Vida privada, de Josep Maria de Sagarra

Plató, en el Laques, amb el propòsit de donar consell a uns pares interessats en saber quines virtuts cal transmetre als fills, fa esplaiar-se a Sòcrates al voltant de l’excel·lència del coratge a hora de formar l’ànima dels infants. Si el tema central d’aquest diàleg platònic entre personatges de la societat acomodada d’Atenes és l’educació de les criatures i la importància capital que hi juga el valor, l’eix que vertebra Vida privada, novel·la de Josep Maria de Sagarra publicada l’any 1932 és, precisament, els efectes d’una covardia que passa de pares a fills. Les figures paternes de la família protagonista, els Lloberola, se’ns presenten com a nul·litats incapaces d’infondre valor en l’ànima dels seus descendents. Els fills, mancats de caràcter, reneguen del pare i es queixen amb amargor que el progenitor els llega un patrimoni però no les eines adequades per defensar-lo. Hi ha alguna cosa dels emblemes paterns que no es transmet de generació en generació i que explicaria les dificultats dels mascles Lloberola, febles i mancats d’iniciativa, per esdevenir homes de profit.

Tots ells, quan arriben a l’edat adulta, creient no posseir armes suficients per enfrontar la vida, se sostreuen a les responsabilitats que l’existència els planteja, abocant tota la nissaga al desastre. Els membres de les tres generacions retratades en la novel·la -Tomàs, Frederic/Guillem, Ferran- no tenen prou empenta per sostenir una família. Ja no només des del punt de vista econòmic sinó, a més, en tant que aglutinadors i agents dinamitzadors de les relacions entre els seus membres. I, esclar, una casa on ningú no actua com a pal de paller, se’n va en orris. La família deixa de representar un ordre simbòlic estable, un món cohesionat; les relacions entre els seus membres no es poden referir a uns lligams autèntics, tan sols al pur compliment i, encara, amb desgana. Per això Vida privada no representa només el declivi d’una petita aristocràcia d’origen rural; la descomposició de la família Lloberola es pot interpretar també en clau de decadència de la funció paterna.

Pel que fa al punt de vista argumental, la narració poua en la hipocresia típica dels ambients benestants barcelonins. Sagarra escriu: “La rigidesa moral, purament exterior, no era obstacle perquè en el cor de les famílies més enxarolades es produïssin en secret totes les misèries sexuals imaginables”. Aquesta dialèctica tan prometedora entre l’esfera pública i l’esfera privada de la classe més acomodada del país nodreix de material suculent la novel·la. Sagarra pren com a model les històries marranotes que s’esdevenen en el si de l’alta societat barcelonina i les elabora de manera literària. Esclar que Sagarra no és Henry Miller, que en aquells mateixos dies corria per París escrivint la desvergonyida Tròpic de Càncer. A Vida privada l’autor ens presenta un món d’entretingudes i gigolós, de ganduls i de fulanes, però les trobades sexuals que hi apareixen són reportades amb tan poc naturalisme que difícilment ofendran cap lector. A l’hora de fer marxar el relat, Sagarra també acut a contingut més seriós, com ara els esdeveniments històrics i polítics de les primeres dècades del segle XX, que desfilen per les pàgines de la novel·la paral·lelament a les peripècies dels protagonistes. Sagarra, al cap i a la fi, no fa altra cosa que retratar la realitat que té davant dels ulls mentre escriu, oferint-nos una visió punyent dels costums d’una alta societat barcelonina de la qual ell mateix forma part.

I és que Sagarra, com els Lloberola, també prové d’una nissaga de la petita noblesa d’origen rural. A principis dels anys cinquanta, aquest autor escriu unes Memòries memorables, el cim de la seva prosa. Si a Vida privada escenifica com els valors d’una classe social es van erosionant i dóna a entendre que el món dels senyors i les carrosses s’està acabant, a les Memòries el lector es pot fer càrrec de la davallada de la família Sagarra que, de mica en mica, s’ha d’anar desprenent de les estupendes propietats que, segles enrere, havien fonamentat i donat puixança al seu llinatge. L’analogia sembla plausible. Anècdotes i reflexions al voltant de la pròpia família, que apareixeran posteriorment ens els papers autobiogràfics, les trobem ja a Vida privada convertides per l’autor en substància novel·lística. A més, en una obra i altra es descriuen els mateixos ambients quotidians de les cases benestants barcelonines. Fins i tot, a les pàgines de Vida privada, per caracteritzar alguns personatges, Sagarra es basa en trets de persones de la seva història familiar que anys més tard apareixeran a les Memòries.

Però les analogies entre la nissaga de l’escriptor i la que protagonitza la novel·la encara van més enllà. Apart de ser el mateix cognom del rigorosíssim Pare Prefecte jesuïta que al col·legi de Casp s’encarregava de llegir les qualificacions acadèmiques als alumnes, el lector informat i prou perspicaç pot establir un paral·lelisme interessant entre el cognom “Lloberola” i el topònim “Doldellops”, amb el qual es coneixia la possessió més rutilant dels Sagarra, una magnífica finca rústica situada pel cantó de Valls. Quan Sagarra es posa a escriure Vida privada feia poc que el seu pare l’havia hagut de vendre després de ser propietat de la família durant més de dos-cents anys. Qui sap si l’escriptor fa el dol per la trista pèrdua d’aquesta venerable possessió familiar inventant-se els Lloberola. El mateix llop apareix en els dos noms de casa. Per acabar-ho d’adobar constatem que el topònim “Lloberola” també pertany a un poble de la… Segarra. Que cada lector tregui les conclusions que vulgui.

A Vida privada, en canvi, sembla que Sagarra no espera que el lector arribi a unes conclusions pròpies. La caracterització dels protagonistes es basa més en el judici sever i implacable del narrador que no pas en les accions amb les quals aquests es donen a conèixer. Sagarra ens remet al seu criteri perquè ens fem una idea del personatge en qüestió, estalviant al lector la feina de considerar els adjectius que es derivarien del seu comportament. I els sol judicar amb mala llet. Sovint tenim la sensació que, alhora que retrata, passa comptes amb el retratat. Sagarra es recrea contra Frederic com si hi tingués un compte personal pendent. Estic convençut que quan el caracteritza té al cap algú concret de carn i ossos. Si no, no s’entendria tanta hostilitat i tanta eloqüència fustigadora per un personatge de ficció. Tal agressivitat descriptiva només és comparable a quan un neuròtic, blasmant una tercera persona en qui projecta allò que es retreu a si mateix, s’autoflagel·la.

Si llegiu els saborosos articles periodístics que Sagarra escrivia en la mateixa època que engegà Vida privada a les llibreries, constatareu que també hi dedica moltes línies a passar comptes. L’home s’hi desfoga a gust en relació a les seves fòbies. El feminisme, el nudisme, el bolxevisme, l’anivellament social, els motors d’explosió… vet aquí algunes de les bèsties negres del Sagarra reaccionari. El Sagarra més biliós és aquell que, com també fa en alguns moments de Vida privada, es dedica a repartir certificats d’imbecil·litat a tort i a dret. Per sort, el Sagarra mestre sempre acaba triomfant damunt els altres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s