, nascut a Roma pels volts de l’any 480, du al damunt l’etiqueta honorífica de ser “l’últim dels clàssics i el primer dels escolàstics”. La posició és decisiva. Fer d’enllaç entre el món antic i el món medieval representa una comesa intel·lectual grandiosa. Ignoro fins a quin punt l’home estava al cas de la missió històrica que amb el pas del temps acabaria complint quan cap a l’any 524 moria decapitat a Pavia. Fill d’una puixant família romana, Boeci va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat política durant el govern del rei ostrogot Teodoric fins que, víctima de les intrigues de poder de l’època, el monarca va donar crèdit a les acusacions que l’assenyalaven com a conspirador i el condemnà a mort. Boeci escriu Consolació de la filosofia a la presó de Pavia, mentre espera l’execució de la funesta sentència.

Sospito que l’empresonament deu crear una conjuntura força favorable a la contemplació i a la reflexió. Però també trobo molt meritori, en uns moments de tant compromís, tenir prou humor i serenitat per escriure una obra immortal i llegar a la posteritat un monument a la intel·ligència humana com ho és Consolació de la filosofia. El llibre de Boeci, traduït a bastament, va esdevenir una mena de best seller durant l’Edat Mitjana. No és gaire habitual que les reflexions d’un condemnat a mort arribin a ser de domini públic i que, a més, suposin l’última paraula en el pensament filosòfic de tota una època. Tampoc no és gens corrent que, sense solta ni volta, a un ciutadà honrat li caigui a sobre la pena capital. El pensador romà viu una topada fortíssima amb la realitat. De sobte, el món es torna inusitadament hostil i cruel amb ell. L’home ha de recompondre una raó que li serveix de ben poc davant d’una situació tan absurda com abusiva. Boeci està convençut, esclar, que la seva condemna és una injustícia flagrant. Vol mirar d’entendre l’adversitat que el colpeix. A Consolació de la filosofia desenvolupa totes aquelles preguntes metafísiques que li inspiren les pròpies circumstàncies personals, tan desgraciades. Amb l’ajut de la reflexió filosòfica i l’escriptura, intenta dominar la situació i acomodar la ingrata realitat que li toca viure a les necessitats de comprensió del seu enteniment.

Per dur a terme aquest propòsit Boeci escriu una obra, alternant la prosa amb el vers, on escenifica un diàleg entre ell mateix i la Filosofia, que se li fa present amb aparença de dona. Ja us podeu imaginar que ens trobem davant d’aquell recurs tan típic en què, amb l’excusa d’una conversa amb un interlocutor fictici, l’autor ens va posant al dia dels seus pensaments. Les ressonàncies platòniques de Consolació de la filosofia no només les reconeixem en la forma dialogada de la narració sinó també en el seu fons ideològic. El discurs de Boeci és ple de referències a Plató. Vet aquí que la Filosofia pretén aclarir al pensador romà quatre qüestions que li faran entendre i suportar el malviure enutjós que l’aclapara. La dona apareguda actua com si fos una terapeuta. Interroga Boeci per determinar la naturalesa del mal que l’afecta. El fa parlar amb el propòsit d’afinar el diagnòstic i poder valorar quina és la millor manera d’incidir eficaçment en el pacient. Està clar que la malaltia en qüestió és el desconeixement. La Filosofia retreu a Boeci que s’hagi allunyat tant d’ella, però confia que amb les reminiscències que encara restin del seu contacte anterior, n’hi haurà prou per retornar-lo a la salut. Amb aquest determini, la Filosofia va donant arguments al narrador perquè se n’adoni que els mals que l’afligeixen són més imaginaris que no pas reals.

S’entén que en unes circumstàncies tan crítiques com les que l’afecten, Boeci maleeixi la seva desventura i s’imagini que el persegueix l’adversitat. El malalt enyora la sort de la qual havia gaudit anteriorment. Però la Filosofia li fa veure que la Fortuna no canvia per caprici sinó que, precisament, la variabilitat forma part de la seva naturalesa. Per tant, si un hi refia la pròpia sort, n’ha d’assumir les conseqüències. De la mateixa manera, la Filosofia considera una insensatesa cobejar béns terrenals, de caràcter transitori. Al capdavall, tot el que val la pena és dins d’un mateix, no pas fora. Allò que som en realitat, la Fortuna no ens ho pot prendre. “Si fos teu allò que et planys d’haver perdut, no ho hauries perdut de cap manera”-li etziba la musa filosòfica a Boeci. Per desgràcia, l’error i la ignorància ens duen a cercar en l’exterior una felicitat que es troba dins nosaltres. L’únic que tenim de segur a la vida es deriva de la nostra ànima immortal.

Llàstima que el consell de la Filosofia li arribi massa tard. Si Boeci s’hagués abstingut de participar en els afers públics, si s’hagués limitat a dedicar-se a l’autocontemplació, no hauria acabat a presidi esperant amb angúnia l’arribada del botxí. Però l’home era del parer que els savis han d’emprendre la carrera política per evitar que el govern de les ciutats quedi en mans “d’innobles i poca-vergonyes”. Del pas per la política, per regla general, els savis n’acostumen a sortir escaldats. Volen dur a la pràctica el producte de les seves meditacions filosòfiques i, naturalment, la cosa no acaba bé. Per això quan un savi arriba a l’exercici d’un càrrec de govern, no s’hi sol mantenir gaire temps. O fuig amb les mans al cap o els malintencionats que l’envolten el foragiten sense contemplacions. Boeci pretén evitar una injustícia i li paren els peus, convertint-lo, mitjançant una denuncia falsa, en víctima d’una altra injustícia. El condemnen a causa d’una bona acció. El mal queda impune i la virtut no només no és premiada sinó que, al damunt, és castigada. L’home, perplex i abatut, ha de recórrer a la Filosofia perquè li expliqui com conciliar l’existència de Déu amb la presència del mal i la seva impunitat.

Els arguments al voltant de Déu sobrevolen de dalt a baix Consolació de la filosofia. El Déu del qual es parla, però, és més el de Plató que no pas el del cristianisme. I és que a l’hora de consolar-se Boeci acut al Déu de la filosofia i gairebé s’oblida del de la religió. Tot i que se’l considera un pensador cristià i va escriure obres teològiques, per justificar la perfecció divina desenvolupa arguments filosòfics i deixa de banda les Sagrades Escriptures. De Crist no en diu ni piu. Prefereix creuar Plató amb l’estoïcisme i deixar-se conduir per Déu. Pensar que no ens governa l’atzar sinó la raó divina, que no és la Fortuna sinó la Providència qui determina el nostre destí. Que la teula no en té cap culpa, vaja.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s